31/8/11

Sensacions...

Aquestes darreres setmanes he tingut unes sensacions molt rares...
He quasi "conviscut" amb un grup de gent que en realitat m'encanta i entre els quals hi ha la meva germana i la meva millor amiga. Però m'he sentit fatal per moltes coses. Em sento com exclosa i no sé per què.
Bé, sí que sé per què d'alguna manera. He tingut la sensació que era un grup molt competitiu, com si estiguessim fent una cursa aviam qui era més catxondo, més esbojarrat, més mono, més guai, més amorós, més entranyable...em sentia molt agobiada i no tenia ganes de ser tan xupi-guai.
Potser sóc rara, o potser és l'edat o el moment vital o no sé...però no em fa gràcia TOT i no tinc tantes ganes de fer l'idiota durant tanta estona seguida.
I quan em venien ganes de fer algo o de dir algo, resulta que ja ho deia algú abans o alhora o mil vegades després i ja m'oblidava que ho havia dit jo o que ho volia dir.
Em sentia com inexistent perquè els altres, sobretot la meva germana (suposo q tb és comprensible per ser la persona més propera) existien ja TANT que jo no tenia res a fer de no sé que em posés en la competició, cosa que ja he dit que no tenia ganes de fer.
No sé, tot és molt raro i bé, això no és tot, ja continuaré perquè han passat més coses estranyes.
Potser senzillament estic tova i potser això és bo perquè vol dir que les coses m'arriben més i potser em canviaran.

25/8/11

Capítol

Bueno, el nou capítol de la història de la noia balladora. Havia de venir a veure'm " sí sí, tu avisa'm que guai, vindré".
La meva amiga va parlar amb ella pel xat i li va preguntar si vindria i la noia balladora li va dir que aquells dies no hi seria i que clar, que aviam si jo m'enfadaria? Jo?? Ai mira, com si vingués per fer-me un favor...escolta...fins i tot la meva amiga es va ofendre jajaja i li va contestar que clar, que com que ella (la N.B.) deia una cosa i en feia una altra...toma ya. Deu punts per la meva amiga.
Avui la N.B. m'ho ha dit a mi q no podria venir perquè al final tenia vacances i estava fora i se n'anava a la muntanya amb un amic seu. Per mi com si se'n va a la merda en barca. No em pot deixar en pau? És q no tinc ganes de pensar en ella, en sèrio.
I a sobre no paro de veure missatgets pel facebook d'aquella noia que es volia lligar i amb qui, pel que es veu, quedarà per anar d'excursió. Se'n poden anar a la merda en barca totes dues...en sèrio. És q no la vull veure ni en somnis!! Grrrrrr

4/8/11

Dilema


Ara tinc un dilema de consciència.
Sé que estar a prop de la Noia Balladora em fa mal. Però alhora és l’instint qui m’empeny a estar a prop seu.
Sé que tard o d’hora la tornaré  a trobar, per tant, estar lluny d’ella per sempre és impossible. Partint d’aquesta base, té sentit esquivar-la? Té sentit no voler-li dir res i fer-me l’antipàtica i la distant? A què treu cap? Què hi guanyaré? Uns dies més de tranquilitat sense saber-ne res però tampoc guanyaré realment distància.
Abans de la carbassa renovada, li vaig dir que vingués a veure una cosa al meu poble i em va dir que li agradaria molt però que l’avisés perquè potser se n’oblidava de la data i tal i li vaig dir que ok.  L’altre dia vaig dir amb les amigues que ara l’hauria d’avisar i em van tirar la cavalleria per sobre, que on anava avisant-la!! Que li havia de deixar clar que no volia ser la seva “amiga”.  També tenen raó però…jo continuo pensant que li agradarà molt i m’agradaria que vingués a veure-ho.
Aleshores per una banda tinc ganes de dir-li i recordar-li i dir-li que em fa il.lusió que vingui perquè és cert i per l’altra penso que, com he dit al principi, em farà mal veure-la perquè sempre m’en fa. En fi, no arribo a cap conclusió. Vull i no vull alhora. Allò que se’n diu que vols i dols.
Suposo que en el fons continuo sense entendre ni acceptar que pugui agradar-li sota-zero ni gens ni mica ni gota ni un bocinet petit o una ombra de dubte…no ho entenc encara.

1/8/11

Necessitat

No sé, em sento com quan era adolescent, sento el que feia molt temps que no sentia, sento que la NECESSITO. Tinc un pes al pit que no se me’n va en cap moment del dia, com un nus a la boca de l’estómac.


I sé que no puc fer-hi res, només esperar que se’m passi. Vull estar un altre cop al seu costat i veure-la i tocar-la i escoltar coses de la seva vida i sentir-la riure i tocar els seus cabells que és com posar els dits dins d’un sac de llenties. Voldria ser invisible i estar al seu costat tota l’estona i mirar-la i mirar-la. Feia molts anys que no em sentia així, què collons em passa?

Però sé que ella no sent absolutament res per mi i això em fa molt de mal. No em puc creure que uns sentiments tan intensos es quedin en no res. No m’entra al cervell que tingui tan claríssim que no vol res amb mi. Bueno, al cervell sí però al cor no, hi ha una paret que fa que aquesta “idea” no hi pugui entrar. Ja sé que les idees no entren al cor però bueno, ja m’enteneu. És aquest nus q no la deixa passar. Sé que la primera fase del dol és la negació. Hi dec estar passant. Buf, és cansadíssim.

Net i clar


Si em dius adéu vull que el dia sigui net i clar.
Avui feia un dia net i clar. Molt.
I ahir la noia balladora em va dir adéu per segona vegada. Carbasses al quadrat.
Jo no volia treure el tema i de fet, ella tampoc però el vam treure suposo que perquè la cosa estava confosa (per culpa seva, tot i que d’això no vam parlar) i em va dir que no valia la pena que pensés en ella i que hi ha moltes dones (com si m’importessin, bé, ja m’enteneu) i que no en parlessim més.  Doncs molt bé, home. No em deixeu tornar-me a il.lusionar amb ella, siusplau. No vull saber-ne res, en aquest sentit.
Ahir quan la vaig veure quasi caic a terra. No és broma, em vaig posar a tremolar com una fulla. Sort que tenia l’excusa de que tenia fred…que també era veritat.
No entenc per què m’afecta tant…per què sempre m’acaben dient el mateix? Que no val la pena. Com si els meus sentiments no valguessin per res. A mi, si a algú li agrado no se m’acudeix dir-li que no val la pena que li agradi jo, què vol dir això?? D’on surt? És que no entenc res. Quin és el procés mental que porta a dir aquesta frase? És que me l’han dit tantes vegades que no us ho podeu imaginar. Només me la diuen a mi o és que és habitual? Què vol dir? Algú m ‘ho explica? Hi ha algun llibre que en parli. Sispli…
Vull que el dia sigui net i clar…que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant. Mai havia plorat perquè el dia era net i clar fins aquest matí…