30/12/11

Quan?

Estava pensant en el concepte de "L'ALTRA". Quan et sents en parella i vols compartir-ho tot amb UNA persona. Jo he viscut això durant molt poquet temps (no pas ara, eh?? Jejeje) i és genial quan realment et sents així i sents que l'altra persona està igual amb tu. Que comparteixes el dia a dia, que és com si estiguessis amb ella sempre perquè estàs en el cor encara que no hi siguis físicament. És la vida compartida.
M'agradaria tornar-me a sentir així però ho veig com impossible perquè sento que tots els "amors" que he tingut (excepte aquest q us deia, el primer, al principi...) han sigut de mentida, han sigut una presa de pèl. Han "fet veure" que volien això però en realitat no ho feien. Potser la gent no està disposada a això. Almenys amb mi segur que no.
Quan algú m'agrada, quan tinc algú al cap (com la Noia Balladora com ja sabeu) jo voldria això i no ho voldria amb ningú més. Costa molt treure's algú del cap. Jo ho intento, faig tot el possible, faig gairebé com si ella no existís però existeix i quan me n'adono em dol molt.
Per què em parla?? Avui: ai, què tal? Què faràs per cap d'any? Jo estic aquí MOLT A GUST....i jo sé que està amb la seva nòvia nova amb qui és taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan i tan feliç. Doncs molt bé home...però a mi què m'importa? Em diu 3 frases i em destarota el dia, m'obre les ferides i no sé com sortir d'aquí perquè tot i que puc viure perfectament sense ella i ho faig i sóc molt feliç, quan ella apareix tot cau, torno a estar igual i em poso de mal humor i em fa mal. Per què no puc passar d'ella del tot? O millor: per què no pot passar ella de mi DEL TOT??
La teoria de la meva germana és que he de ser estúpida amb ella però jo no hi estic d'acord. Primera perquè no em surt i segona perquè no crec que s'ho mereixi, no ho trobo just. Diu que li contesti malament i que no li expliqui res. Però és que no hi trobo justificació, per què hauria de tractar-la així? Per ser tan adorable? Per haver-me robat el cor i no haver-se'l estimat? No penso que hagi fet res tan horrorós ella. Simplement no sentir-se atreta per mi, no enamorar-se de mi. Mereix un càstig per això? Jo trobo que no.
Però i jo? Què mereixo?? Bua, quan se n'anirà del meu cap??? Quan evolucionarà tot això?? Em sento estancada...
Any nou amor nou, no?? Porfa...

16/12/11

He fet beníssim de dir-li que no perquè clar, ara diu que és igual que ella li diu a la gent i que no passa res i que ja ens veurem, clar, com q li importa un rave....
Aleshores en el moment de proposar que ens veiem (cosa que no para de fer, per cert, no sé si se n'adona), per què m'ho diu de manera tan dolça i que si et convido a dinar i que si no se què i que si no se quantus...??
És que no me la crec i aleshores passo d'ella. PASSO MOLT D'ELLA. Us n'adoneu, oi? Ho faig de veritat.
No tinc gens de ganes d'anar amb ella ni veure-la ni saber-ne res. Aviam si em deixa estar de veritat d'una santa vegada...uff.

15/12/11

Resolt

Finalment he fet el cor fort i li he dit a la noia balladora que no perquè no m'anava massa bé.
És q en el fons penso: és que què faig allà amb ella? Si no som amigues i no som res?? Mira, la meva vida ja està molt bé com està, no necessito estar patint per ella. No la necessito per res. Només em fa trontollar i prou, després torno a la normalitat. Com ara.
:D

13/12/11

Cançó

Escolteu la lletra d'aquesta cançó. Sembla que li hagi escrit jo a la noia balladora...

Lladre de cors, lladre de versos,  
de l'Anna Roig i l'ombre de ton chien (per cert, gran grup...escolteu la resta de les cançons si us sentiu inspirats/des).
Estava ben decidida a dir-li que no. Pensava fermament que no em convenia passar un dia idil.lic amb ella i dinar amb ella en plan super-bonic perquè després acabés parlant-me de la seva nòvia nova i/o dient-me que NOMÉS som amigues i que no en parlem més o alguna cosa així. No hi vull anar! M'estimo més viure sense ella DEL TOT!
Total, que jo dic això però els meus dits escrivint el missatge diuen que el plan fa molt bona pinta (en fa) i que no sé...total, q ja em veig q hi aniré i tot tornarà  a ser UNA MERDA.
Però és que m'estic morint de ganes de veure-la i parlar-hi. Horrorós...

Estrés

Mira que acaben de dir per la tele que l'estrés és TAN dolent pel cos...
Doncs la Noia Balladora m'ESTRESSA mooooooooooooooooooooooooooooooooolt!!!
Jo q pensava q ja s'havia cansat de convidar-me...doncs no, es veu que només estava agafant embranzida perquè m'ha dit que vagi diumenge al curs aquell de dansa amb ella i que em convidarà a dinar i que fins i tot dissabte al vespre estarà per aquí i que podem anar juntes i ...és q em moro de ganes d'anar-hi (ho enteneu, no??).
És q vull dir-li que no però és que quasi no puc!!! El q vull és que no m'hagi convidat i no haver de pensar en anar amb ella i que em torni a trencar la il.lusió.
El primer que li vaig dir al principi dels temps va ser que no podia resistir veure-la i no estar amb ella, què vol? Que li recordi??
El meu caparró diu que no, que continui com fins ara, que li digui que no i q passi d'ella, q és el millor per mi...però el meu cor està fent massa pressió...em moro de ganes de veure-la i estar amb ella...
Ara me n'aniré a classe i reflexionaré pel camí...no sé què he de fer...a qui he de fer cas...
Buf

11/12/11

Xulín

Marededéu...he arribat a casa i he vingut directament a l'ordinador a escriure això perquè no ho puc resistir.
Avui he vist el XULÍN (cliqueu l'enllaç o els posts etiquetats amb aquesta paraula per saber la mini-història). I quasi em moro perquè em posa d'una manera sobrehumana...bé, potser no, potser molt i molt i molt humana. És q em mira i em poso, literalment. Se m'accelera el cor i se m'accelera TOT.
A sobre he ballat amb ell i aquest cop un ball que (d'acord, no massa però) tenia una mica de contacte físic i quan m'agafava la mà i era en plan...EM TOCAAAAAAAAAA!!!!!
Després li deia a una amiga és q em sento com si jo fos la femella de l'espècia i ell el mascle. D'acord, d'acord...ho som! Però som si fossim lleons o una cosa així.
Les feromones són a l'aire.
Com l'hagi de veure gaire sovint...bé, no passa res :-D
Mare meva, sort q encara és una mica d'hora perquè no sé si podré dormir en aquest estat...i sort que no el tinc al facebook ni res perquè si no, quin estrés!! Aaaaaaaaaaaaaagh!!

Sentit

Quan dic que la DANSA dóna sentit a la meva vida, ho dic seriosament. Aquest matí m'he llevat pensant-hi.
Per poder ballar, per poder anar a classe de dansa (sobretot amb l'Adorda, clar) faig el q sigui i necessito fer coses com endreçar la casa perquè, esclar, com q torno tard de classe, tot ha d'estar llest per sopar i anar a dormir; he de dormir i descansar perquè, esclar, si estic massa cansada no puc fer bé classe de dansa; m'he d'alimentar bé perquè si no tinc prou energia o m'engreixo massa (de fet encara m'hauria d'aprimar més...) tampoc no puc ballar bé. Els dies van passant esperant q hi torni a haver classe de dansa; estic nerviosa perquè demà començo la classe nova (a més de la de sempre).
I no només són coses físiques sinó també anímiques: no tinc ganes d'estar pendent de ningú ni que m'atabalin (ho dic per la Noia Balladora, per exemple) perquè em desconcentren del que de debò m'interessa que és la dansa.
Ni tan sols necessito ser més jove per tenir més futur ni fer-ho més bé per lluir-me més. Tal com estic ja estic bé, anar fent i veient q milloro respecte a mi mateixa i gaudir.
En fi, us proposo reflexionar sobre què vol dir que una cosa doni sentit a la vida...per mi és això.

7/12/11

Dansa...

<3...(aquí no surt el coret??).
He decidit fer una altra classe de dansa perquè clar...encara no en tinc prou...juajua. No, sí que en tinc prou però és que els dilluns quan arribo l'estan fent, amb l'Adorada, clar, i em fan molta enveja. Li he demanat si la puc fer i m'ha dit que potser em perdo però que ho provi...Sóc tan feliç ballant i a sobre a sota casa...és q no es pot demanar més a la vida. Quan he tornat a casa, he tornat a tenir aquella sensació de quasi plorar...perquè quan ballo tot té sentit....Ja vaig fer un post sobre això...vinga va, aviam qui el troba. :P

6/12/11

-itis

La meva ADORADÍSSIMA profe de dansa....aix.
Ahir vaig estar pensant molt en ella...ai no sé...allò que quan anava a l'institut en deiem tenir "itis". Per exemple, si ens agradava un que es deia Oriol, per exemple, donocs teniem "oriolitis" i així ens anaven agafant itis diverses...

Doncs ahir teniar "profitis", diguessim i avui he anat a classe i ha sigut bo perquè em feia molt de cas, avui, no parava de dir-me coses i de mirar-me i jo estava embadalida un moment (no amb ella, sinó en general) i de cop la veig mirant-me (devia fer estona) i rient i em diu "en què pensaves?". M'encanta quan em mira amb aquella cara de "quina gràcia em fas". Penso....si sabessis la gràcia que em fas tu...
El primer exercici d'estirament consisteix en baixar el cap a poc a poc fins a tocar amb les mans a terra i clar, mires endarrera al revés, m'explico? Doncs en aquesta posició la veia a ella al revés, asseguda a terra amb les cames estirades i escrivint els rebuts tota concentrada...he pensat: com pot ser tan guapa?!?!?!??!?!??!?! I una mica més i no torno a pujar el cap en tota l'estona per seguir-la mirant.
Després ens hem quedat parlant una estona mentre esperavem jo a una amiga i ella a una que no sortia mai i he pensat...m'encantaria enamorar-me d'ella però esclar, és absolutament impossible, tant i tant que per sort sóc prou intel.ligent com per no fer-ho (enamorar-me vull dir).
Però em quedo mirant-la i m'hi quedo enganxada.
Un dia, com q estavem totes badoques aquell dia ens va dir "que esteu enamorades??" i jo vaig contestar "sí, de tu" i no sé què va dir i va riure jejeje com dient "si hooome de mi" i jo pensant...ejem...si sabessis q ho dic "de veritat". O sigui de veritat a mitges, però ja m'enteneu. És de veritat tot i que no sigui veritat.
Ja ho deia en un post del curs passat...m'agradaria només per un dia i per un moment poder-li fer un petó. Un...és que em fascina, l'adorooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo.

4/12/11

Ganes

Sí, realment, m'he quedat amb les ganes i ara no paro de pensar en la Noia Balladora...bua!!
A sobre ahir em va enviar un  enllaç (a mi i a més gent, però a mi tb) d'un curs de dansa on ella va perquè estava molt bé i que ens ho miressim. Que no hi penso anar!!
Però quan em paro a pensar totes les vegades que últimament m'ha proposat de veure'ns tot i q sigui amb excuses "socials"...em cau l'ànima als peus. No sé, m'entristeix molt...perquè vull estar al seu costat però no puc, em fa massa mal. Jo voldria veure-la sempre i sé que si sucumbeixo s'acabarà i deixarà de convidar-me i fer-me cas.

3/12/11

Fugida

Avui m'han dit que la Noia Balladora hi era i he fugit. Bé, no esperitada però no he voltat gens per la plaça i he marxat de seguida. No l'he vista.
He marxat amb sentiments molt contradictoris.
Estava satisfeta de no haver-la vist perquè així sé que de seguida deixaré de pensar en ella.
Estava molt trista de no haver-la vist ni haver-hi parlat ni haver-la abraçat.
No sé si ha sigut pitjor perquè ara m'he com quedat amb les ganes...snif.
M'he passat tot el trajecte de l'autobús pensant en ella compulsivament i imaginant-me-la al meu costat, abraçant-me i donant-me la mà i...
Bé, però com q només era un somni, segur que demà ja no hi penso...a q no?? :S
Ja ho va dir la meva homeòpata...q no només m'agrada, q n'estic enamorada. És cert. Però no pot ser, per tant, només em queda la opció d'espera que se'm passi. Algun dia serà veritat.

2/12/11

Uau

Avui ha vingut l'Adorada Profe de Dansa imprevistament a fer una classe (que normalment no fa ella) i aix, m'alegra la vida només existint.
Ja està. Minipost

26/11/11

Força

Avui m'he portat com una dona.
B, avui i ahir, toma ya, dos punts per a mi!!
Ahir, la Noia Balladora em va dir que aniria a una ballada (ella) i em va penjar al mur del facebook l'esdeveniment: ens hi veurem?? O algo així va posar. Jo estava molt cansada (diós, els divendres no serveixo per res) i bueno, ni em vaig plantejar anar. Sabia que la única raó seria perquè ella m'ho havia dit i no tenia ganes, ni hi vaig pensar a la nit.
Avui  m'ha parlat pel xat i m'ha dit que avui feien no-se-què al seu poble i que si hi volia anar. Bé, primer m'ha dit "què fas aquesta tarda?" i jo m'he espantat...aviam si voldrà tenir una cita, aquesta!! Però quan m'ha dit per què era ja he deduït que hi devia voler anar (al no-se-què) i no devia saber amb qui i mira, m'ha tocat el rebre...Jo havia mig quedat amb una amiga i li he dit q potser ens passavem (la veritat és que feia bona pinta) però finalment no he quedat amb aquesta amiga i sola no hi pensava anar NI DE CONYA. Li he enviat un sms (que no m'ha contestat, no està de moda, es veu) dient-li q no aniriem i q s'ho passés bé.
Hem estat parlant una estoneta pel xat. La veritat és que quan hi parlo el cor em fa un "vuelcu". És la diferència entre ella i el Nenet. Amb ell ara estic normal i no crec que canvii quan el vegi. Sento, realment que "ja està". Però amb la Noia Balladora...és diferent...avui també m'ha enviat un vídeo d'una ballada que vam anar totes dues (b, vam coincidir allà) i hi sortia ella, clar...i uf, quan l'he vist...no pot ser, m'agrada massa. Sort que tinc experiència en mantenir la distància i ho sé fer bé i no caic a les seves trampes...
quan hem acabat de parlar pel xat perquè ella se n'anava a dinar m'ha dit "m'agrada parlar...". Tampoc calia poasr punts suspensius...
No sé si al final deixarà d'insistir o s'enamorarà de mi, crec que mai havia passat tant d'algú que m 'agradés jejeje.
Maria, espero que vagis entenent-ho! Jejeje

20/11/11

Mandra

Una col.lega m'ha explicat que ahir es va liar amb un paio (amb qui també es va liar una altra col.lega...per què sempre he d'estar al mig??) i bueno...allò que et poses al seu lloc i he pensat...QUINA MAAAAAAAAAAAAANDRA.
O sigui, em fa una mandra extremament infinita pensar en lligar. Potser sembla contradictori amb tots els meus posts i fins i tot amb el títol del bloc però no vull LLIGAR.
Potser m'ha afectat massa seguir la saga de Crepúsculo.
Potser estic massa romàntica...però en realitat la meva vida és tan poc romàntica en el sentit q tot acaba malament, acaba fonent-se, acaba desapareixent i acaba sent tot mentida, tot imaginari dins el meu cap.
Doncs total, perquè sigui tot imaginari, doncs que ho sigui del tot, vull viure al país dels somnis on podré ser LA PARELLA d'algú però de veritat. Podré estimar i que m'estimin i no només fer-ho veure...
Quina merda, a sobre de la merda de dia (electoralment parlant)...

19/11/11

Cal?

Cal que la gent s'esforci en repetir-me i repetir-me fins a la sacietat que NO ELS AGRADO??? O sigui, amb una vegada ja n'hi ha prou, ja està, deixem el tema!!
Ho dic pel Nenet, per la Noia Balladora, per la Dona que em Posa...és com una mena de mantra....no m'agrades, no m'agrades, recorda que no m'agrades perque`blablabla però no m'agrades, eh??
No m'estranya q el meu cervell pensi com la Diana de Jet Lag que "jo, per norma, no agrado".
Potser és alguna cosa en la meva actitud q els impulsa a recordar-m'ho?? O potser és q ténen problemes i no ho poden acceptar?? Potser els hi sap greu?? Jo q sé però per què no em deixen estar i parlem d'una altra cosa'?? És q no m'ho explico...
Enfi...

17/11/11

Uff...

...vaig dir jo...
Avui he vist aquella dona que em posa molt i que no para de provocar-me tot i que ELLANOÉSLESBIANA (o geisha, com van dir a l'APM? l'altre dia, juajua, em moria de riure).
Avui hem coincidit a la feina i hem segut al costat. Ha retirat la cadira cap a mi perquè la que seia al seu altre costat no hi cabia bé i ella mateixa...diguessim La Dona Que Em Posa...s'ha montat tota la pel.lícula soleta fins a les lletres. Em diu
- Tu el q vols és que m'apropi més a tu, eh??- I m'ho diu a dos dits de la meva cara, amb un to de veu...com si acabessim de follar...o algo així...
I jo pensant :jo?? si no tinc res a veure amb el teu moviment cap a mi...Però li dic:
- Clar...- I ella continua amb la seva peli:
- Però tot té un límit, eh?-
Mare meva...ho trobeu normal?? Jo no he dit res, eh?? Ella sempre ha de treure EL TEMITA. Estic segura q sap perfectament com m'atrau..
En un sol moment m'ha posat...MALALTA!! I ens espera un tou de reunions properament!! A més, q, tot i q ens encanta treballar juntes, sembla que busquem excuses per a fer-ho.
Per una part m'encanta i per una altra penso el mateix de sempre: per què no pot ser real?
 Avui uffff si no hagués tingut totes les meves companyes de feina davant....no em puc treure del cap les seves paraules tan a prop meu, el fet q sempre estigui pensant en el mateix quan em veu...i alhora sigui tan feliç amb el seu NÒVIO (de merda...) Grrrrr

14/11/11

Rareses

Per què totes les meves històries han de ser tan rares??
Després d 'haver-me dit que si jo li hagués dit abans m'hauria dit que sí i d'haver-me dit que ell m'aprofitaria i que, ai! per què havia callat! no pot deixar-ho així?? Ara s'ha d'espatllar i desvirtuar dient-me que en realitat mai s'ha sentit atret per mi?? Hola??? Cal???
Ahir tot el tema de conversa va sortir perquè m'estava explicant com tontejava amb un altre que no era el seu novio i li vaig dir que no m'agradava perquè em sentia malament i bueno, no sé no em va agradar gaire la conversa d'ahir.
A més, jo tenia una ex q sempre deia que "las palabras se las lleva el viento" però jo no hi estic d'acord, si un dia vas dir una cosa, no pots canviar que vas dir-la. Pots dir q ara opines diferent però no q mai has pensat allò perquè llavors, per què cony ho deies??
No sé, per què sempre que agrado a algú, al final de tot, m'acaba dient "no, si en realitat tampoc m'agradaves tant".
La única que mai va canviar d'opinió va ser aquesta q us dic tot i q clar, era insuportable la pobre i a més, jo no estava enamorada d'ella...
Uf...com sempre dic: no pot ser tan difícil. I ja no em refereixo a una relació estable com per a casar-nos, sinó, senzillament un anar fent...
Estic deprimida...:(

13/11/11

Finale

Com posen a les bandes sonores, mai he entès per què, sempre hi ha una cançó que es diu "finale".
Bé, doncs avui he tornat a parlar una miqueta amb el Nenet i mira, ja està més que matat perquè a sobre diuq  d fet, ell no es sentia atret per mi però que amb els amics molt propers i q s'estima molt q sí q s'hi liaria...ai no sé, jo no ho entenc així, l'amistat no em fa voler liar-me amb algú! Digueu-me rara...
I ara em sento menys especial i més "del monton" perquè clar, amb les altres amigues del grup es veu q també s'hi liaria perquè també se les estima molt com a amigues. Això em fa sentir molt pitjor que si mai m'hagués dit res.
No entenc per què va haver de treure el tema si ja estava amb una altra persona. Suposo q li encanta agradar a la gent i sedueix a tort i a dret, quan clissa un mínim interès l'explota i el fa créixer.
De totes maneres el q diu ara no és el mateix que em va dir el primer dia...però esclar, si el q em va dir a mi és el mateix q li diu a "tothom"....ja sé que no és tothom...però per mi, si no sóc NOMÉS JO és com si fos tothom...
Ja sabeu, la meva gelosia...jo pensava que no era gelosa i ara resulta que ho sóc molt...però és que odio sentir-me del montón i potser, l'espai vital on et pots sentir realment ÚNICA és la parella...i justament és la part de la meva vida que va FATAL. És q més malament no pot anar perquè ara ni tan sols m'interessa ningú.
Amb el Nenet ja fa molt q no hi penso, amb la Noia Balladora intento pensar-hi ZERO i millor així. I ja està, no sé, no m'interessa ningú perquè amb la profe de dansa (Adorada) és diferent, no és un interès en aquest sentit tot i que em "posi", la trobi atractiva i m'encanti com a persona. És allò tan impossible q ni tan sols et passa pel cap poder-ho aconseguir.
Quin fàstic.

8/11/11

Por?

En alguns moments penso que juguem al gat i a la rata jo i el Nenet (el burro davant, ho sé).
A vegades no sé si parla amb mi pel xat perquè no té res millor a fer o perquè encara li queden coses per preguntar-me i no "gosa". L'altre dia vam tornar a parlar de "temita", em va demanar que què havia sentit i què havia pensat quan em va dir q estava amb una altra persona i bé, vam estar parlant de tota la història fins a l'aparició estelar de L'ALTRE. Tot i q li vaig dir q encara m'ha d'explicar la seva versió...
I llavors quan hi parlo jo quasi no em parla o avui fins i tot s'ha desconnectat.
O potser sóc massa paranoica i veig visions.
O potser l'espanto quan obro jo el xat.
També li vaig dir que potser aniria al poble i no va dir res...li faig por???
Realment, tal com li vaig dir l'altre dia, encara no ho entenc del tot, no entenc del tot la història com ha sigut i com està sent...
Però torno a tenir la impressió q no s'ha acabat tot i q clar, ara va a un ritme mooooolt lent.

1/11/11

Dubtes

Aquest cap de setmana han quedat els del grup però jo no hi podia anar i una amiga meva m'ha dit que ell, el Nenet li va estar fent "confessions"...i jo pensant...què li haurà dit ara aquest...jeje...Però no, no, no li va dir res de mi. Li va parlar sobre els seus dubtes sobre si li agraden els homes o les dones.
Ostres, jo pensava que ja ho tenia clar i que estava amb aquell tan content i feliç...
No sé, estic dubtosa. No tinc clar què passa realment.
Ara tinc la sensació que no em fa ni cas i clar, pensava que estava la mar de bé i feliç amb l'altre, ja ho he dit...però esclar, si encara té dubtes...No sé, però la sensació que em fa és que no pensa gens en mi...per què em costa tant mantenir en el meu interior el fet d'interessar-li a algú? Per què necessitaria que m'ho repetís cada dia? Per què no m'ho crec? I per què no ho puc viure quan passa o quan m'ho diuen?? En aquest cas, per exemple. És com un amor d'estiu: ja ha passat. Ara tot ha tornat al seu lloc, a la "realitat" i ja no existeix.
No sé, ni per ell i potser ni per mi...he marxat els 4 dies fora i no sé si penso en ell. M'ha agradat el q ha passat però...realment té algun tipus de futur?

28/10/11

Optimisme

Optimisme extrem. No sé si és normal això però estic contenta de pensar que
1) Per segon cop a la meva vida algú m'ha "triat" d'entre tot un grup de gent. Era un trauma que tenia perquè mai m'havia passat però ja em va passar un cop i aquest cop també em sento així, super especial perque entre tots i totes ell em preferia a mi més q a ningú i em sento important. Bé, tot i q al final hagi triat un altre mooooc.
2) Per primer cop a la meva vida m'ha fet cas un home...bueno home...diguem-ne especímen del gènere masculí. En sèrio que fins ara, que jo sapigués, no li havia agradat mai a CAP home. No sé, em començava a preocupar...

Ui, i ara parlant amb una amiga q ens va veure i diu q va notar algo, q va notar q ell em mirava d'una manera especial. Que maco. I és una amiga molt intuitiva i q no diu les coses per dir. Que tonta jo de pensar que ell no sentia res per mi quan sí que ho sentia...aiiiiiix!! Massa carbasses a la vida i després una no s'entera de res...si ho arribo a saber ATACO!!

27/10/11

Pausa

Molt bé, pausarem la història fins a nova ordre.
Està clar q ara només té ulls per al seu enamorat i jo no hi pinto res. Doncs au.
La part positiva (la dura vida de l'optimista) és pensar que quan abans em feia tant cas era realment que em tirava els trastos, que bonic, no?
Puc gaudir del meu ja passat semi-ligue i aplicar tot el q he "aconseguit" a la propera presa...aviat arribarà.
Aix, si no m'ho prenc així...n'hi ha per pegar-se un tir...
En fi, pel pont me'n vaig a escampar la boira i q sigui el q déu vulgui.

25/10/11

Contrista

No no, no cal que la busqueu al diccionari que no existeix aquesta paraula però és l'ambivalència d'estar contenta i trista alhora.
Contenta perquè no sigui una història més de les meves en què l'altre no em fa ni cas i no li interesso gens ni mica.
Trista perquè s'ha acabat abans de començar i em sento com si haguessim tallat i  m'hagués deixat... :-(
Ell tan content amb el cara-ñú aquell...i ara què li haig de dir quan em parla d'ell?? :S He d'estar contenta se suposa?? Veeeecs
I aquí ve l'altra ambivalència del dia...Respecto la seva relació actual?? O segueixo a lo meu?? És que per una banda penso: fes lo segon i que sigui el que sigui però per l'altra em sento malament per lagarta i perquè en el fons, l'ha triat a l'altre i en realitat, és més lògic: de la seva edat, del seu poble, estan sempre junts doncs què vols, tb...seria més putada estar amb mi q no ens podriem ni veure...
Això em fa estar rara amb ell i com distant però penso q ell tb ho està perquè també s'ha de sentir raro d'alguna manera, no?
No sé, vull q ja hagi "passat el temps" i veure aviam què ha passat...snif.

23/10/11

Rara

No sé, la teoria d'esperar i deixar passar el temps aviam què passa és molt maca però la pràctica és molt difícil. Després d'haver estat parlant de tot el que sentia, ara em sento buida de no poder-ne parlar. Bé, puc però no vull perquè ara ja no té sentit.
Miro una foto que tenim d'EL MOMENT. Quan ens vam partir un "San Francisco" i uf, vull tornar a aquell moment i vull que passi el q tots dos voliem q passés aquell dia!! Cada cop que ho penso...no pensava que ell volgués res, és q ara se'm va transformant la visió de tot el q ha passat perquè hi afegeixo l'element q ell tb volia. Jo no hi estic acostumada a això...
I ara, per deixar passar el temps es necessita temps i estic impacient i capritxosa perquè vull el q és meu.
Però clar, em poso al seu lloc i tb entenc q ara està bé amb l'altre i ha de viure això.
Ara els del grup han quedat per aquest diumenge i jo no puc anar perquè sóc fora, quina ràbia. I ell diu q si jo no vaig, tampoc va...q mono, no??
Estic rara.

Tard

Ahir vam tornar a parlar, ell tenia ganes de seguir parlant "del tema" tot i que deia que no perquè estava amb l'altre.
No sé, diu que ara és massa tard i que tan de bo haguessim parlat abans i potser té raó i no haguessim callat. Li vaig preguntar quan havia callat ell i em va dir que el dia del teatre, el q van venir a barcelona i jo li vaig deixar llegir AQUEST post sobre ell i diu que li va agradar molt, que s'havia emocionat i tot.
Però que és massa tard.
Jo també ho penso perquè no tinc ganes de que hi hagi algú altre pel mig UN ALTRE COP, ja ho he viscut massa sovint això. I li vaig dir que deixessim el tema i que només en tornariem a parlar si ell volia. Jo vull seguir com fins ara, sense parlar explicitament d'amor. Només visquent-ho.
Estic contenta i trista alhora. Contenta perquè sé que hi havia algo, que jo li agradava una mica i que hi va haver moments que em va desitjar i que el joc era mutuu. I trista perquè és massa tard i potser mai arribarà a ser real aquest sentiment que hem sentit mutuament però hem callat.
Tinc moltes ganes de veure'l però no podré fins d'aquí molt...

21/10/11

Shock

Ahir a la nit vaig escriure això. Encara no sé si estava desperta o adormirda...jutjeu-ho vosaltres/vosaltresses mateixos/es:

Surrealisme


…extrem.

M’he posat a parlar avui amb el Nenet i m’ha dit que si el noi aquest no li hagués fet proposicions s’hauria liat amb mi. Mare meva i ho deia en sèrio!! Total que ens hem posat a parlar i a confessar-ho TOT. I diu que sí que sí, que si li hagués dit abans que ell m’hauria dit que sí, toma ya.

I després de dir tot això i jo dir-li q em vaig posar trista quan em va dir lo del noi aquest perquè…ai, m’estic atabalant…bé total que li he dit que m’agradava però que estava confosa i diu que no ho sabia!

O sigui, perquè ho entengueu: que m’ha dit tot això de que si ho deixava amb l’altre nenet aquest es liaria amb mi sense saber ni sospitar, diguessim, que ell m’agradava a mi.

És molt fort.

Molt surrealista.

No m’ho puc creure…però és cert. Ni q mai passi res, ja ha sigut molt especial, estic molt contenta.

Li he dit que…ai, ja no me’n recordo què anava a dir…estic ben atabalada. De fet li estic dient tot però el que menys em puc creure és que hagi començat ell sobretot tenint en compte que s’ha liat amb un altre. Molt molt fort…

Estic en estat de shock.

20/10/11

Pes

Sí sí, em sento com alliberada perquè en el fons ara penso que no "m'ha" d'agradar i simplement vull q siguem amics i una mica especials i prou. És com si, no ben bé com jo ho hauria triat però tot s'hagués posat al seu lloc i ara tot encaixi.
Ara no paro de veure gent que em fa tilín.
D'aquí poc m'enamoraré, val?

Relax

Incomprensiblement avui estic molt contenta i tranquil.la. És aquella sensació quan et diuen que no (bueno, t'ho diuen implícitament) de treure't un pes de sobre i ja saber el que hi ha i amb què pots comptar.
Estic contenta, tranquil.la. Mare meva, què diria freud de mi?
I així em dedico un altre cop a ADORAR  a la meva profe de dansa i veïna. A punt de fer-ne 46 (ella) i comprovo que com a mínim fins a aquesta edat encara es pot estar MOLT BONA.

18/10/11

L'altre

Sempre apareix algú altre quan jo estic pensant en algú. Arribaré a pensar que tinc poders.
Si vols lligar només has de fer una cosa: agradar-me a mi  i lligaràs en el termini màxim d'un mes!!
El Nenet, després de que li obrís el xat i em digués que m'estava esperant...q mono...m'explica que hi ha un que li ha dit que ell li agrada i q ell (el Nenet) no sap què sent perquè s'ha liat amb algun tio però diu q així més sèrio...no sap...
B, total, q (ho veieu, no?) acabarà amb aquest i jo ja m'estic buscant algú altre com sempre. Allò que deiem.
Tinc una vida buclada que es repeteix i es repeteix.
I em posa cada cop més trista.
Tothom es pensa q tinc possibilitats perquè jo em prenc les coses així...però és mentida, mai en tinc!! I és que estic tan summament cansada...no puc més...no sé què he de fer....
Sort que no puc anar al poble en els tres propers caps de setmana...aviam si me'l trec una mica del cap.
Però per què sempre ha de ser tan dramàtic i, sobretot: per què sempre ha d'haver-hi una tercera persona que em pren el lloc?? No m'estranya que em torni cada cop més gelosa...
Podria no passar res però simplement que no se n'anessin amb un/a altre?? Si més no de seguida??
Uf

Embolic

A vegades no sé de què estic parlant amb la gent...
O sigui, parlo i parlo però com d'un tema ocult i penso: sabem de què estem parlant? Les dues parts pensem que estem parlant del mateix? O cadascú parla d'una cosa diferent i aplica el q diu l'altre al que li interessa??
I després penso: ara per què diem això si no hem parlat d'aquest tema?
M'explico amb exemples, com sempre:
- Una vegada hi havia una dona que m'encantava (segurament ja he parlat d'ella algun cop...). Era la típica que al.lucina de que t'agradin les dones i no para de parlar-te del tema per al final dir-te que a ella no li agraden pas, eh??? Bé, doncs va trobar un nòvio. Jo no vaig parlar amb ella d'ell tot i que, com és evident, li tenia una mania que no podia amb ell...of course. I un dia em va dir "ah, fas anys aquest dia? Em sembla que "ell" també..." i jo li vaig contestar "ves-te'n a la merda" i ella em va contestar amb cara de pena "ho sento...". I jo penso...si no hem parlat ni de que tu m'agrades ni de que odio al teu nòvio, per què tenim aquesta conversa????? M'explic?
- Un altre exemple és el Nenet, esclar. Ahir no sé de què parlavem. No sé si m'intentava posar gelosa dient-me que es volia liar amb un altre del "grup" tot i q ja haviem parlat d'ell i m'havia dit q no li agradava gens. I després em va dir "és broma, com vols? Ja en vam parlar ahir". I després em deia que (ell mateix, diguessim) tontejava, però no sé si es referia al noi aquest o a algú altre o a mi...tot i q no crec perquè clar, es mi vida. Li vaig dir aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!! i em va dir ai per què has dit això?? I no parava d'insistir...i jo no li volia dir que era perquè no em provoqués...però no ho vaig fer i res, vam estar allà com TONTEJANT i clar...després no sé de què parlem...si de nosaltres o si no. Buf

Avui he continuat amb la meva teràpia de "SÁCALO TODO!!". Perquè li he dit q aviam quan tornavem a anar d'excursió, q ara tenia com un mono (q és vera) però q no sabia quan podria. I m'ha dit q aviam si coincidiem tots. I jo m'he quedat plosh...però he pensat una estoneta curta i li he dit q tampoc calia perquè jo ja estava bé amb ell. M'he quedat tan descansada de dir-li... M'ha dit q sí, q estavem b però q amb el grup tb ens ho passavem b i jo li he dit q podriem fer una de cada i m'ha dit que sí que sí.
Sense saber ben bé de què parlem ni si sabem de què estem parlant...me'n vaig a dormir, aviam si entenc alguna cosa...

16/10/11

5x1

1) Conversa amb una amiga que em relaxa de la por màxima i em fa veure coses com per exemple, que potser la que no volia anar a soles amb ell era jo (per por) i coses que ja sé com ara que no he de pensar ara dirà...ara farà...quan ho faci, en tot cas, ja me'n preocuparé.
2) Decideixo trucar-lo com si res (si és que no ha passat res!) i li dic que només som dos al final. Ell, tan natural, net, transparent i pur com és (i com m'encanta que sigui) em diu que aviam si no sabrem què dir-nos si només som dos!! Jo tot un dia menjant-me el tarro i ell ho sintetitza en aquesta frase tan simple i que es contesta amb un "no home, no!". I de què parlarem? -diu- de la vida -es contesta a si mateix-. Em truca més tard perquè estava treballant i diu "així què, quedem o no?" i jo li dic "sí" i diu "ah vale" com si res, tan tranquil.lament i feliçment.
3) Anem d'excursió tots dos més feliços que uns gínjols. I tant que sabem què dir-nos, no callem ni un moment. Si ens passem la vida parlant pel xat i sabem què dir-nos, reconxo...
És molt tendre, em sento tan bé, tan tranquil.la, m'agraden tant els nostres temes de conversa i tot és tan fluïd i fàcil i bonic...Llàstima que el truquen que té una reunió i hem de tornar de seguida. Però haviem arribat al lloc i estavem allà asseguts, mirant el paisatge, xerrant, rient...voldria estar sempre així..aix...
4) Ens acomiadem i com sempre, pregunta quan ens tornarem a veure: que si la setmana que ve pujo l'avisi. Com vol que no l'avisi si pujo per veure'l a ell?? M'agradaria fer-li un petó de comiat. Però no ens toquem. Boh.
5) Punt i apart. La Noia Balladora contraataca i ara només em parla pel xat per explicar-me les seves penes. Per dir-me que ha anat a viure fora i que està molt enyorada i que vol tornar. I em contiuo preguntant: i per què m'ho explica A MI?? Si tampoc som tan amigues, jo no li he explicat res íntim excepte el que sentia per ella...jejeje...M'agrada però em fa molta por perquè a la mínima ja em torno a penjar d'ella. De fet ja hi estic pensant i ja estic "esperant" que torni a xerrar amb mi. Jo no penso xerrar amb ella perquè ja em fa prou mal com per a sobre anar-lo a buscar però no puc negar que m'encanta...

13/10/11

Por

La cançó "por" dels pets...

A vegades em sento així, com diu la cançó. Com ara.
Perquè tots els meus amics a qui els hi he dit lo de l'excursió de dissabte no poden venir i ara tinc POR que a ell li faci pal anar-hi amb mi sola. Aquella sensació de sempre de no ser "prou". Que em digui que no, que per ser només dos, passa. O pitjor: que em digui que no per alguna altra raó (perquè ha de fer alguna cosa o el q sigui) i jo em quedi amb la sensació primera, q és que no perquè li fa pal anar-hi amb mi sola. Perquè jo només no sóc prou per omplir a ningú...això es el q em diu la veu interior derrotista i autoodiadora. M'intento animar i pensar que bah, que no m'ho dirà ni tan sols ho pensarà. Però la meva part derrotista és molt intuitiva i sovint té raó, per desgràcia per a la meva part optimista.
I tinc por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat. Que s'hagi trencat l'encanteri i ja no sigui especial per a ell i tot torni a ser normal i jo torni a ser "del montón". I tornar-me a sentir tan sola dins del montón per contradictori que sembli.
Por de callar desant les paraules a qualsevol calaix per no deprimir-te o fer-te badallar.
I, com sempre, molta por de ser pesada i de que es cansin de mi. :(

12/10/11

Noves

Uf, ahir vam estar parlant fins les mil, parlant de coses íntimes i sentimentals i és que m'encanta.
Al final, es va desconnectar i ja era molt tard i jo tb vaig plegar i avui m'ha dit que el perdonés q se li va apagar el router (o li van apagar, no sé...). Em fa molta emoció q sigui tan atent, he estat a punt d plorar i tot jejeje perquè no sé, una s'acostuma a q la tractin malament...quina merda, no?
Hem quedat dissabte per anar d'excursió.
De fet se'm va acudir dir-li d'anar-hi però pensava va...no siguis radical. Però avui parlant amb la meva germana m'ha dit q si aniria aquest cap de setmana al poble i li he dit q havia pensat això: anar d'excursió i llavors clar, li he proposat al nenet i ha estat encantat.
Mare de déu, no sé com acabaré. B sí, com sempre: q tal dia farà un any.
Però ara em fa ilu aquesta excursió. I demà ja és dijous, yuhu!

11/10/11

Preconcepte

I és que vaig amb les idees preconcebudes i després estic moooooooolt equivocada.
He de fer un reset, hauré de DESAPRENDRE també moltes coses.
El meu Nenet em serveix de teràpia i de conillet d'indies, pobrissó, tan mono...
Ahir li vaig dir que els dies que no havia parlat amb ell estava de mal humor i que quan vaig parlar amb ell em va tornar el bon humor.
I res, ell vinga a dir-me lo maca que sóc. Si és que no li dic per ser maca, li dic perquè és veritat. Però vaja, ja està.
I avui ha sigut el dia de qui no plora no mama perquè li he dit q si havia trobat un mocador de coll que havia perdut (en realitat no el vaig buscar amb massa energia perquè volia que el tingués ell...com sóc, no? Però ja me'l tornarà jejeje) i m'ha dit que sí que l'havia trobat i q el tenia. I no m'ha dit res més i li he dit alguna coseta més i em contestava en plan monosíl.labs.
I res, li he dit bona nit i que anava a dormir ja que no m'explicava res...he pensat "expressa els teus sentiments, dona" perquè últimament sembla que no ho faig massa, que hi tinc com por.
I m'ha contestat que el perdonés, que estava fent un treball i que demà m'explicava el cel i més.
No us heu desmaiat en llegir-ho? Jo quasi.
Quantes "I" a principi de paràgraf, no?
Bé, però avui me'n vaig a dormir contenta perquè tinc un Nenet que és un sol i perquè he expressat els meus sentiments i ha sigut positiu i ha resultat.
Bona nit, apali.

9/10/11

Confusió

Dissabte vaig estar amb ell. Bé, i amb molta més gent, en una festa. La veritat és que va ser divertidíssim. En versió "cutre" però molt divertit.
Em passa allò que estic tan bé al seu costat que mai voldria parar d'estar-hi i després, estic trista. Com ara.
No sé ben bé per què...suposo que en el fons és perquè no pot ser mai tot. Ara que és tot com "perfecte" i fluid i maco i tendre i fàcil...resulta que ha d'haver-hi l'entrebanc de l'edat i de que això mai tindrà futur com a "història d'amor". O sigui d'amor sí però no de parella.
I quan no és un nap és una col. Ja sé que la perfecció no existeix però un cert equilibri no estaria de més tampoc. Alguna cosa d'anar fent, no sé.
Escolto Manel per sentir-me més acompanyada en la meva tristesa: em posen més trista però així tinc la sensació que ho "trec" tot.
El plaer indescriptible que és estar amb tu...
Però si és una persona amb qui em sento bé i resulta q ell tb se sent molt bé amb mi i tenim moltes ganes de fer coses junts i tot és com "genial" per què estic tan trista? Ho hauria de gaudir i ja està, no? Potser només tinc son o potser només és tardor (per fi...una miqueta...). Tinc com una ansietat de "quieroynopuedo" com la cançó aquella de I can get no satisfaction...com si mai arribés a estar contenta amb res. Contenta del tot i tranquil.la. Amb res potser no però amb res pel que fa a les relacions "especials". Sempre estic patint. No m'agradaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa. No sé si prendre'm una til.la o anar a teràpia...uf.
Em va dir que la seva polsera em quedava bé...jejeje.

6/10/11

Dinàmica

El món al revés.
Ahir vaig parlar amb ell i li vaig dir que ja no em deia res i bueno, res, vam estar parlant normal com sempre i em va dir q em trobava a faltar i tal i tal, ell tan pilota com sempre, jeje.

I avui no m'ha obert el xat una vegada sinó dues i m'ha tornat a dir que em trobava a faltar  i que tenia moltes ganes de veure'm. Ah, i que no s'havia enterat que el cap de setmana passat li deia que aviam si feiem alguna cosa i/o quedavem...diu q vaig anar al poble i no el vaig avisar jajaja. Diós...

Total, que, malgrat que ja he assumit que no passarà res de res i estic com molt més tranquil.la amb aquest tema perquè en realitat, seria com a un marrón que passés, quina mandra, no?? 18 anys!! Quita, quita...

Però és divertit "tontejar" una mica. No puc evitar tenir converses com de doble sentit amb ell i parlar en aquest to jeje, ja és com un costum, una dinàmica...

4/10/11

Repetició

Heu sentit la teoria de la repetició?? Bé, no és que sigui una teoria en concret, simplement és una cosa que es diu…que un dia a la vida ens passa algo i llavors ens quedem com allà sense haver-ho resolt del tot i actuem com si encara estiguessim allà, en aquella situació. Crec que ens passa més sovint del que voldriem.


Jo crec que em passa. Crec que actuo sempre com si “l’altre” fos la meva primera nòvia. I actuo sempre com quan jo no podia parar de parlar-li perquè l’angoixa de separació em MATAVA i em sentia pesada i no podia fer-hi res i ella no m’ignorava però estava molt distant i freda i era el paradigma del que deia al post anterior: jo estava absolutament enganxada a ella amb LOCTITE i ella, com més m’enganxava jo més es desenganxava i més distància posava entre nosaltres (a part de la geogràfica que ja hi havia). No sé, penso que em va fer tant de mal aquella experiència que potser sí que realment no l’he superat, només hi he après a viure.

Per això m’angoixo tant amb els “amors”. No sé, no ho puc resistir.

Ahir vaig parlar amb el Nenet i tot i que no sigui exactament un “amor”, no sé, ara penso en ell i és amb qui tinc ganes de parlar cada dia. Bé, ara ja no perquè ja no em fa cas però em sento rebutjada i em sento, com sempre, que no he sigut prou com per omplir a l’altra persona, i que l’altra persona sempre tria alguna altra cosa o persona que no sóc jo.

Només un cop no m’he sentit gens així i va ser l’únic cop, jo crec que algú es va enamorar perdudament de mi. Llàstima que jo no, i mira que ho vaig intentar. No pot ser tan difícil coincidir…és desesperant.

Si algú s’hi entreté, pot comptar de quantes històres he parlat en aquest bloc en un any i picu o dos…ai, no sé quan fa que el vaig començar. Però és que totes són com la mateixa història.

Em faig pesada a mi mateixa!

1/10/11

Fi

Bé, tot en aquesta vida té un fina. però penso: sempre ha de ser tan aviat i abans de començar? Crec que el Nenet ja té el cap en una altra banda. No dic que no m'hagi fet un cert cas fins ara però ara crec que si li dic algo li estaré anant al darrera i em sento malament, no m'agrada i no em compensa.
I allò que deia: no em sorpren i deixa d'interessar-me.
Ja està, ja s'ha baixat el subidon de l'estiu i ara ja està. Suposo que és normal a la seva edat però a mi sempre em passa el mateix a totes les edats: tothom es cansa de mi abans que jo d'ells.
Bé, deu ser el meu destí.
Buscaré algú altre perquè durant un temps sembli que pugui anar bé fins que es cansi de mi i vagi a por otra cosa mariposa i jo busqui a algú altre i així anar fent fins que em mori, no sé, suposo que hi ha altres coses pitjors que et poden passar...

30/9/11

Xoff

Bé, com que tot el que puja baixa, i qui no s'arrisca no pisca, jo em seguia arriscant fins que avui ha sigut una miqueta galleda d'aigua freda.
Li he dit al Nenet que no sabia si anar aquest cap de setmana al poble (ell viu allà). De fet era cert que no sabia si anar-hi però li he dit per "comprovar" si em volia veure o li era igual.
I bueno, li és igual, pel que sembla.
Li he dit les raons, diguessim per les quals no sabia si anar-hi o no i q m'aconsellés i m'ha dit ah, no sé, fes el que més et convingui i li he dit clar però què creus i diu q ell es quedaria a casa tranquileta (si fos jo, diguessim) o sigui, tampoc se li ha acudit q si anava al poble ens podiem veure.
Ja sé que jo no sóc ell i no sé quines raons l'han impulsat a dir això però clar, tampoc ha aprofitar per manifestar ni de bon tros que tingués ganes de veure'm (tot i que dissabte que ve hem quedat). Tipo: potser tampoc pot quedar encara que hi vagi, potser s'ho ha pres com algo que no tenia res a veure amb ell o no se li ha acudit q podiem quedar simplement per veure'ns (cosa que mai hem fet sinó en grup). O potser estava atabalat i tampoc m'ha entès del tot (és el q té, tb això de tenir internet al mòbil, q d vegades contestes de qualsevol manera. B, jo no en tinc, però ell sí).
Bé, que no sé però després que ahir li digués que no em puc treure la seva polsera i em digués que clar, que per això me l'havia donat i que així tenia com un trosset d'ell....això d'avui m'ha caigut una mica galleda d'aigua freda...xoffffffffff.
Però mira, relax, i temps al temps.
Però no sé per què al final sempre m'he de sentir igual. Que a mi m'importa la cosa i a l'altra part no. Deu ser el meu destí o deu ser un defecte de fàbrica que tinc.
Potser ja s'ha refredat i ja està, ara simplement parlarem de tant en tant o jo que se, ens veurem l'estiu que ve o ni això...mai sabem cap a on conduiran les històries.
Sóc conscient de com es viuen les coses als 18 anys i q el q et sembla per a tota la vida, al cap d'un mes ni te'n recordes.
Hauré d'anar a per un/a altre. Com sempre. Deixar d'avançar en cercle estaria prou bé...

28/9/11

Ànsia

No sé per què sóc tan ànsies…


El facebook i el xat fan molt de mal perquè el veus allà connectat i voldries parlar-hi tota l’estona. Però esclar, tampoc vull fer-me pesada ni avorrida. A més, aquella vanitat que fa que vulgui que em saludi ell a mi…

Que dur és ser orgullós i ansiós alhora…podria ser o una cosa o l’altra, no? Les dues coses combinades són molt males d’aguantar.

I en canvi després quan li obro jo el xat està contentíssim i mai em fa sentir com si fos pesada o estigués tip de mi. Sóc jo que m’hi sento… O potser no és tant que em senti pesada sinó simplement el que he dit abans: que m’agradaria que m’obrís ell el xat i quan ho faig jo em sento com que he “sucumbit” o…no sé quina paraula hauria de fer servir…com que he PERDUT.

No sé si són tonteries i hauria de passar de mi mateixa o és una protecció contra relacions en què em sento inferior i manipulada i a la mercè de l’altra persona que actua segons com bufa el vent. Les meves relacions amb “boges” m’han fet molt de mal…

Llavors penso: potser simplement es tracta de voler una cosa i anar a buscar-la, tan senzill com això.

Finalment agafo i el saludo, res, només dir-li bona nit i em diu que espera que demà tornem a parlar…

Tinc ganes de començar les classes de dansa la setmana que ve per tenir altres coses al cap i deixar d’estar tan pendent d’ell (tot i q ell no se n’adoni…)

Us penjaré la foto de LA POLSERA…per posar-hi emoció, au…

27/9/11

Desaprofitada

He posat al meu mur que estava desaprofitada (jo) ; m’ha contestat de seguida dient que valia molt i res, lo típic q es diu quan algú diu això.


Després hem xatejat i m’ha dit q ell m’aprofitaria. I jo he pensat clar, visca el piloteig i després, no sé com ha anat la conversa que ha dit “si em deixessis un anyet” i jo…ein…dic…què passarà d’aquí a un any? I diu q és quan estarà més centrat i tot (perquè ha començat la carrera…diós) i que llavors m’aprofitaria.

Uix, ho dirà en sèrio? Li he dit que jo tinc molta paciència.

Mare meva, estic flipant, li he dit que m’havia posat vermella i tot.

Sabem q ens agradem? Sap q m’agrada? Què passa?

B, disposada a augmentar la meva col.lecció de carbasses…ara q ja he començat el joc, segueixo.

Torno a demanar carta. Això és com jugar al set i mig, si em passo perdo :P

26/9/11

Única

Caminant pels inescrutables camins de la gelosia….


Jo no tinc pas ganes de fer-li cas només a ell però en canvi voldria que ell només em volgués fer cas a mi. Ser ÚNICA.

Penso: l’atenció, interès i estimació dedicats als altres no resten; no resten pas l’atenció, l’interès, l’estimació o els mimos que m’ha dedicat a mi. Per què, doncs, em sento com si no existís, com si ja no li interessés gens? I necessito que torni a mi i em faci sentir especial, única i MÉS IMPORTANT que els altres??

Fa dies vaig postejar que no m’agradava competir i sembla que des que ho vaig dir em senti més competitiva que mai a la meva vida, que vulgui guanyar, que em senti guanyadora quan em fa cas A MI.

Fins i tot, així psicoanalitzant-me, crec que volia la polsera com a trofeu. Ah, i visca el fetitxisme…no me la puc treure, és com si m’arrenqués una part del cos…

Em sorpren, m’encanta, m’espanta analitzar el q sento i per què. Penso: estava gelosa quan era petita i va néixer el meu germà i vaig deixar de sentir-me única i em sentia inexistent? I em surt ara? Tot ho arreglem un moment o altra de la vida; bé, si podem. Espero que aquesta gelosia extrema per TOT sigui passatgera perquè és molt cansat estar gelosa…

Però alhora em sentia activa, és com un repte. Aviam, desenganyem-nos, el meu futur no és amb ell i això li rebaixa “importància vital”. M’ho prenc com un joc i vull jugar.

25/9/11

Carícies (bis)

P.D. del post anterior:

Carícia: Demostració d’afecte, d’amor, que es fa tocant suaument amb la mà (diccionari de l'IEC).

<3 (aquí no surt aquell curassunset que surt al facebook...algú el sap posar?)
M'encanta.

Carícies

Són les 3:34
Acaba de marxar i, com és evident, no ha "passat res".
Però el que deia, he estat tan a gust...estar al seu costat és com balsàmic...no sé exactament per què. Hem estat algunes estones fent-nos "mimos" i li he robat una polsera que duia i li he dit "me la dones?" mentre li treia. S'ha quedat una mica parat però feia molta estona que pensava: la vull dur. Tampoc no m'ha dit que no.
No som com dues persones que s'agraden i volen liar-se. No busquem això.
Ell no sé què vol exactament però suposo que això que hi ha: sentir-se important i estimat. Gaudir d'haver conegut una persona amb qui connectes.
Jo, com sabeu, desitjaria ser més única però prou que m'hi he sentit en molts moments com quan un altre del grup li ha dit que amb qui lligaria en un local de lesbianes i tots dos hem contestat alhora tan tranquil.lament "amb mi"-jo-"amb ella"-ell-. O com quan em diu "amor meu". Ja sé en quin sentit ho diu i sé que li pot dir perfectament a una altra persona en un altre moment però m'agrada que m'ho digui. O com quan tenia les cames posades sobre la meva falda i jo l'acariciava.
No sé, potser no m'hi vull liar però vull estar amb ell i sentir-me especial i fer-li carícies. I no vull que això acabi.

23/9/11

Grup

I aquest cap de setmana torno a enfrontar-me al GRUP. A que el Nenet no em faci tant de cas com per internet perquè també els hi estarà fent cas als altres i com que ell és així de "pilota" i jo estic en la època gelosa de la vida...doncs m'hi poso i no sé com anirà perquè parlar és molt fàcil i a ell li surt així de natural dir que m'estima molt i que puc ser la seva millor amiga però quan ens veiem...no sé com anirà.
Estic nerviosa però tinc el propòsit de no pensar i només deixar-me dur (com m'han recomanat ;).
De totes maneres, cosa que no penso pensar a partir de després d'escriure aquest post però que penso és: que ell no està interessat en mi en el sentit amorós. Tot i que jo tampoc sé si estic interessada en ell en aquest sentit...però jo, com la Media Verónica, no sé distinguir el amor de cualquier sentimiento...
El q vull dir és q si la "cosa" no va pel camí de ser "ell i jo" i ja no només amorós sinó simplement especial, sé que no m'agradarà però em preparo perquè sigui així.
No sé si m'explico....però ja parlarem dilluns...

20/9/11

Adorable

Just acabar d’escriure el post anterior, estic feliçment al facebook i penso, bah, avui no li diré res al Nenet perquè sempre tinc aquesta paranoia de “fer-me pesada” (això també mereix un altre post…).


I va i m’obre ell el xat per dir-me que m’estima, que sóc molt especial per ell i que gràcies per aparèixer a la seva vida en el millor moment.

Pot ser real que sigui tan adorable??

Encara tinc activada la neurona de “això no vol dir res” perquè de fet en aquesta història no tinc clar què vol dir res de res i per tant no trec cap conclusió de res.

El que sé és que no tot és físic ni mental: també és sentimental.

Fa temps que vaig dir, i repeteixo, que m’encanten les històries quan em sorprenen i em deixen d’interessar quan deixen de fer-ho.

De moment…demano carta!

19/9/11

Exclusivitat

Qui miri el bloc sabrà que últimament estic treballant la gelosia (sí, mira, és com una unitat de programació). L'altre dia estava parlant amb la meva amiga (la que també forma part del grup amb qui m'he fet aquest estiu) i vam parlar del meu Nenet. Bé, ella, perquè jo no en vull parlar...no sé...és com íntim i no ho vull compartir...i ella va dir q el N. li encantava i q estava "enamorada" d'ell.
Jo no vaig poder dir res però em va fer molta ràbia. Allò que penses: "és meu!". Tot i que és mentida. Però em sento gelosa, no vull que a algú altre també li encanti com a mi.
Com m'he tornat tan gelosa? Jo abans no era així, necessito l'exclusiva (sóc com el Lecturas), no vull compartir aquests sentiments amb ningú, vull que sigui (el que sigui) entre ell i jo només.
"Tu ets la cançó que potser escriuré demà; serà el nostre petit secret ningú la podrà escoltar només tu i jo". Quina gran frase de SAU.
Suposo que la frustrció de voler parella en aquesta vida i no tenir-ne i pensar, d'alguna manera, que sembla impossible tenir-ne mai...fa que cerqui aquesta exclusivitat que necessito (la "parella") en altres llocs de la vida i que em vulgui sentir especial i única per a la gent. O sigui, que si m'hi sentís per algú en concret (l'hipotètica "parella") potser no m'hi voldria sentir per a tothom o en circumstàncies on potser no caldria...
Sembla que el Nenet sí que vindrà dissabte, jejeje que bé, tinc ganes de veure'l. :-D

18/9/11

Inevitable

És inevitable.
Estava mentalitzada. No passa res, estic preparada aquest cop.
Però la veig i em desfaig perquè és tan mona i tan bonica i tan bufona i em mira amb aquells ullets i em treu a ballar i em diu coses boniques com "és que no podia marxar sense ballar amb tu". I és tan bonic ballar amb ella...
Amb la Noia Balladora, of course.
I perquè vaig a dir-li adéu i justament sona una cançó super bonica i dolça i li faig un petó i no puc evitar abraçar-la perquè hi ha un iman que m'hi empeny. Estic molt suada, em diu. I què, li dic. Com si pogués pensar en la suor quan l'abraço...que no ho entén?
Ve i s'asseu al meu costat per escoltar el concert i estic tan a gust..el cor se m'accelera de tenir-la al costat. I em mira i em diu que té molta son i que si s'adorm la pessigui i penso que voldria dormir al seu costat per sempre.
Però ja està, ara em desintoxico i au, fins la propera vegada. Tinc perfectament activada la neurona que m'ajuda a comprendre que res vol dir res i que això mai anirà més lluny ni on jo voldria pel que sento.

16/9/11

Lluna

No pot ser homeeeee. No em puc penjar.
Però, us adoneu q no conec una altra manera de relacionar-me? Bueno, en aquest sentit. És q sempre e´s el mateix perquè és totalment irreflexiu. És algo q no porta enlloc i q en realitat no sé si realment voldria que passés però tot i així vull parlar-hi, vull preguntar-li tot, vull veure'l i miro el xat compulsivament i quan hi és no sé què fer, em poso nerviosa. i quan me l'obre ell somric tontament.
I aquelles contradiccions que em diu que no sap si la seva mare el deixa sortir. Que fort, no? Sembla el guió d'una peli.
Potser simplement em penjo d'una fantasia o d'algo que "t'imagines que fos?", com qui diu "t'imagines anar a la lluna?". I en realitat saps d sobres q mai no hi aniràs però hi penses i t'hi trobes; ho vius, d'alguna manera.
Hi ha una part del meu cervell q sempre està anant a la lluna amb algú i mai para. I quan decideixo "triar" algú per ocupar el lloc d'acompanyant a la lluna em quedo fixada allà fins que mira, o és MASSA evident que no hi aniré mai amb aquesta persona o decideixo anar-hi amb una altra.
Estaré així per sempre?? O aniré algun dia realment a la lluna?? Potser és distret però no és gaire constructiu...què he de canviar?
El meu altre amic de 18 anys jejeje...diu que m'he de deixar anar i diu q em farà teràpia perquè el pròxim dia que sortim lligui juajua. Si sabés q vull lligar amb el seu amic...ara diu que no sap si vindrà el dia que hem quedat :( En fi. Si no, un altre dia, això rai.
No sé, estic com super tranquil.la, no pateixo per res i suposo q per això tb em mola tant pq tot és tan fàcil.

14/9/11

Adolescència

M'agrada notar els efectes de l'adolescència que està en l'aire.
I no em refereixo als aspectes negatius d'immaduresa o inestabilitat sinó als positius.
No sé, amb el Nenet tot és molt fresc i m'encanta percebre que no hi ha "motxilles", no sé si m'explico. Sembla que amb la gent de la meva edat ja està com tot dit. De seguida tot ja té un punt de referència anterior a la vida i en ells no.
Bueno, m'estic explicant com el cul, no ho entenc ni jo el q vull dir...però és igual, q gaudeixo d'alguns aspectes adolescentils com: mirar si està al xat, dir-nos coses tontes com que serem amics per sempre (cosa que a la meva edat sé positivament que no se sap si serà veritat ni m'importa). Ahir vaig dir la frase "tu i jo forever" jajajaja. M'encanta perquè és com un aspecte de les relacions humanes que havia anat com perdent perquè tot és com massa previsible, massa viciat, massa de pensar "ui no no, no diguis per sempre perquè cm que no se sap mai...". Doncs ara tinc ganes de dir per sempre, au.
Avui no l'havia vist al xat i després quan he tornar a obrir el facebook, he vist un missatge seu a unes quantes del grup.
I en realitat no goso pensar que m'agradi així, amb totes les lletres. Simplement m'encanta (em sembla que això ja ho he dit...) I tinc moltes ganes d'estar amb ell i relacionar-m'hi i a ell tb li passa i m'encanta que ens ho diguem així tan transparentment, tan sincerament, a raig tal com ho sentim. Trobo a faltar això en relacions més "adultes". Que bé, no? :D

12/9/11

Voltors

Jo no tinc el gen "voltor". Sempre ho he sabut. Sempre ho havia dit en el sentit de menjar molt i fins a l'infinit com un voltor però ara he descobert quin altre "gen voltor" tampoc no tinc.
El grup de gent competitiu.
Un noi que agrada a una part del grup (a mi no). Un sopar, un "botellón", el joc del glaçó, el joc de l'ampolla (sí, teniu raó, sembla que tinguem 14 anys, tot i q alguns no fa gaire q els tenien). Sobretot 2 donant-se cops de colze (quasi literalment) per estar a prop del Desitjat i ell deixant-se fer, tot i q està casat (la dona no hi era...pobre...) i vinga glaçó amunt i glaçó avall.
La meva reflexió és: si m'agradés el noi hauria marxat a casa perquè no podria suportar està recollint les molles i que ell estigués fent cas a tothom i ara morrejo a un i ara a l'altre...uf, ho hauria passat superfatal!! No sé com ells podien seguir allà com si res.
Com és evident, al final el Desitjat se'n va anar deixant-los amb la mel als llavis literalment.
Em sentia bé perquè sentia que jo no sóc així i que em sembla molt bé que l'altra gent ho sigui però em reafirmava en que jo no sóc així i que no vull això i que això no em va. M'agrada sentir com sóc.
Ah, el meu "nenet" no hi era i avui hem parlat i és tan moníssim amb el q pensa, en moltes coses som iguals. Ell diu q tampoc és d 'aquí t'arreplego i aquí et desmanego i no sé, tenim com moltes coses en comú. Divendres a la nit vam estar xatejant molta estona i em va explicar coses d'aquelles de "ui, això no li he explicat a ningú" i és molt mono.
Exactament no puc dir que "m'agradi" però és que estic tan a gust parlant amb ell. No m'agrada, simplement, m'encanta. M'encanta i m'encanta. Apali.

1/9/11

Nenet

Uf, sembla que l'huracà emocional ha baixat una mica. Jo penso que he tingut massa emocions massa fortes en poc temps i necessitava distanciar-me una mica. Encara em sento "envaïda" per l'emoció.
Entre el grup de gent, hi havia uns nenets de 18 anys, molt graciosos i ens hem fet molt col.legues.
Per una banda eren extrapetits i adolescentíssims però per l'altra, no sé, també m'han produït moltes emocions (però l'huracà emocional no només és per això). Sobretot un.
Tampoc gosaria dir que m'agrada...no sé...quasi podria ser el meu fill però clar, alhora ja és un home tot i la cara de "petit". I suposo que un moment o altre m'ha "posat" una mica. No sé, em cau tan bé que desitjaria tenir la seva edat per poder-me enamorar d'ell i li vaig dir, eh? Té moltes coses molt clares contràriament al que es pot pensar de la seva edat i és molt honest i molt autèntic.
I em diu coses boniques tot i que sé que li diu a tothom però jo li dic "està guapa, oi? La Tal" I em contesta. "Sí" i després d'una pausa dramàtica... "però tu més". És tan dolç. És tan raro en la meva vida que algú em digui aquestes coses i em tracti així de bé que vull obviar que també ho fa a l'altra gent i vull ser especial per ell tot i que el motiu real no sigui l'atracció física mínima que pugui existir.

31/8/11

Sensacions...

Aquestes darreres setmanes he tingut unes sensacions molt rares...
He quasi "conviscut" amb un grup de gent que en realitat m'encanta i entre els quals hi ha la meva germana i la meva millor amiga. Però m'he sentit fatal per moltes coses. Em sento com exclosa i no sé per què.
Bé, sí que sé per què d'alguna manera. He tingut la sensació que era un grup molt competitiu, com si estiguessim fent una cursa aviam qui era més catxondo, més esbojarrat, més mono, més guai, més amorós, més entranyable...em sentia molt agobiada i no tenia ganes de ser tan xupi-guai.
Potser sóc rara, o potser és l'edat o el moment vital o no sé...però no em fa gràcia TOT i no tinc tantes ganes de fer l'idiota durant tanta estona seguida.
I quan em venien ganes de fer algo o de dir algo, resulta que ja ho deia algú abans o alhora o mil vegades després i ja m'oblidava que ho havia dit jo o que ho volia dir.
Em sentia com inexistent perquè els altres, sobretot la meva germana (suposo q tb és comprensible per ser la persona més propera) existien ja TANT que jo no tenia res a fer de no sé que em posés en la competició, cosa que ja he dit que no tenia ganes de fer.
No sé, tot és molt raro i bé, això no és tot, ja continuaré perquè han passat més coses estranyes.
Potser senzillament estic tova i potser això és bo perquè vol dir que les coses m'arriben més i potser em canviaran.

25/8/11

Capítol

Bueno, el nou capítol de la història de la noia balladora. Havia de venir a veure'm " sí sí, tu avisa'm que guai, vindré".
La meva amiga va parlar amb ella pel xat i li va preguntar si vindria i la noia balladora li va dir que aquells dies no hi seria i que clar, que aviam si jo m'enfadaria? Jo?? Ai mira, com si vingués per fer-me un favor...escolta...fins i tot la meva amiga es va ofendre jajaja i li va contestar que clar, que com que ella (la N.B.) deia una cosa i en feia una altra...toma ya. Deu punts per la meva amiga.
Avui la N.B. m'ho ha dit a mi q no podria venir perquè al final tenia vacances i estava fora i se n'anava a la muntanya amb un amic seu. Per mi com si se'n va a la merda en barca. No em pot deixar en pau? És q no tinc ganes de pensar en ella, en sèrio.
I a sobre no paro de veure missatgets pel facebook d'aquella noia que es volia lligar i amb qui, pel que es veu, quedarà per anar d'excursió. Se'n poden anar a la merda en barca totes dues...en sèrio. És q no la vull veure ni en somnis!! Grrrrrr

4/8/11

Dilema


Ara tinc un dilema de consciència.
Sé que estar a prop de la Noia Balladora em fa mal. Però alhora és l’instint qui m’empeny a estar a prop seu.
Sé que tard o d’hora la tornaré  a trobar, per tant, estar lluny d’ella per sempre és impossible. Partint d’aquesta base, té sentit esquivar-la? Té sentit no voler-li dir res i fer-me l’antipàtica i la distant? A què treu cap? Què hi guanyaré? Uns dies més de tranquilitat sense saber-ne res però tampoc guanyaré realment distància.
Abans de la carbassa renovada, li vaig dir que vingués a veure una cosa al meu poble i em va dir que li agradaria molt però que l’avisés perquè potser se n’oblidava de la data i tal i li vaig dir que ok.  L’altre dia vaig dir amb les amigues que ara l’hauria d’avisar i em van tirar la cavalleria per sobre, que on anava avisant-la!! Que li havia de deixar clar que no volia ser la seva “amiga”.  També tenen raó però…jo continuo pensant que li agradarà molt i m’agradaria que vingués a veure-ho.
Aleshores per una banda tinc ganes de dir-li i recordar-li i dir-li que em fa il.lusió que vingui perquè és cert i per l’altra penso que, com he dit al principi, em farà mal veure-la perquè sempre m’en fa. En fi, no arribo a cap conclusió. Vull i no vull alhora. Allò que se’n diu que vols i dols.
Suposo que en el fons continuo sense entendre ni acceptar que pugui agradar-li sota-zero ni gens ni mica ni gota ni un bocinet petit o una ombra de dubte…no ho entenc encara.

1/8/11

Necessitat

No sé, em sento com quan era adolescent, sento el que feia molt temps que no sentia, sento que la NECESSITO. Tinc un pes al pit que no se me’n va en cap moment del dia, com un nus a la boca de l’estómac.


I sé que no puc fer-hi res, només esperar que se’m passi. Vull estar un altre cop al seu costat i veure-la i tocar-la i escoltar coses de la seva vida i sentir-la riure i tocar els seus cabells que és com posar els dits dins d’un sac de llenties. Voldria ser invisible i estar al seu costat tota l’estona i mirar-la i mirar-la. Feia molts anys que no em sentia així, què collons em passa?

Però sé que ella no sent absolutament res per mi i això em fa molt de mal. No em puc creure que uns sentiments tan intensos es quedin en no res. No m’entra al cervell que tingui tan claríssim que no vol res amb mi. Bueno, al cervell sí però al cor no, hi ha una paret que fa que aquesta “idea” no hi pugui entrar. Ja sé que les idees no entren al cor però bueno, ja m’enteneu. És aquest nus q no la deixa passar. Sé que la primera fase del dol és la negació. Hi dec estar passant. Buf, és cansadíssim.

Net i clar


Si em dius adéu vull que el dia sigui net i clar.
Avui feia un dia net i clar. Molt.
I ahir la noia balladora em va dir adéu per segona vegada. Carbasses al quadrat.
Jo no volia treure el tema i de fet, ella tampoc però el vam treure suposo que perquè la cosa estava confosa (per culpa seva, tot i que d’això no vam parlar) i em va dir que no valia la pena que pensés en ella i que hi ha moltes dones (com si m’importessin, bé, ja m’enteneu) i que no en parlessim més.  Doncs molt bé, home. No em deixeu tornar-me a il.lusionar amb ella, siusplau. No vull saber-ne res, en aquest sentit.
Ahir quan la vaig veure quasi caic a terra. No és broma, em vaig posar a tremolar com una fulla. Sort que tenia l’excusa de que tenia fred…que també era veritat.
No entenc per què m’afecta tant…per què sempre m’acaben dient el mateix? Que no val la pena. Com si els meus sentiments no valguessin per res. A mi, si a algú li agrado no se m’acudeix dir-li que no val la pena que li agradi jo, què vol dir això?? D’on surt? És que no entenc res. Quin és el procés mental que porta a dir aquesta frase? És que me l’han dit tantes vegades que no us ho podeu imaginar. Només me la diuen a mi o és que és habitual? Què vol dir? Algú m ‘ho explica? Hi ha algun llibre que en parli. Sispli…
Vull que el dia sigui net i clar…que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant. Mai havia plorat perquè el dia era net i clar fins aquest matí…