3/4/11

Solitud

Escric un post sobre la solitud i per més inri se m'esborra i no entenc ni com.
Finalment, just abans d'anar a dormir he arribat a la conclusió que em sento sola; i com sol passar, no en el sentit literal de la paraula sinó en el sentit de que sento que ningú em comprèn.
Ningú comprèn com m'he sentit avui veient l'espectacle de dansa i per què em sentia com si ballés jo mateixa.
Ningú comprèn per què em fa mal que dues bones amigues no hagin vingut perquè senzillament, a última hora no han volgut. Perquè deien que els hi feia il.lusió venir i finalment demostren que no els en feia. I perquè amb la il.lusió no s'hi juga. Sí, jo en tinc molta d'il.lusió però també molt fràgil i per això sempre em fereixen en aquest punt.
I em sento lluny dels meus amics perquè ahir no vaig poder anar d'exucrsió perquè estava malalta i em vaig estar tot el dia tancada a casa sola i pensant que tothom estava gaudint del super-dia de sol que feia.
Ja sé que en realitat sempre estem sols en el món però no sempre ens hi sentim.
Em sento sola i aclaparada pels sentiments i les emocions. I en aquests moments també recordo com vull (en el fons) algú que em mimi i llavors em sento encara més sola. Perquè les vegades que ha semblat que trobava algú, al final ha sigut pitjor que si no hagués trobat ningú, encara m'ha fet sentir pitjor que abans.
Realment és possible compartir el món emocional amb algú altre? Potser no.

Cap comentari:

Publica un comentari