26/3/19

De ser feliç

De raons per estar preocupada, amoïnada, per patir o per ser infeliç sempre n'hi ha.

Però ja fa temps, vaig decidir que així en general, jo volia estar contenta i ser feliç i ho intentaria sempre i en tot moment. Sobretot això, en tots els moments possibles. Digueu-me happy.flowers però a mi em va bé i ho vull continuar fent. Hauria de traspassar un límit molt txungo per no poder-ho fer (almenys de forma habitual) tipo estar a un camp de concentració o sota tortura...no sé si m'explico. Quan ja penses...és que no puc. Espero no trobar-m'hi mai...

Un dels obstacles que estic vivint, com podeu deduir, oh persones invisibles, mudes i quasi inexistents que llegiu això, és el tema de la convivència. Com ajuntes el paràgraf anterior amb la convivència amb una persona que té tendència a ser negativa i agafar-s'ho tot per la part que punxa i si no ho fa, tranquils, que ja ho farà un altre dia o t'ho retraurà...Intento aplicar el mateix principi però a vegades no veig una altra opció que passar d'ella però tampoc em sembla gaire constructiu.

És que jo vull mantenir la felicitat en el temps, no sé si m'explico...mirar la meva vida i dir "oh, que bé!" i això implica molt d'esforç com perquè te'l tirin per terra...potser implica algunes coses que hi ha gent que no està disposada a fer com per exemple conformar-se, de vegades, però de bon rotllo, m'explico?

24/3/19

Vida privada vs responsabilitat familiar

Com es pot trobar el terme mig o "correcte" entre quan vols fer coses i plans que no inclouen la teva parella i la teva "responsabilitat" envers ella? O sigui, diguéssim que no la deixis tirada.

I si eternament aquest baròmetre us semblarà diferent? Sempre hi haurà una de les dues parts que "es foti"?
Jo, esclar, soc la part que es vol alliberar...però és que en realitat...no és que passi de tot, evidentment que la tinc en compte però també vull fer coses o que ella no vol fer o que vull fer sense ella, quin mal hi ha? Entendria que si fos...jo què sé...cada tarda...podria estar exagerant però creieu-me que NO ÉS a part de que penso que si fos...què? Si és la vida que jo vull dur i necessito? Hi he de renunciar?

Si ets l'altra part, la que vol tenir la parella al seu costat, com si diguéssim...i aquesta "fuig"...opino que el que hauries de fer tu és buscar-te la vida perquè sou dues persones independents. Som dues persones independents i, d'acord, jo sóc com molt independent però no hi veig cap mal, coi...no ho veig incompatible.

I sí, en pots parlar i tal però quan és el moment i sembla que has de pagar un preu per fer les teves coses (en forma de retrets i males cares) doncs la veritat és que costa molt.

23/3/19

Si es transforma tant

Oh savis que aneu predicant pels carrers
Que l'amor es transforma amb els anys.
Veniu urgentment a explicar-nos si es transforma tant,
Si es transforma tant, si es transforma tant,
Si es transforma tant!

De la cançó "deixar-te un dia" de Manel

Si la voleu escoltar...cliqueu aquí

18/3/19

Enamoradissa

Ahir m'ho deien: ets enamoradissa.
Què passa amb aquesta condició quan tens parella estable pa-siempre? Se te'n va? Deixes de ser-ho? N'hi ha un que és l'enamorament definitiu perquè és correspost i amb un compromís al darrera?
Ho continues sent però t'ho agafes d'una altra manera?
Diguéssim que quan no tens parella i algú et fa tilín com que l'intentes "aconseguir"...vaale, ja sé que les persones no es tenen ni s'aconsegueixen però ja m'enteneu...
Quan tens parella i algú potser et fa una mica de tilín...ja no t'interessa el tema correspondència, no hi treballes. Diguéssim que millor que no, no emboliquem la troca, tu.
I no es podria desactivar?
I quan una ha sigut enamoradissa des de sempre?
Cap on va tot això?
Últimament només faig que preguntes i preguntes.
Ahir vaig somiar que em donaven carbasses. Hosti, quin flash. Durant temps i temps he pensat que no hauria de tornar a viure això i només en somnis ja em va deixar feta pols.
L'avantatge de no treballar per "aconseguir" ningú és que no t'has d'enfrontar al rebuig, a les carbasses ni a res de tot això. Almenys...

14/3/19

Captivar (II)

Continuo pensant en el concepte del Petit Príncep.
Si em captives la vida serà com assolellada...
Això és el que ens provoca la passió, que el món adquireixi una pàtina d'emoció...els camps de blat no em recorden res...i així com més vivim, més impregnat està tot de records, d'emocions, uns que se'n van i altres que apareixen.
Si no ens deixem endur per aquesta passió, si tenim els sentiments i les emocions contingudes...la vida no val res.
Però.
Aquí se'm creua un concepte que jo tinc molt poc en compte perquè jo no l'experimento massa intensament que és la gelosia. Sí, què voleu, sóc poc gelosa, no sé per què. Tampoc és cap mal, no? Només que llavors potser no tinc en compte prou quan algú altre ho és. Tot i que potser no caldria...la gelosia és cosa de qui la sent? O la resta l'hem de tenir en compte i actuar en conseqüència? No ho sé, insisteixo, és un tema en el que he pensat poc.Tot i que quan de vegades m'he sentit gelosa m'ho he menjat jo, és a dir, no he pensat: ja li val a l'altra persona, mira que fer-me sentir gelosa...m'explico?
Total, el que deia al principi, quan arriba una passió nova a la nostra vida, què passa amb les anteriors? Disminueixen? Se sumen? Passen a ser una altra cosa? S'integren a nosaltres?
Veig que sóc una persona que necessita noves passions sovint.
La meva feina mateix me n'aporta, ho veig, i per això m'agrada tant.
No puc viure sense això, sense estar com tot el dia pensant en una certa cosa "nova". Bueno, ja m'enteneu, no es tracta d'estar obsessionada, sinó el que deia: apassionada, motivada...no sé...
Noto un fre a la meva vida cap això.
Si algú ha llegit aquest blog (jo, per exemple, hahaha) ho veurà. Constantment estaven apareixen noves passions. En aquest cas amoroses...aquest és un altre tema...

10/3/19

Captivar

" Per mi, de moment només ets un nen igual que cent mil altres nens. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. Per tu només sóc una guineu igual que cent mil altres guineus. Però, si em captives, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món…
(.../...)
Però, si em captives, la meva vida serà com si li toqués el sol. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan amagar sota terra. El teu em cridarà fora del cau, com una música. I a més, mira! Veus, allà baix, els camps de blat? Jo no menjo pa. Per mi el blat és inútil. Els camps de blat no em recorden res. I això és ben trist! Però tu tens els cabells de color d’or. Aleshores serà meravellós quan m’hauràs captivat! El blat, que és daurat, em farà pensar en tu. I m’agradarà el soroll del vent entre el blat… "

D'El Petit Príncep

9/3/19

Enganxada

Tinc aquesta cançó enganxada per coses que no venen al cas.

Digue'm coses, Els Drums

Soledat

A vegades, quan estàs una mica trista no-saps-ben-bé-per-què només vols estar sola.
Vaja, a mi em passa.
Sola amb la meva tristesa tonta per no res.
En aquests moments em sento com una adolescent que només volia tancar-me a l'habitació a escoltar cançons tristes o que m'emocionaven.
Per un cantó et sents com plena d'emocions i per un altre buida.
Necessites el teu espai per poder mirar tot el que t'està passant per dintre.
Però no sempre és fàcil trobar aquest espai depenent del moment vital...
La tristesa serveix per això, per tancar els ulls i mirar cap a dintre.

8/3/19

Contradiccions blogueres

És la contradicció entre voler fer un blog anònim i tenir més seguidores.
No és que vulgui tenir seguidors per fer-me la guai i pujar-me l'ego...això dels likes i followers me la pela una mica, tampoc vull ser influencer ni res d'això XD
Però ja que decideixo compartir-ho, m'agradaria compartir-ho amb més gent però clar, que no sigui ningú que em conegui.
Mare meva, quina esquizofrènia.
Algun suggeriment?

7/3/19

Records

...és com quan, a l'època negra, quan tot el món es va enfonsar, quan es va acabar la història amb la primera amb qui vaig estar i semblava que res tenia sentit...
Bé, no exactament llavors sinó més tard, quan ja tornava a estar contenta i la vida anava endavant.
Però ella sempre em fascinava en la distància.
I em deien: però tornaries amb ella si t'ho demanés?
I jo deia que sí però no estava gens preocupada perquè sabia segur que mai no m'ho demanaria (cosa que efectivament va passar, o sigui, que mai m'ho va dir)
Em podia permetre el luxe de somiar que li deia que sí i fins i tot que li deia que no perquè sabia TAN segur que no passaria mai...
Cert, mai sabem segur què passarà perquè no tenim una bola de vidre i sempre hi ha sorpreses però ja estava tan tan endins de la història que ho sabia, ho sabia i ho sabia. S'hagués hagut de donar molt fortament al cap per fer algo així. La vaig conèixer molt...uf, quina historiassa...si comencés a explicar-la...pf...obro un altre blog
A vegades tenir les coses clares és millor, encara que no  siguin com tu vols, esperes o t'agradaria.
Els somnis són gratis i no fan mal.

4/3/19

Fluidesa + complicitat

De fet són dos temes totalment separats però per no fer dos posts seguits (tampoc cal, no) doncs dic els dos temes en un.

Fluïdesa. Doncs res, que mola quan vols parlar d'una cosa amb algú i així, sense fer-ho expressament ni pensar quin dia li diràs ni com ni què en concret n'acabes parlant, simplement perquè la conversa flueix cap allà i en parles d'una manera natural. Sempre dic que el cervell pensa sol i es veu que la conversa també va sola, de vegades. És un goig.

Complicitat. Simplement he pensat que totes volem/necessitem/busquem la complicitat amb algú. Si no la trobem on esperem, la busquem a un altre lloc. Almenys jo  ho faig i veig la gent del meu voltant que també ho fa. I veig que la gent que no l'aconsegueix...mmm...no sé com dir-ho, està com incòmoda socialment. Jo, personalment, la prefereixo amb una sola persona o poca gent perquè si no, deixa de ser còmplice, no sé...tampoc es tracta de fer "capelletes", simplement algú que et mires i saps que estàs d'acord o almenys que un sap cap a on va l'altre i viceversa. És molt obvi, no? Però últimament em sentia perduda amb aquest tema i veig que llavors busco i busco per altres bandes. Jo ho necessito, tu.

1/3/19

Descobrir

L'afany de descobrir en profunditat alguna cosa, esdeveniment, doctrina, persona...que m'obre les portes d'un nou món...
I quan no rebo ímputs nous d'aquest nou món em sento una mica buida, com si ja res més no tingués "gràcia". Suposo que és un procediment psicològic normal del nostre instint natural de descobrir el món. Rees, dura uns dies i prou.
Però no tinc paciència.
I menys si se t'obre una porta però no pots acabar de travessar-la. Com dient miiiiira, aquí hi ha tot un nou món, oi que voldries descobrir-lo? Beure-te'l? Doncs ja està, torno a tancar, eh? Aaaapa.
Estic frustrada. No em poseu la mel als llavis, home!