Petó

Avui he anat a un concert d'Ell. Bé, això de que hi he anat és per dir-ho d'alguna manera perquè he escoltat només les 2 últimes cançons (snif, ara tinc més mono que abans).
L'he vist després i estava una mica rebotadet de la vida perquè hi havia el nòvio de la seva ex (com pot ser tan guapa?) però igualment m'ha fet ilu.
Primer ens hem fet dos petons i hem parlat una estona també amb una altra amiga meva i quan marxavem jo li volia fer un petó, un "pico" d'aquells que ens fem no sé exactament per què però que segons el nostre amic comú Ell fa per demostrar "carinyu". No sé. Però llavors l'he mirat per dir-li l'adéu definitiu (jua jua, ni que s'hagués mort...adéu d'avui) i no sé, m'ha agradat molt aquest moment de comunicació en què ens mirem als ulls i sense paraules ens preguntem "ens fem el nostre petó?" i amb els ulls m'ha dit "sí" i llavors li he fet un petó als llavis i una carícia i he marxat tan contenta i amb un somriure tonto que, no sé, havia de dissimular perquè les meves amigues em sembla que em miren raro pel tema Ell, no sé per què tinc aquesta sensació.
A vegades penso que...no sé, que no puc comprtir amb elles la meva vida "amorosa" (amorosa de pa sucat amb oli, però vaja), que els produeix rebuig o...no sé què exactament. Però tinc la sensació que em contesten "ah, vale, molt bé. Podem canviar ja de tema?"; penso que no els hi agrada compartir aquesta part de la meva vida. Bé, no ho penso de totes les amigues però sí d'aquestes amb qui estava avui concretament.
Doncs avui somiaré amb ell i somiaré que li faig un petó dolç i petit.

Iniciativa

Que no, que no, que no vull parlar de partits politics...ja sabeu que aquest bloc no va d'això!
La cosa va ser ahir.
Vaig anar a un concert d'Ell (us en recordeu? l'únic ell de bloc) i quan va acabar tocava un altre grup i estavem tots allà apinyats perquè hi havia moolta mooolta gent. A ell ja l'havia saludat abans del concert però entre la multitud el vaig veure allà a uns metres de mi xerrant i tenia moltes ganes d'abraçar-lo i dir-li que el concert m'havia agradat molt i tot això però estava com paralitzada.
Recordava la pel.lícula que van fer l'altre dia sobre la Mara Teresa de Calcuta, quan li deien "mare, no tenim diners per fer això" i ella responia "deu ser que encara no és el moment". I no sé, això em va servir.
Pensava si està un tros enllà potser és perquè ara no hem de parlar, no és el moment.
Però llavors vaig tenir iniciativa i vaig anar cap a ell a parlar-hi i a fer-li l'abraçada que tenia i va ser molt bonic, vam parlar 2 minutets però ens vam fer petons (a la galta, eh?) i li vaig acariciar la galta quan ja marxava...sento molta tendresa per ell i per què no havia d'anar  a dir-li i a manifestar-li?? Em vaig sentir tan bé després d'haver-hi anat. I al cap d'un moment no hi era.
Sí que era el moment però era jo qui ho havia de fer.
Que complicat discernir quan has d'actuar i quan has d'esperar, buf!!

Acció-reacció

De vegades actuem segons la reacció que hem rebut a un comportament anteriorment.
Sembla una mica "animal" però és així.
Ahir vaig anar a un concert d'ELL...és tan absolutament mono...Quan va acabar no li vaig dir res perquè havia de marxar i no el vaig veure. Tenia moltes ganes d'enviar-li un sms i dir-li...no sé, que m'havia agradat el concert, que no li havia pogut dir adéu o algo...
Però és clar, com que ell no ha respost a res del que he fet jo per acostar-m'hi, interpreto que no vol que ens acostem i per tant, passo de dir-li res. Ara ja no estic pensant en que "m'agradi" simplement en que és una persona que m'interessa perquè és diferent de tota la resta i perquè tinc ganes de conèixer-lo...però està vist que ell no.
La manca de reacció al final provoca falta d'acció.