Enfadada

Doncs sí, encara estic enfadada.
Estic enfadada amb el veí per carañú i titafreda, estic enfadada amb mi mateixa per...no sé, per il.lusionar-me massa ràpid amb RES, estic enfadada amb el "destí" perquè estic farta, cansada, fins als ovaris, tipa (semblo la del otro lado de la cama...lacitos!) de donar voltes i voltes com una nòria sempre igual passant per les mateixes fases com si fos el dia de la marmota en aquella altra peli...però és q jo no aprenc i sempre faig el mateix. B, potser aprenc a deixar-ho estar abans i punt.
He estat xerrant amb un altre de la colla del nenet, un altre nenet, vaja...i li he explicat tot l'episodi del veí i dels petons i no sé, no m'ho ha acabat d'explicar i no ho he entès però m'ha dit q estava molt confosa...però jo li he dit: confosa? Què confonc amb què? Simplement algú m'atrau i m'interessa i intento anar cap a aquesta persona, no?? No sé, no ho he acabat d'entendre.
Él q sí entenc és q si jo en comptes de ser jo fos la prota d'una serie, doncs no aniria així, simplement ens hauriem liat i punt, no dic que després ens anessim a casar però almenys s'acaba el q es comença....mecago'n...

Emboliu

Ok, potser sí que té raó el meu amic gai...no entenc aquesta reacció del veí de no ser que realment cregui q pot passar algo però no ho vulgui...no sé o que li caigui malament, q és el q penso ara mateix.
B, no sé perquè en la meva vida l'explicació sempre és tan simple com: NO M'AGRADES.
Però si us he de dir la veritat aquesta vegada no m'ho crec gens.
El q crec és que sí que li agrado...i el que penso és que...ja vindrà...però aviam si em trobarà...ell que està taaaaaaaaaaaaaaan enfeinat. Bah.
Passo moooooolt d'ell tot i q no ho sembli perquè estic parlant d'ell...
Dic que passo en el sentit que no li penso dir res més ni tan sols pensar res més per acostar-me a ell.
I ara...coses de la vida...estic de puta mare...és que, per què em sento malament quan m'agrada algú??? Per què em sento imbècil i tinc la sensació que sóc una psicopata i una superplasta de merda i que l'altre segur q m'odia i li caic malament i no em vol ni veure ni ara ni mai? I només em sento quan, en realitat, penso que puc fer algo per interessar-li.
Crec que no confio en poder fer res per a interessar a ningú. Simplement li agrado si li agrado i ja està, q ho faci tot l'altre...és el meu estat natural. Però no m'agrada. Perquè a més a més, si he d'esperar que ho facin els altres, em pot créixer barba. Però clar, si ho intento fer jo res funciona...no sé què és pitjor, sabeu?
Bé, però em sento molt millor ara que el veí ja m'ha dit definitivament que no (en realitat).

QUEASCO

O sigui, odio al meu veí, vale?
Me l'he trobat a l'escala i, sense poder-ho resistir...aviam...no m'agrada que m'ignorin i no em contestin...li he demanat si havia rebut l'enllaç i té els sants pebrots de dir-me que sí però que és que no podrà perquè està molt liat amb una feina q està fent (q, aviam, és veritat però tampoc m'ha preguntat quan, no crec q estigui treballant nit i dia d'aquí fins a la fi dels temps). Total, q està clar q no en té ganes i a sobre ni em contesta.
Si el q pretén és q no li digui res més, enhorabona perquè no ho penso fer. Apa, al mateix sac que la noia balladora, fora de la meva vida.
El q no entenc és què cony ha de passar perquè algo vagi bé perquè havent-hi una mínima-ínfima-microscòpica-ridícula atracció física tot va com el cul cagat...Com ho puc fer tan malament?? Com es pot tenir tan mala sort?? És que no m'ho explico. M'ho pregunto i no m'ho explico.
I a sobre, la meva ex aquella que estava tan colada per mi m'envia un missatge dient-me que té ganes de veure'm i q si vull quedar una tarda, m'ho penso, li dic que sí tot i q no estic gaire convençuda i em contesta q no sap si podrà ella perquè comença a treballar per les tardes (al meu barri, toca't els ous). I ja està. Doncs au, que le den també, si es vol fer la interessant, no ho està aconseguint.
El meu amic, el gai q em fa mimitos d vegades, diu q segur q el veí està acollonido i q segur q no sap ni què vol ell ni què pretenc jo. Molt bé, doncs si algun dia ho descobreix que m'ho vingui a explicar. Ara, qui sap si encara m'interessarà....

IMPACIÈNCIA!

Control: vull saber en tot moment on és i què fa. Maaaaalament!
Despersonalització: només penso en ell però alhora penso que podria estar pensant en qualsevol altra persona. Que poc romàntic, no?
No sé si perquè, com sempre crec, estic enamorada de l’amor o perquè no em vull centrar en una persona per no desil.lusionar-me massa QUAN em digui que no. Nonononono, SI em diu que no. Nonononono perquè no em dirà que no perquè està boig per mi, sabeu? Li agrado molt però no es planteja res amb mi no sé exactament per què (està bé pensar-ho…).
Impaciència: no puc esperar, no puc esperar, no puc esperar, no puc esperar, no puc esperar, no puc esperar, no pot estar tan a prop i tan lluny! En aquest aspecte veurem què hi pot fer la til.la.
Li he proposat anar a veure una obra de teatre. Be, no exactament. Li he enviat l’enllaç i li he dit que havia pensat que li agradaria anar-la a veure. Amb lo toia que és, igual ni entén que vull anar-hi amb ell però bé haurem de continuar la conversa. Contesta, mecago’n….
O que contesti o que passi el temps i pugui insistir.
Que dura és la vida de la impacient de merda….
Al final, de lo únic que tinc ganes és de deixar de dissimular, creuar el replà i dir-li d’una vegada el que sento TAL QUAL. I aleshores q ell tingui tota la responsabilitat de reaccionar (o no) a la situació tal com és. Vull anar a fer-li un petó i prou, si ho pogués fer, si gosés si ho hagués fet abans…no sé…ho faria, en sèrio, és el que més vull en aquest moment. I potser el q més em fot i m’angoixa és  que JO MATEIXA no faci el q vull fer. Perquè és com una veueta de: però fes-ho! Per què no ho fas??? És com tenir el poder i no exercir-lo…uix…
Necessito fervorosament expressar el que sento, dir-ho, cridar-ho, viure-hi en conseqüència!!!

Trist?

És tan bonic, tan trist, tan emocionant...tan tonto!! No sé, tan!! Que tinc ganes de plorar i si a sobre escolto Manel...
Ah sí: el què?? Doncs res.
Que és a l'altra banda del celobert i sense voler l'he vist mentre plegava roba supermono i l'he espiat una mica i ell no em veia.
I ell no em dirà res perquè és L'HOME ESTÀTIC i jo no li diré res perquè no goso i perquè no se m'acudeix res ara mateix per dir-li i qualsevol cosa seria forçada i no vull. Tinc coses a dir-li però ja li diré, ara no és el moment. No sé per què ho penso però ho penso. Suposo que perquè ell no reacciona i no em vull fer pesada.
I estic trista perquè marxarà i no em dirà res perquè sortirà amb els seus amics i no se li acudirà convidar-me, clar...perquè no pot estar sol amb mi perquè ha de fugir corrents. Clar, no puc dir si abans ja ho feia perquè no me'n recordo però sé que ARA HO FA.
I també estic trista perquè jo tampoc faig res i m'agradaria ser la senyora tímida dins del somni i que tot fos fàcil i fluïd i tenir una gran vida amorosa.La senyora tímida
Però aquí estic, aquesta nit em moriria per anar amb ell a algun lloc, encara que no passés res. Però cap dels dos ho proposarà. No és trist?? I tot això només amb un celobert pel mig...
És l'angoixa d'esperar. Disminuïda per la PASIFLORA, gran herba germana meva últimament...per no posar-me nerviosa del espíritu.
Els dissabtes són el pitjor, sembla que sigui quan ha de passar tot i una aquí a casa volent sortir però sense plan. Buf...

Xat

Conversa de xat (real):
-    Hola, em pots fer un favor de veí?
-    Sí
-    És q tinc mal d’esquena i  m’he d posar crema a un lloc on no arribo.
-    Ara mateix?
-    B, és q ara aniré a dormir però si estàs fent algo em puc esperar un ratet
-    Ara vinc però només una estoneta que estic molt cansat.
-    És ràpid.
Quasi a l’instant pica al timbre tot nerviós (i jo una mica també). Conversa una mica de “o sigui que montse i meritxell” però bé. Em trec la part de darrera del jersey de pijama.
-    Ui, jo no en tinc ni idea, eh??
-    Tranquil, només has d posar la crema i una mica de massatge perquè s’absorbeixi.
I ho fa. Continua la conversa d’ascensor i ràpidament es va a rentar les mans i marxa tot estressat: vaig a acabar de mirar el correu i a dormir perquè estic molt cansat (ja m’ho has dit, penso).
I la cirereta…tot marxant ràpidament pel replà tot nerviós diu:
-    Quina situació més surrealista!!
M’encanta.
Ara quan aprengui a PROVOCAR del tot gràcies al meu terapeuta NENET…va a flipar el meu veí!! Seh!

Seducció

Ara he entès que per “lligar” es necessiten dos elements:
-    Les oportunitats o ocasions
-    La seducció
Crec que fins ara sempre o quasi sempre m’he descuidat de treballar el segon element. I així m’ha anat, q després sóc un berberecho, és a dir, q ningú es sent seduït per mi, a tothom li caic molt bé.
D’acord, ja tinc feina: seduïr.
Hi ha un llibre que en parla, igual hasta me’l compro (i igual hasta parlo bé el català!!)
Potser no crec en el meu propi poder de seducció. Vull ser més puta, com la cançó de Sanjosex…jejeje.
Potser el fet q m’agradin ara com més els homes hi té a veure. Amb ells sembla que és com més fàcil coquetejar, bé, sobretot perquè si coneixes una dona hetero doncs com a q és indecorós seduïr-la, sabeu? I les lesbianes…uf, estan totes boges.
Fins i tot quan un tio és gai, com el meu amic, sembla més fàcil coquetejar amb ell…
I mentre escric això veig la Noia Balladora al xat i m’alegro q no em digui res, ara li tinc com ràbia…fa molt que no la veig. Millor,tu. L’estaré oblidant?? I si la seduís?? Jejejeje...NO!