30/9/11

Xoff

Bé, com que tot el que puja baixa, i qui no s'arrisca no pisca, jo em seguia arriscant fins que avui ha sigut una miqueta galleda d'aigua freda.
Li he dit al Nenet que no sabia si anar aquest cap de setmana al poble (ell viu allà). De fet era cert que no sabia si anar-hi però li he dit per "comprovar" si em volia veure o li era igual.
I bueno, li és igual, pel que sembla.
Li he dit les raons, diguessim per les quals no sabia si anar-hi o no i q m'aconsellés i m'ha dit ah, no sé, fes el que més et convingui i li he dit clar però què creus i diu q ell es quedaria a casa tranquileta (si fos jo, diguessim) o sigui, tampoc se li ha acudit q si anava al poble ens podiem veure.
Ja sé que jo no sóc ell i no sé quines raons l'han impulsat a dir això però clar, tampoc ha aprofitar per manifestar ni de bon tros que tingués ganes de veure'm (tot i que dissabte que ve hem quedat). Tipo: potser tampoc pot quedar encara que hi vagi, potser s'ho ha pres com algo que no tenia res a veure amb ell o no se li ha acudit q podiem quedar simplement per veure'ns (cosa que mai hem fet sinó en grup). O potser estava atabalat i tampoc m'ha entès del tot (és el q té, tb això de tenir internet al mòbil, q d vegades contestes de qualsevol manera. B, jo no en tinc, però ell sí).
Bé, que no sé però després que ahir li digués que no em puc treure la seva polsera i em digués que clar, que per això me l'havia donat i que així tenia com un trosset d'ell....això d'avui m'ha caigut una mica galleda d'aigua freda...xoffffffffff.
Però mira, relax, i temps al temps.
Però no sé per què al final sempre m'he de sentir igual. Que a mi m'importa la cosa i a l'altra part no. Deu ser el meu destí o deu ser un defecte de fàbrica que tinc.
Potser ja s'ha refredat i ja està, ara simplement parlarem de tant en tant o jo que se, ens veurem l'estiu que ve o ni això...mai sabem cap a on conduiran les històries.
Sóc conscient de com es viuen les coses als 18 anys i q el q et sembla per a tota la vida, al cap d'un mes ni te'n recordes.
Hauré d'anar a per un/a altre. Com sempre. Deixar d'avançar en cercle estaria prou bé...

28/9/11

Ànsia

No sé per què sóc tan ànsies…


El facebook i el xat fan molt de mal perquè el veus allà connectat i voldries parlar-hi tota l’estona. Però esclar, tampoc vull fer-me pesada ni avorrida. A més, aquella vanitat que fa que vulgui que em saludi ell a mi…

Que dur és ser orgullós i ansiós alhora…podria ser o una cosa o l’altra, no? Les dues coses combinades són molt males d’aguantar.

I en canvi després quan li obro jo el xat està contentíssim i mai em fa sentir com si fos pesada o estigués tip de mi. Sóc jo que m’hi sento… O potser no és tant que em senti pesada sinó simplement el que he dit abans: que m’agradaria que m’obrís ell el xat i quan ho faig jo em sento com que he “sucumbit” o…no sé quina paraula hauria de fer servir…com que he PERDUT.

No sé si són tonteries i hauria de passar de mi mateixa o és una protecció contra relacions en què em sento inferior i manipulada i a la mercè de l’altra persona que actua segons com bufa el vent. Les meves relacions amb “boges” m’han fet molt de mal…

Llavors penso: potser simplement es tracta de voler una cosa i anar a buscar-la, tan senzill com això.

Finalment agafo i el saludo, res, només dir-li bona nit i em diu que espera que demà tornem a parlar…

Tinc ganes de començar les classes de dansa la setmana que ve per tenir altres coses al cap i deixar d’estar tan pendent d’ell (tot i q ell no se n’adoni…)

Us penjaré la foto de LA POLSERA…per posar-hi emoció, au…

27/9/11

Desaprofitada

He posat al meu mur que estava desaprofitada (jo) ; m’ha contestat de seguida dient que valia molt i res, lo típic q es diu quan algú diu això.


Després hem xatejat i m’ha dit q ell m’aprofitaria. I jo he pensat clar, visca el piloteig i després, no sé com ha anat la conversa que ha dit “si em deixessis un anyet” i jo…ein…dic…què passarà d’aquí a un any? I diu q és quan estarà més centrat i tot (perquè ha començat la carrera…diós) i que llavors m’aprofitaria.

Uix, ho dirà en sèrio? Li he dit que jo tinc molta paciència.

Mare meva, estic flipant, li he dit que m’havia posat vermella i tot.

Sabem q ens agradem? Sap q m’agrada? Què passa?

B, disposada a augmentar la meva col.lecció de carbasses…ara q ja he començat el joc, segueixo.

Torno a demanar carta. Això és com jugar al set i mig, si em passo perdo :P

26/9/11

Única

Caminant pels inescrutables camins de la gelosia….


Jo no tinc pas ganes de fer-li cas només a ell però en canvi voldria que ell només em volgués fer cas a mi. Ser ÚNICA.

Penso: l’atenció, interès i estimació dedicats als altres no resten; no resten pas l’atenció, l’interès, l’estimació o els mimos que m’ha dedicat a mi. Per què, doncs, em sento com si no existís, com si ja no li interessés gens? I necessito que torni a mi i em faci sentir especial, única i MÉS IMPORTANT que els altres??

Fa dies vaig postejar que no m’agradava competir i sembla que des que ho vaig dir em senti més competitiva que mai a la meva vida, que vulgui guanyar, que em senti guanyadora quan em fa cas A MI.

Fins i tot, així psicoanalitzant-me, crec que volia la polsera com a trofeu. Ah, i visca el fetitxisme…no me la puc treure, és com si m’arrenqués una part del cos…

Em sorpren, m’encanta, m’espanta analitzar el q sento i per què. Penso: estava gelosa quan era petita i va néixer el meu germà i vaig deixar de sentir-me única i em sentia inexistent? I em surt ara? Tot ho arreglem un moment o altra de la vida; bé, si podem. Espero que aquesta gelosia extrema per TOT sigui passatgera perquè és molt cansat estar gelosa…

Però alhora em sentia activa, és com un repte. Aviam, desenganyem-nos, el meu futur no és amb ell i això li rebaixa “importància vital”. M’ho prenc com un joc i vull jugar.

25/9/11

Carícies (bis)

P.D. del post anterior:

Carícia: Demostració d’afecte, d’amor, que es fa tocant suaument amb la mà (diccionari de l'IEC).

<3 (aquí no surt aquell curassunset que surt al facebook...algú el sap posar?)
M'encanta.

Carícies

Són les 3:34
Acaba de marxar i, com és evident, no ha "passat res".
Però el que deia, he estat tan a gust...estar al seu costat és com balsàmic...no sé exactament per què. Hem estat algunes estones fent-nos "mimos" i li he robat una polsera que duia i li he dit "me la dones?" mentre li treia. S'ha quedat una mica parat però feia molta estona que pensava: la vull dur. Tampoc no m'ha dit que no.
No som com dues persones que s'agraden i volen liar-se. No busquem això.
Ell no sé què vol exactament però suposo que això que hi ha: sentir-se important i estimat. Gaudir d'haver conegut una persona amb qui connectes.
Jo, com sabeu, desitjaria ser més única però prou que m'hi he sentit en molts moments com quan un altre del grup li ha dit que amb qui lligaria en un local de lesbianes i tots dos hem contestat alhora tan tranquil.lament "amb mi"-jo-"amb ella"-ell-. O com quan em diu "amor meu". Ja sé en quin sentit ho diu i sé que li pot dir perfectament a una altra persona en un altre moment però m'agrada que m'ho digui. O com quan tenia les cames posades sobre la meva falda i jo l'acariciava.
No sé, potser no m'hi vull liar però vull estar amb ell i sentir-me especial i fer-li carícies. I no vull que això acabi.

23/9/11

Grup

I aquest cap de setmana torno a enfrontar-me al GRUP. A que el Nenet no em faci tant de cas com per internet perquè també els hi estarà fent cas als altres i com que ell és així de "pilota" i jo estic en la època gelosa de la vida...doncs m'hi poso i no sé com anirà perquè parlar és molt fàcil i a ell li surt així de natural dir que m'estima molt i que puc ser la seva millor amiga però quan ens veiem...no sé com anirà.
Estic nerviosa però tinc el propòsit de no pensar i només deixar-me dur (com m'han recomanat ;).
De totes maneres, cosa que no penso pensar a partir de després d'escriure aquest post però que penso és: que ell no està interessat en mi en el sentit amorós. Tot i que jo tampoc sé si estic interessada en ell en aquest sentit...però jo, com la Media Verónica, no sé distinguir el amor de cualquier sentimiento...
El q vull dir és q si la "cosa" no va pel camí de ser "ell i jo" i ja no només amorós sinó simplement especial, sé que no m'agradarà però em preparo perquè sigui així.
No sé si m'explico....però ja parlarem dilluns...

20/9/11

Adorable

Just acabar d’escriure el post anterior, estic feliçment al facebook i penso, bah, avui no li diré res al Nenet perquè sempre tinc aquesta paranoia de “fer-me pesada” (això també mereix un altre post…).


I va i m’obre ell el xat per dir-me que m’estima, que sóc molt especial per ell i que gràcies per aparèixer a la seva vida en el millor moment.

Pot ser real que sigui tan adorable??

Encara tinc activada la neurona de “això no vol dir res” perquè de fet en aquesta història no tinc clar què vol dir res de res i per tant no trec cap conclusió de res.

El que sé és que no tot és físic ni mental: també és sentimental.

Fa temps que vaig dir, i repeteixo, que m’encanten les històries quan em sorprenen i em deixen d’interessar quan deixen de fer-ho.

De moment…demano carta!

19/9/11

Exclusivitat

Qui miri el bloc sabrà que últimament estic treballant la gelosia (sí, mira, és com una unitat de programació). L'altre dia estava parlant amb la meva amiga (la que també forma part del grup amb qui m'he fet aquest estiu) i vam parlar del meu Nenet. Bé, ella, perquè jo no en vull parlar...no sé...és com íntim i no ho vull compartir...i ella va dir q el N. li encantava i q estava "enamorada" d'ell.
Jo no vaig poder dir res però em va fer molta ràbia. Allò que penses: "és meu!". Tot i que és mentida. Però em sento gelosa, no vull que a algú altre també li encanti com a mi.
Com m'he tornat tan gelosa? Jo abans no era així, necessito l'exclusiva (sóc com el Lecturas), no vull compartir aquests sentiments amb ningú, vull que sigui (el que sigui) entre ell i jo només.
"Tu ets la cançó que potser escriuré demà; serà el nostre petit secret ningú la podrà escoltar només tu i jo". Quina gran frase de SAU.
Suposo que la frustrció de voler parella en aquesta vida i no tenir-ne i pensar, d'alguna manera, que sembla impossible tenir-ne mai...fa que cerqui aquesta exclusivitat que necessito (la "parella") en altres llocs de la vida i que em vulgui sentir especial i única per a la gent. O sigui, que si m'hi sentís per algú en concret (l'hipotètica "parella") potser no m'hi voldria sentir per a tothom o en circumstàncies on potser no caldria...
Sembla que el Nenet sí que vindrà dissabte, jejeje que bé, tinc ganes de veure'l. :-D

18/9/11

Inevitable

És inevitable.
Estava mentalitzada. No passa res, estic preparada aquest cop.
Però la veig i em desfaig perquè és tan mona i tan bonica i tan bufona i em mira amb aquells ullets i em treu a ballar i em diu coses boniques com "és que no podia marxar sense ballar amb tu". I és tan bonic ballar amb ella...
Amb la Noia Balladora, of course.
I perquè vaig a dir-li adéu i justament sona una cançó super bonica i dolça i li faig un petó i no puc evitar abraçar-la perquè hi ha un iman que m'hi empeny. Estic molt suada, em diu. I què, li dic. Com si pogués pensar en la suor quan l'abraço...que no ho entén?
Ve i s'asseu al meu costat per escoltar el concert i estic tan a gust..el cor se m'accelera de tenir-la al costat. I em mira i em diu que té molta son i que si s'adorm la pessigui i penso que voldria dormir al seu costat per sempre.
Però ja està, ara em desintoxico i au, fins la propera vegada. Tinc perfectament activada la neurona que m'ajuda a comprendre que res vol dir res i que això mai anirà més lluny ni on jo voldria pel que sento.

16/9/11

Lluna

No pot ser homeeeee. No em puc penjar.
Però, us adoneu q no conec una altra manera de relacionar-me? Bueno, en aquest sentit. És q sempre e´s el mateix perquè és totalment irreflexiu. És algo q no porta enlloc i q en realitat no sé si realment voldria que passés però tot i així vull parlar-hi, vull preguntar-li tot, vull veure'l i miro el xat compulsivament i quan hi és no sé què fer, em poso nerviosa. i quan me l'obre ell somric tontament.
I aquelles contradiccions que em diu que no sap si la seva mare el deixa sortir. Que fort, no? Sembla el guió d'una peli.
Potser simplement em penjo d'una fantasia o d'algo que "t'imagines que fos?", com qui diu "t'imagines anar a la lluna?". I en realitat saps d sobres q mai no hi aniràs però hi penses i t'hi trobes; ho vius, d'alguna manera.
Hi ha una part del meu cervell q sempre està anant a la lluna amb algú i mai para. I quan decideixo "triar" algú per ocupar el lloc d'acompanyant a la lluna em quedo fixada allà fins que mira, o és MASSA evident que no hi aniré mai amb aquesta persona o decideixo anar-hi amb una altra.
Estaré així per sempre?? O aniré algun dia realment a la lluna?? Potser és distret però no és gaire constructiu...què he de canviar?
El meu altre amic de 18 anys jejeje...diu que m'he de deixar anar i diu q em farà teràpia perquè el pròxim dia que sortim lligui juajua. Si sabés q vull lligar amb el seu amic...ara diu que no sap si vindrà el dia que hem quedat :( En fi. Si no, un altre dia, això rai.
No sé, estic com super tranquil.la, no pateixo per res i suposo q per això tb em mola tant pq tot és tan fàcil.

14/9/11

Adolescència

M'agrada notar els efectes de l'adolescència que està en l'aire.
I no em refereixo als aspectes negatius d'immaduresa o inestabilitat sinó als positius.
No sé, amb el Nenet tot és molt fresc i m'encanta percebre que no hi ha "motxilles", no sé si m'explico. Sembla que amb la gent de la meva edat ja està com tot dit. De seguida tot ja té un punt de referència anterior a la vida i en ells no.
Bueno, m'estic explicant com el cul, no ho entenc ni jo el q vull dir...però és igual, q gaudeixo d'alguns aspectes adolescentils com: mirar si està al xat, dir-nos coses tontes com que serem amics per sempre (cosa que a la meva edat sé positivament que no se sap si serà veritat ni m'importa). Ahir vaig dir la frase "tu i jo forever" jajajaja. M'encanta perquè és com un aspecte de les relacions humanes que havia anat com perdent perquè tot és com massa previsible, massa viciat, massa de pensar "ui no no, no diguis per sempre perquè cm que no se sap mai...". Doncs ara tinc ganes de dir per sempre, au.
Avui no l'havia vist al xat i després quan he tornar a obrir el facebook, he vist un missatge seu a unes quantes del grup.
I en realitat no goso pensar que m'agradi així, amb totes les lletres. Simplement m'encanta (em sembla que això ja ho he dit...) I tinc moltes ganes d'estar amb ell i relacionar-m'hi i a ell tb li passa i m'encanta que ens ho diguem així tan transparentment, tan sincerament, a raig tal com ho sentim. Trobo a faltar això en relacions més "adultes". Que bé, no? :D

12/9/11

Voltors

Jo no tinc el gen "voltor". Sempre ho he sabut. Sempre ho havia dit en el sentit de menjar molt i fins a l'infinit com un voltor però ara he descobert quin altre "gen voltor" tampoc no tinc.
El grup de gent competitiu.
Un noi que agrada a una part del grup (a mi no). Un sopar, un "botellón", el joc del glaçó, el joc de l'ampolla (sí, teniu raó, sembla que tinguem 14 anys, tot i q alguns no fa gaire q els tenien). Sobretot 2 donant-se cops de colze (quasi literalment) per estar a prop del Desitjat i ell deixant-se fer, tot i q està casat (la dona no hi era...pobre...) i vinga glaçó amunt i glaçó avall.
La meva reflexió és: si m'agradés el noi hauria marxat a casa perquè no podria suportar està recollint les molles i que ell estigués fent cas a tothom i ara morrejo a un i ara a l'altre...uf, ho hauria passat superfatal!! No sé com ells podien seguir allà com si res.
Com és evident, al final el Desitjat se'n va anar deixant-los amb la mel als llavis literalment.
Em sentia bé perquè sentia que jo no sóc així i que em sembla molt bé que l'altra gent ho sigui però em reafirmava en que jo no sóc així i que no vull això i que això no em va. M'agrada sentir com sóc.
Ah, el meu "nenet" no hi era i avui hem parlat i és tan moníssim amb el q pensa, en moltes coses som iguals. Ell diu q tampoc és d 'aquí t'arreplego i aquí et desmanego i no sé, tenim com moltes coses en comú. Divendres a la nit vam estar xatejant molta estona i em va explicar coses d'aquelles de "ui, això no li he explicat a ningú" i és molt mono.
Exactament no puc dir que "m'agradi" però és que estic tan a gust parlant amb ell. No m'agrada, simplement, m'encanta. M'encanta i m'encanta. Apali.

1/9/11

Nenet

Uf, sembla que l'huracà emocional ha baixat una mica. Jo penso que he tingut massa emocions massa fortes en poc temps i necessitava distanciar-me una mica. Encara em sento "envaïda" per l'emoció.
Entre el grup de gent, hi havia uns nenets de 18 anys, molt graciosos i ens hem fet molt col.legues.
Per una banda eren extrapetits i adolescentíssims però per l'altra, no sé, també m'han produït moltes emocions (però l'huracà emocional no només és per això). Sobretot un.
Tampoc gosaria dir que m'agrada...no sé...quasi podria ser el meu fill però clar, alhora ja és un home tot i la cara de "petit". I suposo que un moment o altre m'ha "posat" una mica. No sé, em cau tan bé que desitjaria tenir la seva edat per poder-me enamorar d'ell i li vaig dir, eh? Té moltes coses molt clares contràriament al que es pot pensar de la seva edat i és molt honest i molt autèntic.
I em diu coses boniques tot i que sé que li diu a tothom però jo li dic "està guapa, oi? La Tal" I em contesta. "Sí" i després d'una pausa dramàtica... "però tu més". És tan dolç. És tan raro en la meva vida que algú em digui aquestes coses i em tracti així de bé que vull obviar que també ho fa a l'altra gent i vull ser especial per ell tot i que el motiu real no sigui l'atracció física mínima que pugui existir.