17/8/12

Relax

Com que no paro (que cansat és això de fer vacances) no tinc temps ni de pensar i el tema "C." està com en stand by...la veritat és que no hi penso però tampoc tinc la sensació d'haver-la "oblidat". Això que deia, tinc sensació de pausa, de que ja tornarem a quedar i "agafarem" la història allà on era però també tinc com una por latent de que ella vagi per la seva banda i pensi zero en mi i tot es refredi i, no sé, que en trobi una altra o algo així...Jo l'únic q vull és que alguna història arribi a algun lloc...snif...
Però res, ara a gaudir de les vacancetes!!

8/8/12

Mai

Tinc realment la sensació (potser és fictícia però la tinc) que mai m'havia sentit així.
No estic gens angoixada, estic tranquil.la i fins i tot, tinc ganes que corri l'aire i passi una mica de temps.
Però tinc por d'estar sentint tot això "inútilment" perquè clar, si sempre hem d'estar així, sent amigues però bueno, ni això m'angoixa.
Estic com "S. (o sigui, jo) pren-te les coses tal com vinguin, com quan us banyàveu al riu: deixa passar la corrent a través teu, com vingui, forta o suau, freda o com estigui. Quan vingui algun canvi ja l'entomarem.
Ara ho sento així, ara em sento "lligada" a ella, potser perquè sense pretendre-ho, se m'ha lligat (ara encara entendré el sentit de la paraula i tot...). Anar fent i si em surt amb algun estirabot com quan em va dir que estava molt incòmoda perquè es pensava que m'agradava (que era veritat, pobreta, i ella pensant q ha ficat la pota) ja veurem què fem.
El pitjor que pot passar és senzillament que trobi una altra parella i aleshores només hauré perdut la partida de parxís, ja n'encetaré una altra, no?
Em sento molt diferent de quan estava amb la meva primera nòvia, de quan era el "humbert" de la Lolita (m'estic llegint el llibre, quina teràpia). És un altre sentiment totalment diferent.
És guai :D

7/8/12

Diferent

Ahir vaig escriure una parrafada parlant de la C. perquè em sento molt diferent. No la puc reproduir perquè és massa personalitzada, intentaré fer un resum.
La cosa és que em sento molt rara perquè de fet la miro i no és que m'agradi horrors d'una manera arrebatadora. És algo com més profund...la miro i  m'és igual però llavors la miro als ulls i m'hi perdo, em sento com molt unida a ella...penso que aquí està l'error.
Sento com una força que ens empeny l'una cap a l'altra però sento com si ens hi resistíssim. Però potser ella no s'hi resisteix, simplement "sent amistat"  i punt final. No sé, realment, on pot ser la diferència entre una cosa i l'altra. Entre l'amistat i l'amor. I què fa que el cervell o les hormones o el que sigui facin el canvi de "xip". Jo sento un vincle més fort, sento que quan parlem de les nostres vides, podrien ser en comú. Però crec que ella no i no entenc aquest divergència.
Cupido, apunta bé, me cago'n tot...
Gent amb qui n'he parlat i que potser és més optimista, més realista o més il.lusa, m'ha dit que tingui paciència i que encara no puc saber res però em poso trista de pensar que som només amigues, és com menjar sopa amb forquilla!!!
Aquest cap de setmana hem estat TAN BÉ. Que feia hasta ràbia...si haguéssim sigut parella, hauria estat un cap de setmana digne de passar als anals de la història dels caps de setmana. Un riure, un bon rotllo...no sé, tot era molt fàcil, fluid, bonic...però clar, si només som amigues, tot deixa de tenir aquest sentit tan màgic i bonic i tendre...i només som amigues
Només som amigues, només som amigues només som amigues. NOMÉS (aquesta és la paraula clau)...