Què se n'ha fet de...

...la Noia Balladora?
Doncs se'm trenca absolutament el cor i tot lo trencable del meu ésser en dir que finalment el cancer va poder amb ella i ara dansa pel cel movent els rinxolets, segur.
Feia molt que ja no parlàvem ni res però, llegint aquest blog sobretot perquè no sé, sembla que no ho recordo tant, veig que realment era algo molt i molt fort el que vaig sentir per ella però no va poder ser ni mai més podrà ser res. Ni tan sols ballar.
Però al meu cor ha quedat com una mena de boira en una zona. Potser no cada dia, esclar, però en molts moments i sobretot relacionats amb ballar, tot té com una pàtina estranya. No és ben bé que estigui trista perquè tampoc compartia el dia a dia amb ella ni trobo a faltar res en concret però pensar que no està en aquest món, penso que em posarà una mica melancòlica per sempre més.
Jo ja li havia dit adéu fa temps, dins meu però, per sort, no he hagut de viure massa massa d'aprop la mort i no sé, no puc concebre que absolutament mai més la veuré ni sabré res d'ella. És massa trist de pensar. Com diu l'Albert Espinosa, ara sempre sempre ballaré una mica per ella.

Tallar

Finalment sí que va venir la C. tb divendres (o sigui, ahir) i li vaig explicar tota la història de la Noia Balladora, la ex i la nova nòvia i blablabla...és q ens ho diem tot...això em mola molt (amb la C.).
Hem parlat molt ahir i avui i no sé com estic, el problema és q ella no està amb mi al 100%. No li agrado, no té aquest sentiment de "voler-me tocar". És aquest el problema i clar, això fa q no poguem ser una parella normal i ja no parlar més del tema. I això tb fa q jo estigui amb ella no al 100%, no...sinó al 200%, cosa q em fa estar malament, ansiosa, trista, etc. Tot allò que ja sabem.

Hem arribat a la conclusió que haurem de tallar perquè si no, estaré trista per sempre més..avui ha marxat abans de dinar i després de la conversa que hem tingut i els mimitus i tot, he estat bé i estava contenta però al cap d'unes hores m'ha entrat la tristesa profunda perquè no li agrado.

En realitat, tinc cinquanta raons per estar contenta i una per estar trista però estic trista.

Arriba un punt q ja no és cosa dl q m digui sinó cosa meva però clar, com pot estar una bé, contenta i tranquil.la quan et diuen q no et volen tocar perquè no els hi agrades? És q n'hi ha per llogar-hi cadires...encara que tot lo altre sigui com PERFECTE i que quan parlem de "tallar" ens posem tristíssimes i plorem.

Ens estimem un munt però a l'hora de fer sexe no em vol tocar, no li agrado i diu que això és una part molt important ( i té raó, clar).

No pot sentir el q no sent a posta només perquè tot vagi bé.

La veritat és que no sé què fer per estar bé...crec que l'única solució serà tallar. Fins la setmana que ve som sucre perquè marxem el cap de setmana amb més gent i tal però després...haurem de tallar.

Algú veu una altra solució? Siusplau???

Divendres

No sabia quin post escriure perquè tots em semblaven repetitius i inútils.
Doncs ara escriuré sobre la Noia Balladora.
M'ha dit que divendres vol anar a una ballada i q si jo hi aniria i li he dit que sí perquè ja hi anava a anar.
Diu que allà hi haurà la seva ex i amb la seva nova nòvia (quins collons tb) i q vol parlar amb ella i que necessitarà la meva força i que que bé qui hi vagi. Mare de déu...sort que jo ja no estic en el mateix punt però m'alegro molt d poder donar-li el meu suport i d'odiar a la tonta aquella que va i la deixa per una altra.
Fins i tot estava parlant amb la C. pel xat després q ha estat tot el dia GELADA (ara estàvem parlant bé...) i q hem quedat demà però aviam com anirà amb la dona de gel...he pensat, ara et fots, C., i no vull q vinguis divendres perquè vull estar amb la meva Noia Balladora i donar-li tot el meu suport i tota la meva força i fer-li gelos a la ex, si cal!! Tomaya.

Noia Balladora

Canviant de tema radicalment...
Se suma a la meva tristesa immunda (tinc els músculs de les galtes hipotònics, curiosa observació) el que em va dir la Noia Balladora divendres en un mail: Està malalta.
Ja ho havia estat dues vegades i ara ha de tornar a passar pel procés: per proves, per l'hospital...
Ha enviat un mail comú perquè diu que així no ha d'estar donant explicacions a tothom qui es troba...
Això és un motiu de tristor real...bé, l'altre també és real però aquest és com més...no sé, és una tristesa diferent...
Ja ho ha passat prou malament i tot i així és una persona super vital i que vol ser feliç i viure la vida. Això és una de les coses que m'encanta d'ella.
En el mail ens deia que les hores se li fan molt llargues i que estarà encantada de compartir qualsevol activitat.
Esclar, enmig del meu drama li vaig escriure d'immediat per dir-li que quedàvem. De fet, feia dies que pensava en la possibilitat i en les ganes que tenia d'explicar-li la història de la C. aviam si m'il.luminava...i sobretot per treure ferro a la nostra història (vull dir a la de la Noia Balladora i meva), ara que em sento diferent respecte a ella. Suposo que també a causa de la C.
Ahir vaig repassar tots els meus posts que en parlaven, de la Noia Balladora, i ho percebia com a passat.  Ja no em sento igual.
Ara me l'estimo molt i ho he notat també amb això de la seva malaltia. M'importava un rave si em feia mal veure-la i si la C. deia missa (en el sentit q no tenia res a veure una cosa amb l'altra). Volia córrer a fer-li companyia i a donar-li el que necessiti de mi. Vull fer-ho.
Però no té res a veure amb voler "estar amb ella" tot i que la trobo preciosa i m'atrau...no sé, ja no tremolo quan la veig, ja no espero res, ja no vull res en aquest aspecte.
Només vull que es posi bona i que ho passi al mínim de malament. I fer el que sigui per col.laborar.
Sé que m'aprecia i que sóc important per a ella (com a amiga). Puc i vull acceptar-ho. Vull que es posi bona...no s'ho mereix! Bé, ningú s'ho mereix...

TAN bé II

I la veritat és que continuem estant tan bé que fa hasta ràbia, no sé...XD.
Demà hem quedat i no sé, estic com molt tranquil.la amb el tema "agradar" i mira, jo què sé, doncs amb ella ha anat així potser el nostre destí no és ser nòvies...penso q està clar q tampoc som "una" amiga...m'encanta perquè ens comuniquem extremament...i això ho vull aplicar a qualsevol altra "relació" q pugui tenir.
Encara no he tingut ocasió de fer-ne cap post però l'altre dia vaig estar amb la Noia Balladora i em vaig sentir molt diferent...no sé, com si ja hagués "passat". Ara, quan vaig a dormir, expressament i forçant una mica la cosa...penso en ella, i no en la C. perquè no vull pensar-me que amb la C. som nòvies pq no ho som, simplement tenim com molt bona relació i hi ha aquí com algo però que no se sap què és i ja es definirà quan sigui...jo què sé...

Desarmar

Ahir vaig trobar-me la noia balladora...em desarma totalment.
La miro i tot el q penso, planifico, crec, opino...vaja, tot allò que és racional, deixa de tenir sentit, se m'oblida totalment i només puc mirar els seus ullets i escoltar la seva veu i pensar que voldria abraçar-la per sempre...però quan recupero el raciocini i puc tornar a pensar penso que no és el tipus de persona amb qui vull estar perquè la seva vida vagareja i no sap on va i res mai no la satisfà i sempre sembla que estigui buscant alguna cosa que no troba...jo no vull algú així a la meva vida perquè massa dosi d'indecisions que he patit.
A vegades m'agradaria que trobés una llum, un nord...que la trobés en mi, clar i aleshores potser en podriem parlar...però esclar, això tampoc és el q ella vol i com que tampoc sap el q vol...en fi, q ja he recuperat el raciocini i penso que és la seva vida, que ja s'ho fotrà perquè jo penso segir el meu camí SENSE ella, ves quin remei.

Quan?

Estava pensant en el concepte de "L'ALTRA". Quan et sents en parella i vols compartir-ho tot amb UNA persona. Jo he viscut això durant molt poquet temps (no pas ara, eh?? Jejeje) i és genial quan realment et sents així i sents que l'altra persona està igual amb tu. Que comparteixes el dia a dia, que és com si estiguessis amb ella sempre perquè estàs en el cor encara que no hi siguis físicament. És la vida compartida.
M'agradaria tornar-me a sentir així però ho veig com impossible perquè sento que tots els "amors" que he tingut (excepte aquest q us deia, el primer, al principi...) han sigut de mentida, han sigut una presa de pèl. Han "fet veure" que volien això però en realitat no ho feien. Potser la gent no està disposada a això. Almenys amb mi segur que no.
Quan algú m'agrada, quan tinc algú al cap (com la Noia Balladora com ja sabeu) jo voldria això i no ho voldria amb ningú més. Costa molt treure's algú del cap. Jo ho intento, faig tot el possible, faig gairebé com si ella no existís però existeix i quan me n'adono em dol molt.
Per què em parla?? Avui: ai, què tal? Què faràs per cap d'any? Jo estic aquí MOLT A GUST....i jo sé que està amb la seva nòvia nova amb qui és taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan i tan feliç. Doncs molt bé home...però a mi què m'importa? Em diu 3 frases i em destarota el dia, m'obre les ferides i no sé com sortir d'aquí perquè tot i que puc viure perfectament sense ella i ho faig i sóc molt feliç, quan ella apareix tot cau, torno a estar igual i em poso de mal humor i em fa mal. Per què no puc passar d'ella del tot? O millor: per què no pot passar ella de mi DEL TOT??
La teoria de la meva germana és que he de ser estúpida amb ella però jo no hi estic d'acord. Primera perquè no em surt i segona perquè no crec que s'ho mereixi, no ho trobo just. Diu que li contesti malament i que no li expliqui res. Però és que no hi trobo justificació, per què hauria de tractar-la així? Per ser tan adorable? Per haver-me robat el cor i no haver-se'l estimat? No penso que hagi fet res tan horrorós ella. Simplement no sentir-se atreta per mi, no enamorar-se de mi. Mereix un càstig per això? Jo trobo que no.
Però i jo? Què mereixo?? Bua, quan se n'anirà del meu cap??? Quan evolucionarà tot això?? Em sento estancada...
Any nou amor nou, no?? Porfa...

Resolt

Finalment he fet el cor fort i li he dit a la noia balladora que no perquè no m'anava massa bé.
És q en el fons penso: és que què faig allà amb ella? Si no som amigues i no som res?? Mira, la meva vida ja està molt bé com està, no necessito estar patint per ella. No la necessito per res. Només em fa trontollar i prou, després torno a la normalitat. Com ara.
:D

Cançó

Escolteu la lletra d'aquesta cançó. Sembla que li hagi escrit jo a la noia balladora...

Lladre de cors, lladre de versos,  
de l'Anna Roig i l'ombre de ton chien (per cert, gran grup...escolteu la resta de les cançons si us sentiu inspirats/des).
Estava ben decidida a dir-li que no. Pensava fermament que no em convenia passar un dia idil.lic amb ella i dinar amb ella en plan super-bonic perquè després acabés parlant-me de la seva nòvia nova i/o dient-me que NOMÉS som amigues i que no en parlem més o alguna cosa així. No hi vull anar! M'estimo més viure sense ella DEL TOT!
Total, que jo dic això però els meus dits escrivint el missatge diuen que el plan fa molt bona pinta (en fa) i que no sé...total, q ja em veig q hi aniré i tot tornarà  a ser UNA MERDA.
Però és que m'estic morint de ganes de veure-la i parlar-hi. Horrorós...

Estrés

Mira que acaben de dir per la tele que l'estrés és TAN dolent pel cos...
Doncs la Noia Balladora m'ESTRESSA mooooooooooooooooooooooooooooooooolt!!!
Jo q pensava q ja s'havia cansat de convidar-me...doncs no, es veu que només estava agafant embranzida perquè m'ha dit que vagi diumenge al curs aquell de dansa amb ella i que em convidarà a dinar i que fins i tot dissabte al vespre estarà per aquí i que podem anar juntes i ...és q em moro de ganes d'anar-hi (ho enteneu, no??).
És q vull dir-li que no però és que quasi no puc!!! El q vull és que no m'hagi convidat i no haver de pensar en anar amb ella i que em torni a trencar la il.lusió.
El primer que li vaig dir al principi dels temps va ser que no podia resistir veure-la i no estar amb ella, què vol? Que li recordi??
El meu caparró diu que no, que continui com fins ara, que li digui que no i q passi d'ella, q és el millor per mi...però el meu cor està fent massa pressió...em moro de ganes de veure-la i estar amb ella...
Ara me n'aniré a classe i reflexionaré pel camí...no sé què he de fer...a qui he de fer cas...
Buf

Ganes

Sí, realment, m'he quedat amb les ganes i ara no paro de pensar en la Noia Balladora...bua!!
A sobre ahir em va enviar un  enllaç (a mi i a més gent, però a mi tb) d'un curs de dansa on ella va perquè estava molt bé i que ens ho miressim. Que no hi penso anar!!
Però quan em paro a pensar totes les vegades que últimament m'ha proposat de veure'ns tot i q sigui amb excuses "socials"...em cau l'ànima als peus. No sé, m'entristeix molt...perquè vull estar al seu costat però no puc, em fa massa mal. Jo voldria veure-la sempre i sé que si sucumbeixo s'acabarà i deixarà de convidar-me i fer-me cas.

Fugida

Avui m'han dit que la Noia Balladora hi era i he fugit. Bé, no esperitada però no he voltat gens per la plaça i he marxat de seguida. No l'he vista.
He marxat amb sentiments molt contradictoris.
Estava satisfeta de no haver-la vist perquè així sé que de seguida deixaré de pensar en ella.
Estava molt trista de no haver-la vist ni haver-hi parlat ni haver-la abraçat.
No sé si ha sigut pitjor perquè ara m'he com quedat amb les ganes...snif.
M'he passat tot el trajecte de l'autobús pensant en ella compulsivament i imaginant-me-la al meu costat, abraçant-me i donant-me la mà i...
Bé, però com q només era un somni, segur que demà ja no hi penso...a q no?? :S
Ja ho va dir la meva homeòpata...q no només m'agrada, q n'estic enamorada. És cert. Però no pot ser, per tant, només em queda la opció d'espera que se'm passi. Algun dia serà veritat.

Força

Avui m'he portat com una dona.
B, avui i ahir, toma ya, dos punts per a mi!!
Ahir, la Noia Balladora em va dir que aniria a una ballada (ella) i em va penjar al mur del facebook l'esdeveniment: ens hi veurem?? O algo així va posar. Jo estava molt cansada (diós, els divendres no serveixo per res) i bueno, ni em vaig plantejar anar. Sabia que la única raó seria perquè ella m'ho havia dit i no tenia ganes, ni hi vaig pensar a la nit.
Avui  m'ha parlat pel xat i m'ha dit que avui feien no-se-què al seu poble i que si hi volia anar. Bé, primer m'ha dit "què fas aquesta tarda?" i jo m'he espantat...aviam si voldrà tenir una cita, aquesta!! Però quan m'ha dit per què era ja he deduït que hi devia voler anar (al no-se-què) i no devia saber amb qui i mira, m'ha tocat el rebre...Jo havia mig quedat amb una amiga i li he dit q potser ens passavem (la veritat és que feia bona pinta) però finalment no he quedat amb aquesta amiga i sola no hi pensava anar NI DE CONYA. Li he enviat un sms (que no m'ha contestat, no està de moda, es veu) dient-li q no aniriem i q s'ho passés bé.
Hem estat parlant una estoneta pel xat. La veritat és que quan hi parlo el cor em fa un "vuelcu". És la diferència entre ella i el Nenet. Amb ell ara estic normal i no crec que canvii quan el vegi. Sento, realment que "ja està". Però amb la Noia Balladora...és diferent...avui també m'ha enviat un vídeo d'una ballada que vam anar totes dues (b, vam coincidir allà) i hi sortia ella, clar...i uf, quan l'he vist...no pot ser, m'agrada massa. Sort que tinc experiència en mantenir la distància i ho sé fer bé i no caic a les seves trampes...
quan hem acabat de parlar pel xat perquè ella se n'anava a dinar m'ha dit "m'agrada parlar...". Tampoc calia poasr punts suspensius...
No sé si al final deixarà d'insistir o s'enamorarà de mi, crec que mai havia passat tant d'algú que m 'agradés jejeje.
Maria, espero que vagis entenent-ho! Jejeje

5x1

1) Conversa amb una amiga que em relaxa de la por màxima i em fa veure coses com per exemple, que potser la que no volia anar a soles amb ell era jo (per por) i coses que ja sé com ara que no he de pensar ara dirà...ara farà...quan ho faci, en tot cas, ja me'n preocuparé.
2) Decideixo trucar-lo com si res (si és que no ha passat res!) i li dic que només som dos al final. Ell, tan natural, net, transparent i pur com és (i com m'encanta que sigui) em diu que aviam si no sabrem què dir-nos si només som dos!! Jo tot un dia menjant-me el tarro i ell ho sintetitza en aquesta frase tan simple i que es contesta amb un "no home, no!". I de què parlarem? -diu- de la vida -es contesta a si mateix-. Em truca més tard perquè estava treballant i diu "així què, quedem o no?" i jo li dic "sí" i diu "ah vale" com si res, tan tranquil.lament i feliçment.
3) Anem d'excursió tots dos més feliços que uns gínjols. I tant que sabem què dir-nos, no callem ni un moment. Si ens passem la vida parlant pel xat i sabem què dir-nos, reconxo...
És molt tendre, em sento tan bé, tan tranquil.la, m'agraden tant els nostres temes de conversa i tot és tan fluïd i fàcil i bonic...Llàstima que el truquen que té una reunió i hem de tornar de seguida. Però haviem arribat al lloc i estavem allà asseguts, mirant el paisatge, xerrant, rient...voldria estar sempre així..aix...
4) Ens acomiadem i com sempre, pregunta quan ens tornarem a veure: que si la setmana que ve pujo l'avisi. Com vol que no l'avisi si pujo per veure'l a ell?? M'agradaria fer-li un petó de comiat. Però no ens toquem. Boh.
5) Punt i apart. La Noia Balladora contraataca i ara només em parla pel xat per explicar-me les seves penes. Per dir-me que ha anat a viure fora i que està molt enyorada i que vol tornar. I em contiuo preguntant: i per què m'ho explica A MI?? Si tampoc som tan amigues, jo no li he explicat res íntim excepte el que sentia per ella...jejeje...M'agrada però em fa molta por perquè a la mínima ja em torno a penjar d'ella. De fet ja hi estic pensant i ja estic "esperant" que torni a xerrar amb mi. Jo no penso xerrar amb ella perquè ja em fa prou mal com per a sobre anar-lo a buscar però no puc negar que m'encanta...

Inevitable

És inevitable.
Estava mentalitzada. No passa res, estic preparada aquest cop.
Però la veig i em desfaig perquè és tan mona i tan bonica i tan bufona i em mira amb aquells ullets i em treu a ballar i em diu coses boniques com "és que no podia marxar sense ballar amb tu". I és tan bonic ballar amb ella...
Amb la Noia Balladora, of course.
I perquè vaig a dir-li adéu i justament sona una cançó super bonica i dolça i li faig un petó i no puc evitar abraçar-la perquè hi ha un iman que m'hi empeny. Estic molt suada, em diu. I què, li dic. Com si pogués pensar en la suor quan l'abraço...que no ho entén?
Ve i s'asseu al meu costat per escoltar el concert i estic tan a gust..el cor se m'accelera de tenir-la al costat. I em mira i em diu que té molta son i que si s'adorm la pessigui i penso que voldria dormir al seu costat per sempre.
Però ja està, ara em desintoxico i au, fins la propera vegada. Tinc perfectament activada la neurona que m'ajuda a comprendre que res vol dir res i que això mai anirà més lluny ni on jo voldria pel que sento.

Capítol

Bueno, el nou capítol de la història de la noia balladora. Havia de venir a veure'm " sí sí, tu avisa'm que guai, vindré".
La meva amiga va parlar amb ella pel xat i li va preguntar si vindria i la noia balladora li va dir que aquells dies no hi seria i que clar, que aviam si jo m'enfadaria? Jo?? Ai mira, com si vingués per fer-me un favor...escolta...fins i tot la meva amiga es va ofendre jajaja i li va contestar que clar, que com que ella (la N.B.) deia una cosa i en feia una altra...toma ya. Deu punts per la meva amiga.
Avui la N.B. m'ho ha dit a mi q no podria venir perquè al final tenia vacances i estava fora i se n'anava a la muntanya amb un amic seu. Per mi com si se'n va a la merda en barca. No em pot deixar en pau? És q no tinc ganes de pensar en ella, en sèrio.
I a sobre no paro de veure missatgets pel facebook d'aquella noia que es volia lligar i amb qui, pel que es veu, quedarà per anar d'excursió. Se'n poden anar a la merda en barca totes dues...en sèrio. És q no la vull veure ni en somnis!! Grrrrrr

Dilema

Ara tinc un dilema de consciència.

Sé que estar a prop de la Noia Balladora em fa mal. Però alhora és l’instint qui m’empeny a estar a prop seu.

Sé que tard o d’hora la tornaré  a trobar, per tant, estar lluny d’ella per sempre és impossible. Partint d’aquesta base, té sentit esquivar-la? Té sentit no voler-li dir res i fer-me l’antipàtica i la distant? A què treu cap? Què hi guanyaré? Uns dies més de tranquilitat sense saber-ne res però tampoc guanyaré realment distància.

Abans de la carbassa renovada, li vaig dir que vingués a veure una cosa al meu poble i em va dir que li agradaria molt però que l’avisés perquè potser se n’oblidava de la data i tal i li vaig dir que ok.  L’altre dia vaig dir amb les amigues que ara l’hauria d’avisar i em van tirar la cavalleria per sobre, que on anava avisant-la!! Que li havia de deixar clar que no volia ser la seva “amiga”.  També tenen raó però…jo continuo pensant que li agradarà molt i m’agradaria que vingués a veure-ho.

Aleshores per una banda tinc ganes de dir-li i recordar-li i dir-li que em fa il.lusió que vingui perquè és cert i per l’altra penso que, com he dit al principi, em farà mal veure-la perquè sempre m’en fa. En fi, no arribo a cap conclusió. Vull i no vull alhora. Allò que se’n diu que vols i dols.

Suposo que en el fons continuo sense entendre ni acceptar que pugui agradar-li sota-zero ni gens ni mica ni gota ni un bocinet petit o una ombra de dubte…no ho entenc encara.

Necessitat

No sé, em sento com quan era adolescent, sento el que feia molt temps que no sentia, sento que la NECESSITO. Tinc un pes al pit que no se me’n va en cap moment del dia, com un nus a la boca de l’estómac.


I sé que no puc fer-hi res, només esperar que se’m passi. Vull estar un altre cop al seu costat i veure-la i tocar-la i escoltar coses de la seva vida i sentir-la riure i tocar els seus cabells que és com posar els dits dins d’un sac de llenties. Voldria ser invisible i estar al seu costat tota l’estona i mirar-la i mirar-la. Feia molts anys que no em sentia així, què collons em passa?

Però sé que ella no sent absolutament res per mi i això em fa molt de mal. No em puc creure que uns sentiments tan intensos es quedin en no res. No m’entra al cervell que tingui tan claríssim que no vol res amb mi. Bueno, al cervell sí però al cor no, hi ha una paret que fa que aquesta “idea” no hi pugui entrar. Ja sé que les idees no entren al cor però bueno, ja m’enteneu. És aquest nus q no la deixa passar. Sé que la primera fase del dol és la negació. Hi dec estar passant. Buf, és cansadíssim.

Net i clar

Si em dius adéu vull que el dia sigui net i clar.

Avui feia un dia net i clar. Molt.

I ahir la noia balladora em va dir adéu per segona vegada. Carbasses al quadrat.

Jo no volia treure el tema i de fet, ella tampoc però el vam treure suposo que perquè la cosa estava confosa (per culpa seva, tot i que d’això no vam parlar) i em va dir que no valia la pena que pensés en ella i que hi ha moltes dones (com si m’importessin, bé, ja m’enteneu) i que no en parlessim més.  Doncs molt bé, home. No em deixeu tornar-me a il.lusionar amb ella, siusplau. No vull saber-ne res, en aquest sentit.

Ahir quan la vaig veure quasi caic a terra. No és broma, em vaig posar a tremolar com una fulla. Sort que tenia l’excusa de que tenia fred…que també era veritat.

No entenc per què m’afecta tant…per què sempre m’acaben dient el mateix? Que no val la pena. Com si els meus sentiments no valguessin per res. A mi, si a algú li agrado no se m’acudeix dir-li que no val la pena que li agradi jo, què vol dir això?? D’on surt? És que no entenc res. Quin és el procés mental que porta a dir aquesta frase? És que me l’han dit tantes vegades que no us ho podeu imaginar. Només me la diuen a mi o és que és habitual? Què vol dir? Algú m ‘ho explica? Hi ha algun llibre que en parli. Sispli…

Vull que el dia sigui net i clar…que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant. Mai havia plorat perquè el dia era net i clar fins aquest matí…

Opinions

Ahir vaig constatar la diversitat d’opinions que hi ha pel món i la diversitat de punts de vista sobre una mateixa cosa segons la persona.


La qüestió era la noia balladora, esclar. Vam quedar que de la setmana que ve “ja parlariem”. I aquesta frase, si estàs penjadet com jo, et planteja el dilema de : QUI parlarà?? Et truco jo o em truques tu?

Opinió de l’amiga 1: “Si home, no et va dir que ja parlarieu? No és ella qui va treure el tema? Doncs que et truqui ella. “ Val a dir-ho: opinió d’una amiga que lliga molt i que va una mica de sobradeta.

Opinió de l’amiga 2: “Et va dir que volia ser amiga teva però d’això fa molt temps i les paraules se les endú el vent, si tu creus que hi ha feeling i no està amb ningú: a por ella! Truca-la” Aquesta és l’opinió d’una amiga que no coneix tant la història ni la meva història ni a mi.

Em fa molta gràcia el contrast. M’adono que potser sóc massa prudent, massa negativa, tinc massa por de fer-me mal. Certament ho puc intentar i puc passar temps amb ella perquè si ha de passar algo, tingui la oportunitat de passar.

No sé, faré el que em surti en el moment. Potser la trucaré, potser no…no vull pensar-hi ni reflexionar-hi ni decidir quina és la millor opció. Faré el que em peti. Sempre pot passar que justament ara hagi lligat com mira, ja va passar l’any passat. En realitat el que passa és que m’agradaria que em truqués ella tot i que sé que tampoc voldria dir res. O potser la truco i al final no hi va, jo què sé. No puc saber quina és la millor opció per tant no triaré la millor, triaré la que més em piqui en el moment.