29/10/10

Arreglat

Avui l'he trobada al xat (ejem...m'he connectat perquè és l'hora que sovint l'hi trobo) i li he dit - millor?
i m'ha dit que sí. Bon rotllet...
I aquest finde me'n vaig a escampar la boira beeeeen escampada!
Aquest episodi m'ha servit per aprendre alguna cosa de mi mateixa. De fet tot plegat era més meu que seu.
Encara em queda molt per resoldre.
Encaran o sé quan la tornaré a veure. Però un dia o un altre segur.

28/10/10

Exagero?

Segurament sóc una exagerada però encara no puc deixar de pensar en el "corte" que em va fotre ahir la noia balladora.
Sí, segurament exagero però és que estic dolguda i no amb ella, sinó amb les persones del meu passat que m'han fet mal, que m'han parlat malament i que m'han tractat amb poc respecte i poca delicadesa; i amb les quals he tingut una paciència infinita només perquè al final la que se n'anés a prendre pel cul fos jo.
Estic en un estat que NO TOLERO, no puc tolerar una mala contestació i la d'ahir ho va ser.
Ja sé que no té cap obligació cap a mi però justament per això, perquè ens coneixem molt poc, penso que encara hauria de tractar-me millor, no sé si m'explico. Si algú amb qui tens molta confi et fot un moc, doncs mira, tens una bases (la vostra confiança mútua) que sosté el moc, diguéssim.
Però amb ella no tinc aquesta confiança, ens hem vist molt poques vegades i no entenc aquesta "sequetat". Aviam, com a mínim podria haver dit "hola" o "adéu" o "ho sento" o algo!!
Ara mateix, no tinc ganes de pensar en ella.

27/10/10

Com ara

M'agradaria estar sempre igual de tranquil.la que ara. He completat amb èxit el procés de baixar dels núvols.
Ara penso en ella, cmo aquell qui diu, tot el sant dia però estic contenta, hi penso bé.
Miro per la finestra de l'autobús i recordo quan em va enviar a la merda (de broma, clar :)) perquè li vaig dir que era petita. O quan em va dir que li feia mal el dit de cosir i jo li vaig fer una carícia.
Ual.la! Retransmissíó en directe: s'acaba de connectar al xat. Emoció, intriga,dolor de "barriga" (que si no, no rima).
Ups, no contesta. Però estic tranqui, no passa res si no parlem.
Després de 10 minuts d'espera ja m'estic posant nerviosa...i contesta! Vaja, diu que no està de bones....bueeeno. Doncs res.
Ho veieu? Nervis per no res.
A seguir igual de tranquil.la que al principi del post, no? :)

26/10/10

Ufff

Bueno, bueno, bueno...ja he baixat una mica més.
Aquest migdia ja pensava va, ja estic una mica més tranquil.la, gens ansiosa i predisposada a deixar passar els dies.
I llavors he vist que estava connectada al xat però he decidit no dir-li res. I m'ha obert ella!! Cling!! Sorpresa! M'he posat tan contenta...bé, de fet no sé de què m'estranyo tant perquè ja veig des del principi que no sóc jo qui li va darrera, sinó que som totes dues però no sé, m'estresso...
Hem tingut una conversa normaleta, li he dit que podriem quedar divendres però no pot. Continuo sense saber quan ens veurem. Però parlarem. Estic contenta :) i, sobretot, tranquil.la.
Que bé!

25/10/10

Olor

No pot ser, va dormir aquí dissabte a la nit i el coixí encara fa la seva olor! És que me mueeeeeerooooo! És tan bona, tan dolça...com ella.

No sé, en aquests moments de "calma" aprofito per analtizar com em sento i les coses que em passen pel cap.
M'adono com que no puc amb les meves emocions pel que fa a l'amor. Per això necessitaria que ella em digués coses que em fes cas de seguida i que em correspongués perquè no puc jo sola amb el que sento, és com massa per mi, sabeu?
Bé, sé que no hauria de ser així però ara mateix em sento així i no m'agrada perquè jo vull estar tranquil.la i anar a poc a poc i no atabalar a la gent i no atabalar-me jo.
Avui començo la operacion descenso dels núvols. De moment va bé però necessita millorar.
Ahir a la nit estava fatal, no podia parar de plorar. Bé, fatal vull dir molt als núvols, tenia com massa emocions a dins i m'estic enfilant massa i massa potser per no res.
Li vaig enviar un sms i no m'ha contestat. Li vaig dir que encara se sentia la seva olor. Massa agosarat, potser? No ho vaig poder resistir.
Què devia pensar quan ho va llegir? Li deuria agradar? Devia pensar q sóc una friki? O que m'estic fent il.lusions? No tinc ni idea de què pensa de mi ni de què sent i sóc absolutament incapaç de deduir-ho pel seu comportament, estic massa envaïda pel que sento i pel que voldria i pel que m'agradaria. Distanciament: ZERO.

24/10/10

Mil ocells

És més hermosa que mil ocells.
Aquesta nit he dormit amb la noia balladora.
Dormit!
No ha passat res de res (sexualment parlant).
Però ha sigut tan bonic!!
Ahir vam anar a un concert amb una altra amiga meva. Era un concert d'Ell, per cert (vegeu posts anteriors a l'estiu) i amb ell super bé perquè estava tranquil.líssima i vam estar xerrant un munt i fent un munt de catxondeo i molt molt molt bé.
La noia balladora va venir (la meva amiga i jo ja hi anavem igualment) i vam ballar una mica (tot i que no gaire bé perquè, almenys jo, estava molt nerviosa) ens vam tocar...no sé, continuo com notant (a risc d fotre'm un pinyu) que les nostres pells es busquen. Un moment ens vam agafar la mà amb els dits entrellaçats i ens vam deixar anar al cap d'un moment prudencial, a poc a poc, acariciant-nos.
Evidentment, no tinc ni idea de com ho viu ella però així xerrant ja ens hem fet moltes "confessions", que ens agraden les dones, que no tenim parella....que si quedarem per això i que si quedarem per allò altre...
Els propers dos caps de setmana no ens podem veure però el millor és que ja m'està bé perquè tinc tantes ganes d'anar a poc a poc que si hagués triat, hauria triat q tot anés com està anant.
Aquest matí, quan l'he acompanyada al tren li he deixat sentir la cançó de Ja t'ho diré perquè tenia moltes ganes de dir-li que és més hermosa que mil ocells. És el que he pensat quan m'he despertat i l'he vista. Ens miravem i tornavem a tancar els ulls una estoneta.
Ha estat molt bonic.
I no me deixaré cap detall....

23/10/10

Parèntesi

Faig un parèntesi en la història de la noia balladora per explicar-vos per què em desfaig quan algú em diu "nina".
Perquè la meva primera nòvia (bueno, "nòvia" hauriem de dir, diguessim que amor primer correspost però després no) era mallorquina i em deia "nina"; de fet de vegades encara m'ho diu.
De fet de vegades encara em cau la bava amb ella.
De fet quan veig comentaris de la seva nòvia actual al facebook em fa molta ràbia (tot i que en el fons estic molt contenta que estigui amb algú i que estigui bé).

Ahir va ser el seu aniversari.
L'altre dia vaig sentir la seva cançó, la cançó que em feia pensar més en ella del món mundial i de cop, sense ni pensar-ho vaig començar a plorar com una magdalena. Vaig recordar com n'era d'intens el que sentia per ella, tota jo era aquest sentiment.

No sé com penjar la cançó, és una de Ja t'ho diré i no és gaire coneguda. No la trobo al youtube, si no , posaria l'enllaç. Es diu "A POC A POC VAIG DIBUIXANT".

Us deixaré amb la frase que surt a la cançó i que va definir el que vaig acabar sentint per ella (i en alguns moments crec que encara sento):

SAPS QUE T'ESTIM I QUE MAI NO ESTARÉ AMB TU.

A poc a poc vaig dibuixant
es meu amor de blanca pell
i no me deixaré cap detall
ets més hermosa que mil ocells....

21/10/10

Bonic

La noia balladora i jo hem tingut una conversa molt bonica pel xat.
L'he saludada i es veu que l'he agafat en un moment de baixon però hem estat parlant i es veu que s'ha animat. No hem parlat gaire estona però ha sigut mot bonic!!!
Sense pretendre-ho li he tirat una floreta (popularment conegut com a "piropu"). M'ha dit que potser s'anima a venir amb mi dissabte (que bé!) i m'ha demanat si en el local aquell es podia fumar perquè diu que els seus pulmons són or. I jo li volia transmetre el missatge de que fa molt bé de cuidar-se, diguessim, que tots ho hauriem de fer i pensar que som or. Però el dialeg ha sortit així:

Ella- Es pot fumar allà?
Jo- No ho sé, per què?
Ella- Perquè els meus pulmons són or.
Jo- Tota tu.

Potser està malament que ho digui jo perquè ho he dit jo però és que ho trobo super bonic, quan ho he acabat d'escriure he pensat: quina cosa més bonica li has dit! I així, sense meditar-ho, com ha de ser, no?

Vull continuar així, improvitzant i fent les coses com em surtin al moment. De fet penso que sempre hauria de ser així: el pensar hauria d'esdevenir-se en un altre moment que l'actuar.
Per això encara no li he explicat res a una amiga molt propera que me l'estimo però es ralla molt i dóna moltes voltes a les coses i trobo que ho fa tot massa premeditat, diguéssim. No tinc ganes de dir-li!

20/10/10

Estrany

Trobo estrany (i alhora interessant, jo sóc així) que la noia balladora em digui que no sap què farà, que no sap si ens veurem perquè ho vol decidir a últim moment perquè diu que últimament va així -i em sembla molt bé- i alhora no parem de parlar de quan ens veurem i quan ens veurem i quan ens veurem. Tinc la sensació que totes dues frisem per veure'ns però no gosem "quedar", amb la conya de ja ens veurem...
De totes maneres jo ja li  he dit on seré aquest cap de setmana (perquè jo sí que ja ho he decidit) així que em toca intringulis un altre cop.
Aquest cop no m'ho penso prendre igual, tranquilitat i bons aliments i si no ve, doncs res...continuaré pensant que ja ens veurem o mira, si em canso al final li diré que si quedem que tinc ganes de veure-la i punt (perquè és la veritat). M'alegro que us hagi agradat el poema... :)

19/10/10

Veure't

Vull convidar-te a sopar
i vull conèixe't i riure;
vull ser amb tu els vespres de fresca,
vull ser-te i que em siguis
vull veure't!

El minipoema.

18/10/10

¿?

Em sento com si fos tonta. Bueno, potser tonta no és la paraula. Tonta emocional.
Estic com bloquejada.
Sé que he tret totalment de mare el fet que no vingués el cap de setmana perquè en realitat era una tonteria però per mi era com la fi del món i jo soleta li vaig donar més importància de la que té.
Ahir, després d'escriure el post, vaig veure que al facebook m'havia escrit un missatge d'aquests reenviats que envies a molta gent però bueno, igualment em va fer il.lusió i vaig aprofitar per contestar-li i demanar-li si havia rebut el meu sms (el que no m'havia contestat) perquè no estava segura de tenir el seu número bé.
Total.
Que aquest matí a quarts de nou he rebut un sms seu. :D
Dient-me que dissabte hauria volgut venir però que estava molt cansada i que ja ens veuriem a la propera i que un petó, nina. A mi quan em diuen "nina" em fonc ja del tot, un dia us explicaré per què.
Quan he obert el facebook he vist que també m'havia contestat el missatge i m'havia dit que sí, que era el seu número i que de fet m'acabava de contestar. I que això, que no es trobava massa bé i que va preferir quedar-se a casa i que si anava a algun lloc el cap de setmana que ve l'avisés i no se quantes coses més.
Llavors he vist que estava al xat i li he dit hola i hem parlat una miqueta tot i que he hagut de marxar de cop i li he dit que ja parlariem pel cap de setmana.
I estic molt contenta i alhora estic...ai no sé...perquè no m'agrada com reacciono ni sé per què em cago tant i exagero tant les coses, tant les bones com les dolentes.
Si de fet tot va com jo vull que vagi: a poc a poc perquè no tinc gens de ganes de precipitar-me i tot és perfecte!
Tinc moltes ganes de veure-la i de conèixer-la millor. De fet ahir li vaig escriure un mini poema, ja el penjaré demà que així té més emoció jejeje.

17/10/10

Pensativa.

No ens hem vist.
Ja començo amb les males notícies perquè ara és en el que penso.
No sé si ha sigut positiu o negatiu el fet que m'hagi passat el cap de setmana amb les seves amigues i fins i tot amb els seus pares. Amb tanta presència seva al meu voltant l'he trobat molt a faltar, no calia tampoc...però alhora, també estava com més present.
Els seus pares ens van dir que s'ho havia estat pensant fins a última hora i aquí ve quan he pensat el mateix que m'has comentat, Onatges, al post anterior: SI LI HAGUÉS DIT!!! Potser hauria vingut o potser hauria pogut valorar el fet de veure'ns. Tampoc no sé si li interessa però no li vaig donar ocasió , no li vaig dir el que a mi m'hauria agradat per por que em digués que no.
Noto que estic massa sensible, que tot m'afecta molt, que estic ferida per altres coses encara i que quan em passa algo una mica així....ja veus quina tonteria, que no vingui...se'm fa una muntanya.
També serà la tardor però estic molt tova.
Li vaig enviar un sms (aquest cop sí) però no em va contestar. No sé.
He pensat en enviar-li un mail i preguntar-li si el va rebre però com que estic tan tova, no vull endur-me cap mala resposta. Però que pessimista, no? Per què m'hauria de respondre res dolent'?? Ai no sé....estic mooooooooooooooolt tonta. Bé, això ja ho sabia de fa dies però no sé què fer per deixar d'estar-ho. Sembla que res del que faig soluciona res (així, pensant introspectivament).
Sort que tinc aquesta tarda per mi, per pensar, per plorar, per animar-me....no sé per a què. De moment per a posar rentadores i fer una mica net.
El cap de setmana m'ho he passat bé, de totes maneres...

15/10/10

Misteri

Quins nervis, no? Ja és demà i encara no hem parlat.
Hi serà?
No hi serà?
Està bé perquè per una banda penso: mira, si no hi és, més tranquil.la que estaré.
Ara m'agradaria anar i dir-li directament: mira, tu m'agrades, què hem de fer, a veure? Perquè si ha de ser que no doncs a otra cosa mariposa, to another thing, butterfly! Però no ho faré jejeje. Però potser la meva actitud destil.la aquest desig.
Alhora vull no pensar-hi gens i q vagin passant les coses com fins ara. Però sempre em passa el mateix: passa algo com superguai que em sorpren un munt i que em deixa bocabadada i després...plosh...bajón...i llavors em quedo com amb la mel als llavis.
Buf

14/10/10

Rampell

De vegades em sorprenc de les meves pròpies reaccions, i m'agrada :)
Avui m'ha agafat un rampell i he tingut ganes de dir-li  a la noia balladora si volia venir amb unes amigues i amb mi un altre cap de setmana que haviem comentat (perquè tenim una habitació de 4 i ara resulta que només som 3) però just després m'he acollonit i li he dit a una amiga que sap la història (de les poques, no tinc ganes d'escampar-ho) que què li semblava (encara no m'ha contestat).
Però just després vaig i li envio una invitació d'un esdeveniment del facebook d'AQUEST cap de setmana (al que no sé si vindrà o no i no sé per què no tinc ganes de preguntar-li).
Bé, tard o d'hora coincidirem així que tampoc pateixo però mira, em faig com gràcia a mi mateixa, no?

12/10/10

P.P

No no no, ara no m'he fet del PP!!! P.P. són les sigles de Pessimisme Preventiu.
Us diré en què consisteix amb un exemple (la meva manera preferida d'explicar les coses).
Aquest cap de setmana torno a anar a un festivalet on POTSER hi podria haver la noia balladora. Aix, no em feu dir per què però no vull preguntar-li!! Potser per donar-li més emoció? Potser perquè no tinc ganes de sentir que em digui que no? -quan fas una pregunta has d'estar disposat a rebre totes les respostes possibles, o si més no, les més previsibles- .
La qüestió és que ara és un misteri si vindrà o no vindrà. El Pessimisme Preventiu consisteix en convèncer-me que no vindrà, que segur que no vindrà. Que pessimista, direu, no? Doncs sí però d'aquesta manera em mentalitzo de lo bé que m'ho passaré encara que ella no hi sigui i previnc la decepció que seria arribar i que no hi fos. Si finalment ve, SORPRESA!! Fins i tot és millor que si esperés que vindrà perquè llavors només confirmaria el que ja pensava i no seria tan agradable.
Podria ser Pessimisme Preventiu o Pessimisme Optimista.
Ara, també us dic que s'ha de saber quan desconnectar aquest dispositiu, eh? Perquè si no sí que et tires al pessimisme total i tampoc cal!!
Ah, per cert, ja m'ha contestat el missatge i tanta impaciència, tanta impaciència, m'he adonat que només feia dos dies que li havia enviat, abans d'ahir!! Uix... Però que bé, no? :D

11/10/10

Respiració

Sí, sí, teniu tota la raó del món, ja he respirat i ja m'he pres una til.la i ja m'he relaxat i ja m'han passat els cinc minuts.
El que hagi de ser, serà. I serà quan hagi de ser. Jo ja he fet el que havia de fer, de moment i continuaré amb la política d'actuar segons el moment.
Mentrestant, va, us deixaré un altre poema dels meus, d'acord? Aviam què vos pareix.

DANSAR

Dedins del fred
l'escalfor de la música
que se m'escola per la roba
i m'embulla els fils
del pensament, del sentiment.

Primavera de la tardor,
estiuet de Sant Martí,
un, dos, tres, maluc amb maluc.
Ballar, vull ballar amb el vent
que escampa les fulles
i et remou...

(12-11-2004)

10/10/10

Impaciència

Aquesta és la paraula que defineix el meu estat: impaciència.
Li he enviat un correu a la noia balladora dient-li simplement que com està (perquè l'últim que em va enviar em va dir que no estava massa animada). Em sentia intranquil.la, em sentia angoixada, rara...però de cop he entès que només estava impacient i llavors m'he relaxat. Segur que tard o d'hora em contesta així que res, a esperar.
En alguns aspectes de la vida sóc molt pacient (de fet cada dia exercito la paciència) però en altres sóc impacientíssima. Com ara. Voldria ja la resposta, JA! I la resposta a totes les preguntes! Aix.

9/10/10

Meua

M'agrada i alhora em contraria tenir aquest sentiment propi i introspectiu com d'intimitat amb la persona en qui penso.
Potser sóc adicta a aquest sentiment.
M'agrada i alhora em contraria sentir aquesta persona meva, sentir que quan no estic pensant en res apareix ella, sentir que és el meu fons de pantalla.
En aquests moments, tot i que ella no sàpiga res del que estic pensant ni sentint, la sento propera, íntima, dins meu.
La visualitzo al meu costat somrient-me, noto la seva escalfor al meu costat com un miratge. Gairebé noto el gust d'un petó seu...
M'agrada i alhora em contraria perquè vull fer-la partícip de tot això, vull que sigui REAL i compartit.
Si ballessis sempre amb mi...

7/10/10

Ballar

Quan ballo sóc feliç, a que ja us ho havia dit?
Però tinc moltes ganes de tornar a ballar amb la noia balladora...que ditxós que jo seria, ai Maria, ai Maria si ballessis sempre amb mi....(sempre m'ha semblat tan romàntica aquesta frase del ball de rams...és lo més romàntic que em puc imaginar: demanar a algú que balli sempre amb tu)

Ai, noia balladora...si ballessis sempre amb mi!

5/10/10

Penjar-me

No m'agrada penjar-me perquè tan bon punt començo a pensar en una persona a estones mortes, començo a passar-ho malament. Començo a pensar que tot s'espatllarà, que segur que no em fa cas, que si me'n fa segur que anirà malament i començo a estar ansiosa per quan passarà el que ni tan sols sé si passarà mai.
No hi ha alguna manera de canviar aquesta dinàmica? De gaudir del que passa i prou?
No tinc ni idea de què va pensar la noia balladora, ni de què pensa ni de què sent i potser no té absolutament res a veure amb el q em passa a mi. I em sembla fatal.
Tinc ganes de veure-la i alhora voldria no veure-la més i oblidar-la.
Hi penso sense voler però alhora ni tan sols sé si realment m'agrada.
La tardor m'afecta massa.

3/10/10

i aleshores...

El cap de setmana ha estat fantàstic, no podria tenir uns amics millors per molts que els dissenyés, els adoro!
Erem dissabte a la nit i no tenia notícies de la noia balladora. El que deia al post anterior: pensava bueno, al final no haurà pogut, però tampoc estava pensant en ella. Pensava: potser m'ha escrit un correu i quan arribi el veuré.
Jo tota contenta rodejada de gent que m'estimo molt.
I aleshores...
Sona el telèfon...un número que no conec..."hola! Sóc la balladora -bé, va dir el seu nom, és clar".
Se m'il.lumina la cara. Bé, no la vaig veure però me la imagino.
Em diu "escolta, què et sembla si vinc ara? És que estem en una altra festa i ens estem avorrint". Tot això a quarts de dotze de la nit, i nosaltres al mig de la muntanya (ella, no sé on). I és clar, jo encantada de la vida: doncs molt bé, i tant que podeu venir! I em diu bueno, no és segur, ara ho acabem de decidir. I li dóno les indicacions de la casa per si un cas.
I van passant els minuts, els quarts i els hores...aquí sí que estava una mica nerviosa ja però també pensava: bé, potser al final ha decidit que no però no passa res.
Cada cop que s'obria la porta se'm posava el cor a cent.
I un d'aquests cops...apareix per la porta amb el seu mig somriure. Quasi no m'ho podia creure. No perquè fos ella, sinó per com havia anat tot.
Em va encantar, va ser tan màgic, tan bonic, tan sorprenent, tan autèntic, tan fluid...
Vam estar xerrant, una mica tímides, amb moltes frases ambigües per les dues parts (pel que em va semblar).
Algunes miradetes, alguna mà rossant-se només.
I aquest matí ha marxat amb el seu acompanyant després d'unes quantes frases ambigües més.
Ha sigut preciós. M'ha agradat molt més que si hagués vingut directament avisant-me o fins i tot més que si haguessim "lligat" en unes altres circumstàncies més "normals".
Començaré molt contenta la setmana.  :)