Romanticisme

Uf, entre TITANIC (estic malalta: la vaig anar a veure al cine, vaig anar a veure l'exposició del Museu Marítim i avui m'he comprat un llibre!!) i el llibre del Lluís Llach que és escruixidor però molt romàntic tb...estic d'un romàntic fastigós...
A la peli de Titanic, no és q m'impressioni la història d'amor que és molt adolescent i és com tantes altres, el q m'atrau és el fet q l'un es fixa en l'altra i l'altra en l'un i això és el q sembla impossible en la meva vida. Tan senzill com això. No cal que sigui un amor de mort (tots sabem, a la nostra edat adulta, que ves a saber com haguessin acabat el Jack i la Rose si haguessin viscut tota la vida junts. Potser bé, potser malament...) El q vull, el q trobo a faltar, el q envejo és només això: ser dos. Dir: vinga va, som dos? Sí.
I no ser sempre jo sola montant-me la pel.lícula o tirant del carro o fotent-me cops de cap contra la paret. Tenir un/a còmplice, algú q realment m'acompanyi i q es deixi acompanyar per mi. Trobo q no hauria d ser tan complicat, ja ho he dit mil vegades...Però per mi és com impossible.
Estic com nostàlgica de nosequè i de nosequi. Com deia aquella cançó: sentir nostàlgia al capdevall per una cosa que no ha estat mai.
Estic com trista perquè tinc la sensació d'estar de dol i assumint q mai tindré això. Q no sé, q és com si fos monja, hi he d renunciar, a la meva vida no hi ha "una parella".
Ja estic cansada de fer el tonto i no tinc ganes de "conèixer gent" ni de "tontejar" ni res.
Així com una vegada vaig buscar una feina i la vaig trobar i, amb alguns alts i baixos però encara la tinc, senzillament vull trobar una parella i PROU, no fer tantes tonteries....