Cançó

Ai, sí sí, estic perdent facultats però és que no sé què posar perquè tot és massa bonic...
Avui la C. m'ha enviat aquesta cançó i estic bocabadada, corpresa i esmaperduda...
Així de bé anem...
Un dia d'aquests explico el capítol de la noia balladora... però vaja...és que no m'interessa, amorosament parlant, esclar... (pobreta).
Ai, la cançó:

EL BON ANY (Senior i el cor brutal)

El meu cervell ja no admet més ordres, 
està esperant que tu li actives les neurones. La química no fa que la cosa millore, el pobre està que es mor de ganes de vore’t. Les meues mans s’estan quedant podrides, et volen abraçar i que cures les ferides. Se m’estan eixugant els llavis i els somriures, eternament cridant les ganes de viure’t. Sí, però ara és el bon any des de ja. Sí, però ara ha començat el bon any I a poc a poc ha anat la situació aclarint-se, m'has netejat el cor i l'has deixat sense espines. I em bull tan fort la sang i són tan plens els dies perquè portes la llavor que mos salvarà les vides. Sí, però ara és el bon any des de ja. Sí, però ara ha començat el bon any Ara ja ha començat el bon any.

Incertesa

Aprofitant q la C. està molt atabalada i no té temps per entrar al bloc d'esquitllentes (toma, vaya parauleta...) parlaré una mica més clar.
La pregunta és: som nòvies? Ens la fem entre nosaltres també, eh? I l'altra pregunta és: què vol dir ser nòvies? La cosa és que si anem actuant sense pensar i sense donar massa transcendència a les coses i sense rallar-nos i contentes i entusiasmades, il.lusionades i felices...ho som.
Potser no és com a les pel.lícules; potser no és un amor apassionat; potser no se'ns remouen les entranyes de tantes pessigolles a la panxa que sentim però som felices així...i això és el que compta, no?
Acas no tenim cada vegada més ganes de fer coses juntes? I les fem? I estem bé? I estem bé juntes sense fer res?
Potser ens aïllem, com ella diu...però potser és pel microclima que creem quan estem juntes, perquè 1+1 no sempre son 2 sinó 3 (no no, no estem embarassades): ella, jo i el microclima. I ens agrada i el volem i en gaudim i vinga, quedem-nos amb lo bo i la il.lusió i els riures i el temps feliç que anem construint...
Estic contenta.
Molt, molt contenta...
Ella sé que dubta i que té moments i moments però el que us deia: els fets són aquests. Almenys és com jo els veig. I com vull q continuïn sent...

Regal

Ja sé que no calia però em feia molta IL.LUSIÓ ;) i li he fet un regal de reis. Li va agradar molt...
En realitat em segueix fent vergonya pensar que ho pot llegir  i no sé què dir però mira, era per mantenir-vos informats...
Us contaré una cosa que tenim en comú la C. i jo. Bé, una sensació, un desig..no sé...i que és estar bé. Centrar-nos i gaudir de les coses i de la vida dia a dia i ser millors. O sigui, això diguéssim que ho vol cadascú per la seva banda.
I penso, no sé, digueu-me agosarada però penso que aquesta bona "onda" també és fruit de l'altra part. Hosti tu, m'explico fatal.
Total, que penso que ella està bé gràcies a mi i jo estic bé gràcies a ella. És maco de pensar, no?

Crònica

Ara em sento com una periodista fent la crònica del cap de setmana.
Perquè no sé com mirar-me-la, tot i que intento mirar-me-la de la millor manera possible i sense pensar ni què vol dir ni quin futur tindrà.
Divendres em va dir de quedar. Jo estava fent compres amb la meva germana pel centre i em va dir la C.
- Quedem tipo tard així podeu fer compres tranquil·lament sense presses-

Hi estic d'acord però ja em vaig témer que el fet de quedar tard implicaria que volgués quedar-se a dormir.

Vaig idear una estratègia perquè això no fos així. Després de l'última conversa que vam tenir, preferia estar tranquil·la com ja vaig dir al post anterior.

Quan vaig acabar les compres i ella m'havia dit que estava venint tard vaig decidir anar a casa la meva germana (lluny de casa meva) i dir-li que vingués cap allà amb la qual cosa m'estalviava donar per fet que vingués a dormir. Em seguiu?

A l'hora de dir-nos adéu va venir el dilema de sempre: et quedes o te'n vas?

Després d'estar nosequanta estona abraçades davant de la boca de metro (un dels venedors de cervessa-bier fins i tot ens va fer conya...) debatent la qüestió vam decidir q vingués a dormir. En realitat no sé per què ho vam decidir però perquè totes dues ho volíem així.

Ella deia que potser millor marxava a casa seva per no marejar-me més i deixar-me estar però feia molta carona de pena i deia que havia de prendre una decisió i comprometre's però que continuava en el seu dilema de arasí-arano però que en aquell precís moment era que SÍ.

Vam arribar a casa i ens feia riure que ella donava per EXTRA-fet que vindria a dormir. Tant, que fins i tot havia dut el pijama!! Que ni s'ho havia plantejat. Després de donar-me carbasses, quedem i dóna per fet que es quedarà a dormir. Jo és q flipo, en sèrio.

Vam passar tot el dissabte de nòvies, vam anar a dinar i vam estar al sofà veient una pel·lícula i dormint una miqueta. Jo estava tan bé i tan contenta...

Tampoc teníem ganes de separar-nos i li vaig dir si em convidava a sopar a casa seva i em va dir que sí tota contenta.

Aquesta nit hem dormit allà i hem estat la mar de bé també i hem rigut i hem estat contentes i tranquil·les.

Aquest matí i ahir al matí ens hem liat, per dir-ho així i semblava que no s'havia rallat i que estava contenta.

No sé fillsmeus.

Quan jo ja estava a punt de marxar i anàvem cap al tren ha tornat a sortir amb el discurset de que està freda i que no li fa emoció "liar-se" amb mi, que li és com igual. Ja s'estava rallant. Jo no m'he volgut rallar però divendres quan li vaig dir que vingués li vaig demanar siusplau, que al dia següent no em tornés a "deixar" i em va dir "nooo, però si no et deixo". No sé, continuo sense saber què sent en realitat. Bé sí: sé segur que sent que "ARA SÍ I ARA NO". D'acord...

He estat tan bé, en sèrio. Bé, i ella també, no ens enganyem.

Cicle

Bé.
Ahir vam quedar i quan va ser hora que ella marxés...senzillament era impossible.
Estàvem massa bé, era massa antinatural i em va dir clarament amb aquestes paraules q es volia quedar i evidentment jo també me n'estava morint de ganes i és q no hi havia Déu que pogués fer-la marxar i es va quedar a dormir i va ser molt bonic perquè érem més conscients de les ganes que en teníem i ens vam abraçar molt i ens vam enrollar, esclar, tot i q fins al SEU límit. Però amb molta tendresa i bon rotllo i en aquest punt no tinc ni idea de què haurem de fer però ara tinc clar (de moment) que no és perquè no senti el mateix que jo sinó perquè té algun problema amb el SEXE i després em deia que està millor així, fent-nos mimitus i petonets i molt abraçades però clar, jo li deia: però fa un moment tb estaves bé, eh?? I em deia que sí...
No sé, estava tan bé que vaig haver de parar un moment perquè plorava (jo) però de contenta, d'alleujament , d'emoció...no sé, potser és el ciiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiclo sin fiiiiiiiiiiiiin!!! Però jo ho veig diferent perquè mentrestant reflexionem i tenim les coses més clares i sabem més per què fem les coses i quins són els nostres sentiments.
Tots els meus amics "m'odien" i  en el fons opinen que l'hauria d'enviar a la merda però no puc ni vull ni crec que tinguin raó perquè ells no ho saben tot, simplement es veu des d fora q la C. em mareja amb l'ara sí ara no però no és tan simple com això.
No sé, en cada moment intento estar al màxim de bé i ara mateix estic molt bé...hem quedat dilluns pq jo avui tenia un sopar i demà en té un ella i en realitat ho prefereixo i dic...bieeen...tranquil·litat fins dilluns...jejeje, aviam enteneu-me: tinc ganes de veure-la però també tinc ganes que corri l'aire i estar tranquil·la i a la meva bola...

Abracímetre

Avui hem tornat a quedar finalment, tot i q jo no ho tenia gens clar, he pensat q l'havia cagat d dir-li però finalment he vist q no.
Ara les condicions són aquestes:
- Som amigues osites.
- No dormim juntes.
- Ens buscarem una nòvia per cadascuna.

Aleshores hem de quedar perquè no ens baixi l'abracímetre:
- Agafar-se les mans és un punt.
- Abraçar-nos fa 5 punts.
- Dormir juntes fa 50 punts. Només ho farem en cas q l'abracímetre baixi molt.

És un joc, digueu-nos infantils però avui hem marxat contentes i si sempre estem així...
Mentre jo plorava i plorava per les cantonades sense parar ella no plorava però aquest matí no es volia llevar perquè...total...com que no havia quedat amb mi...no sé qui està pitjor de les dues.
El seu terapeuta li diu q el dubte és la seva manera de tenir-me lligada. Té raó.

Amor

Mireu, avui em sento com hiperenamorada. El cap de setmana ha anat molt bé i vull estar amb ella infinit i em sento compromesa...i cagada, em sento rara de sentir-me tan bé!! D'estar tan tranquil.la i confiada. D'haver quedat amb ella ja dijous i diumenge! De ser com NÒVIES!! Jo mai he estat així.
I mireu, el tema del SÍNDROME...doncs na fent, no? Ens toquem molt (vull dir en el sentit "cast" de la paraula), potser sóc la part "pop" de la "parella" (no goso no posar-ho entre cometes) i em sento estimada!
Estic contenta! Em vull relaxar i gaudir. :D

Distància

Com diu una amiga, deu ser normal com a mecanisme de defensa i potser és millor que sigui així ara per ara.
A estones em sento molt distant d'ella, d'aquesta història, no sé...però esclar, amb el panorama...això q deia: deu ser normal i deu ser defensiu.
Com pot dir-te una persona que vol estar amb tu (estar sense comentes, estar en plan NÒVIES) però que "no li surt" fer sexe amb tu, que té com una barrera i una veu interior que li diu que amb tu no. Em costa d'entendre...és a dir: NO ho entenc. Per mi una cosa va amb l'altra. És com menjar-se alguna cosa que t'encanta i després no empassar-se-la, quin sentit té?
Total, que estem fent com si fóssim nòvies però em pregunto: ho som?
Algú coneix aquest fenòmen?? O és ella l'única persona al món a qui li passa?? M'agradaria "comparar" o saber cap on pot evolucionar o si sempre estarem així...
El fet és que entre la meva "fredor" autoterapèutica i el fet que TOTA LA RESTA vagi com molt bé...estic contenta i bé...raro però cert.

Analitzar

Això era i no era..
Des de dijous passat fins avui hem estat ultra-enganxades i molt bé.
Ara mateix no sé què dir...perquè penso q no vull analitzar el q està passant així dia per dia...vull viure-ho i prou. Si jo vull estar amb ella i ella amb mi, doncs fem-ho, no hi ha cap mal, no? Quan hi hagi un conflicte...ja veurem què fem. Aix, no ho sé pas.
El q penso és en la diferència entre quan no saps si hi ha alguna cosa amb algú i quan ja saps que sí i llavors et poses a viure-la. No sé si mai havia pogut arribar a aquesta fase.
Em sento tan "petita" en aquest sentit...i ella també, així visquem-ho juntes i no sé, gaudim tant com puguem, no? Vull que aquest sigui el meu lema.
Quan estic amb ella sento una pau interior...com si tot estigués al seu lloc, com dient aaaaaaara. I això fa q penso q vull estar amb ella tot el rato i ja està. Fa 3 nits q dormim juntes i tinc la sensació com quan el meu pare no tancava la porta amb clau quan no érem tots a casa.
Potser és absurd el que diré però tinc la sensació que el nostre lloc és juntes.
Mamapor.

Por.

Com deia la Trinca: Mama, por!
Ahir finalment vam quedar i simplement ha anat molt bé. Quan ens vam veure se li va passar la rallamenta i ens vam mirar i ens vam abraçar i tornàvem a ser nosaltres i tot era fàcil i fluid, tot era normal i maco...
I aquest matí hem estat parlant i aquí és on ve el GINYE perquè semblava que tot anava bé...que hem parlat de ser parella i tot...però no les tinc totes, tinc la sensació que encara s'ha de girar moltes vegades juajua (m'ho prenc amb humor...).
Ara tinc com la sensació que és la meva NÒVIA. És horrible, quin pànic...més que res per no dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat!!
Però, òbviament, estic CONTENTÍSSIMA.

Rallamenta

....la seva, esclar.
Jo li dic: quedem? I sí, vol quedar, em diu que sí, que ok, q vagi a sopar i a dormir a casa seva però que necessita parlar de com es sent. Es sent que "vol això i ja està" però si també és el que jo vull...Bé, no, però jo li dic: quedem? sí o no? I no tinc ganes de rallar-me! És que anem per torns: es ralla ella, em rallo jo...però en el fons el problema és d'ella perquè jo l'únic que vull és estar normal.
Jo el que vull és estar el màxim de bé el màxim de temps i si tinc ganes d'estar amb ella i ella d'estar amb mi, doncs quedem, no?
No em vull rallar, vull estar contenta i bé. Doncs ho faig.

Flors i violes

El cap de setmana ha anat millor impossible i tot semblen ser flors i violes.
Però no se m'oblida tot el que em va dir la setmana passada...ara es veu que ja li torno a agradar...però noto que encara tinc com una distància...que tanmateix em va bé perquè em permet seguir anant a la meva bola...millor q continuï així...
És q és tan fàcil quan no ens estem rallant per res en realitat!
Millor continuem sent de sucre.

Alegria

Després d'estar esperant que es connectés al xat, tot i que no patia perquè pensava q si no estava connectada és que estava fent una altra cosa...no sé com collons he començat la frase que ara no la sé continuar però venia a dir que quan s'ha connectat m'he posat TAN contenta!
Que no em vull rallar, q vull estar contenta i q estic contenta d'"estar" amb ella...o de no estar-hi...jo què sé...però que estic contenta perquè vull i vull estar-ho.
I si no ho veu clar q es graduï millor les ulleres perquè és que està claríssim. Jo, com que tinc un òptic molt bo, ho veig molt clar.
Au.

Dilluns II

Els dilluns l'enyoro massa, massa, massa, MASSA!!!! Tinc com una nostàlgia extrema, una sensació de que tot s'acabarà d'un moment a l'altre i és massaaaaa!!!
El cap de setmana ha sigut d'ensueño....ja sé que aquesta paraula no es diu però és que no se me n'acut cap altra...
Ahir va tornar amb les seves crisis de ainosé-emsentomalament. Però hem estat tan extremament bé...que s'ha quedat a dormir la nit de diumenge i tot...no entenc per què no ho veu i es pensa q és com una amistat una mica bèstia barrejada "per error" amb el sexe o...no sé, és q no entenc què li passa perquè exactament tampoc m'ho diu...diu que està bé com a amigues amb mimus però llavors és ella que vol fer sexe...i després se sent malament. Estic pensant en dir-li que no  la propera vegada perquè no vull q es torni a sentir malament, prefereixo q es quedi amb les ganes.
Jo no és q no ho vulgui fer, però també estic bé sense fer-ho, lo altre m'interessa molt més: estar juntes, anar a llocs, riure, xerrar, mimar-nos, abraçar-nos...
Però sembla que no vulgui identificar tot això amb el que ÉS.
Bueno, en general estic bé perquè "passo" de tot això però és q els dilluns són nostàlgics...
La vull abraçar màxim ara sempre i cada dia...

Sopar

Acabo de preparar un sopar amb espelmes (bueno, només una, que no n'he trobat més).
M'ho he passat molt bé preparant-ho tot. Tant que no tenia ni por de que res sortís malament perquè era maco en si. M'encanta quan la C. em produeix aquest efecte: aquesta tranquil.litat d'estar al món real...no sé, de ser jo mateixa...
Tinc ganes que arribi i abraçar-la i que vegi tot el que he preparat per totes dues. Mmmmmm, una amanida boníssima. Fliparà!!

Dilluns

Q raros són els dilluns després d'haver estat juntes el cap de setmana...sembla com si s'hagués acabat el món.
No n'he parlat amb ella però sé que també ha estat rara perquè hem parlat pel xat i primer m'ha dit que m'estava esperant que em connectés i després m'ha dit que estava "sosa" (ella mateixa) i després que li agrada molt abraçar-me i hem parlat de coses nostres...i ha sigut molt bonic i ens hem dit bonanitunaabraçadamoltforta...q muniiiiiiiic.
Aix, perdoneu q estigui tan pava...però és q ho estic.

Lluna de mel

El cap de setmana ha sigut com una lluna de mel...vam quedar divendres al vespre i hem estat ENGANXADES fins avui, diumenge, al migdia...i sort que teniem dinars separades...pq si no...

Estic tan contenta...i tan BÉ...i tan TRANQUIL.LA...continuo dient que mai m'havia sentit així...tan relaxada q ni tan sols la trobo a faltar...diguéssim...o sigui...sí però no ...perquè estic tranquil.la i confiada...tot i que contemplo la possibilitat de que tot es torci, clar...ja sabeu: es mi vida...

Ella diu que és perquè sempre ho fa però és que...ho hem dit als nostres pares! Tampoc sé ben bé "el què" perquè no és que siguem nòvies, de moment, no sé, som "nem fent" a ma mare li he dit que estàvem "una mica juntes" jajaja pobre...diu què vol dir això?? I dic res, mama, q fa poc i q no se sap...
Quan penso en la meva C. no puc parar de somriure i somriure i somriure i riure!!!

Déu n'hi do

Buenu...mare meva...
Finalment vam quedar ahir dimecres i es va quedar a dormir...mare meva, quina nit i quin matí per favor...podem estar més enganxades?? Literalment parlant??
Avui estava cansadíssima però estava en un estat...que no recordo haver estat mai, és q tot és diferent amb ella, la meva C....bé, estava super contenta, pensava en ella i em venien ganes de riure!!
No sé, continua parlant amb ambigüitat dels seus sentiments però és que els fets...són els fets. Està enganxada a mi igual que jo a ella...bé, potser igual no però igual d'enganxada...
Estic en estat de shock. Estic diferent. I encara tinc aquella ànsia però no li vull fer cas.
Per cert, m'ha fet un xuclet QUE FLIPES i es veu moltíssim...m'encanta que me'l fes sense voler i sense adonar-se'n...
Només de pensar-hi tinc pessigolles a la panxa...
Entre molta emoció i un cague considerable. En fi, na fent.

Desperta

Molt bé: hola bon dia, ja estic desperta.

1) Dijous vaig dir-li el que sentia, que no volia posar excuses d si nem aquí o nem allà, que tenia ganes de VEURA-LA. Vam decidir quedar per dissabte i, com q no volíem parlar aquests temes per xat, vam decidir tancar-lo. Al cap d 2 minuts em va enviar un sms per si volia quedar divendres a la tarda abans d'anar on jo anava (q ella no volia venir, q no passa res, clar). Li vaig dir que sí, esclar.

2)Divendres vam estar parlant de "nosaltres", jo vaig dir el que sentia i ella el que NO sentia i vam tornar a tenir la conversa cíclica de que érem amigues i de que ella no entenia per què no sentia DESIG per mi, que tenia un bloqueig. Va plorar i tot...una miqueta...q estàvem en un bar...Va ser molt tendre i no sé, jo li vaig dir que si ella NO SENTIA el mateix, el q havia de fer jo era assimilar-ho però que jo sí que ho sentia i que bueno, si era així, era així.

3)Dissabte vam quedar i vam sortir amb 2 amigues meves més i va ser MOLT divertit vam ballar molt i riure molt i no sé, jo estava més o menys tranquil.la. Pensava: mira, estic contenta d'estar amb ella aquí i si quan se'n vagi estic trista doncs ja ho estaré després, ara gaudeix i, per què no...intenta ser sexy jajaja (ho pensava, eh?) però si no ho aconsegueixes, doncs res, au.

Quan ens anàvem a dir adéu ens vam fer una abraçada i va començar a posar-se molt mimosa...bueno, jo també però clar...en mi s'entén. I em va dir que no sé, que estava així,q  estava tonta i q li agradava molt que l'abracés i que no volia marxar i clar, jo tampoc volia que marxés, ja se sap...li vaig dir que vingués a casa i em va dir que venia, que es portaria bé...

No sé...ha sigut tan bonic i tan dolç i...sí, ens vam portar una mica malament jejeje però bé, perquè ningú va fer res que no volgués fer...i hem estat super super bé i al matí hem anat a esmorzar i a passejar i (3 punts per a la meva cistella personal) he marxat a dinar a casa els pares com tenia previst.

Uix, ja la trobo a faltar tot i que clar, potser demà torna a canviar d'opinió...qui sap...ahir fèiem catxondeo amb això i tot...em deia "estic boja, no?" i jo...home doncs sí...una mica...

No sé, estic tontíssima...i només tinc ganes d'abraçar-la però també tinc ganes d'estar tranquil.la i vull poder estar sense ella i sense patir i bé...i ja no estic adormida i estic contenta...(bueno, estic adormida perquè hem dormit poc...jeje...així que vaig a dormir q demà és dia de calces brutes).

Ahir va sonar AQUESTA cançó...em va tocar la fibra...

Adormida

Després del post d'ahir vam estar parlant pel xat tot el vespre i avui tota la tarda i no podríem estar més bé...
Sento els sentiments (ejem) adormits. Però no només els sentiments cap a ella...sinó en general, tot ho sento com amb la sordina posada.
Estic bé, contenta i tal però estic com "adormida". Com si això d'estar "bé" no fos normal...
Ja hem quedat pel cap de setmana...i estic molt contenta!! O sigui, sé que estic contenta però no ho noto...és molt raro, estic anestesiada.
Jo crec que és per la CATARSI que vaig fer la setmana passada, és q no podia parar de plorar, ho vaig treure TOT i ara és com si no tingués res a dins...
Com que he decidit no pensar, no em preocupa però sospito que és transitori i q ja tornaré a estar normal.
De moment me'n vaig a dormir amb la meva "normalitat"...