Ok, potser sí que té raó el meu amic gai...no entenc aquesta reacció del veí de no ser que realment cregui q pot passar algo però no ho vulgui...no sé o que li caigui malament, q és el q penso ara mateix.
B, no sé perquè en la meva vida l'explicació sempre és tan simple com: NO M'AGRADES.
Però si us he de dir la veritat aquesta vegada no m'ho crec gens.
El q crec és que sí que li agrado...i el que penso és que...ja vindrà...però aviam si em trobarà...ell que està taaaaaaaaaaaaaaan enfeinat. Bah.
Passo moooooolt d'ell tot i q no ho sembli perquè estic parlant d'ell...
Dic que passo en el sentit que no li penso dir res més ni tan sols pensar res més per acostar-me a ell.
I ara...coses de la vida...estic de puta mare...és que, per què em sento malament quan m'agrada algú??? Per què em sento imbècil i tinc la sensació que sóc una psicopata i una superplasta de merda i que l'altre segur q m'odia i li caic malament i no em vol ni veure ni ara ni mai? I només em sento quan, en realitat, penso que puc fer algo per interessar-li.
Crec que no confio en poder fer res per a interessar a ningú. Simplement li agrado si li agrado i ja està, q ho faci tot l'altre...és el meu estat natural. Però no m'agrada. Perquè a més a més, si he d'esperar que ho facin els altres, em pot créixer barba. Però clar, si ho intento fer jo res funciona...no sé què és pitjor, sabeu?
Bé, però em sento molt millor ara que el veí ja m'ha dit definitivament que no (en realitat).
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Quan t'agrada algú en concret, tots/es ens tornem tontos/es, insegur /es, paranoics/es...pensem q podem fer alguna cosa per canviar els sentiments de l'altre, xò arriba un punt en què només ens podem ocupar de nosaltres, és a dir, dels nostres sentiments, emocions...la dels altres, són dels altres i no hi arribem, no??? bé, no sé... vull dir, clar q pots fer algu x cridar la seva atenció, es fixi amb tu...però quan ja s'ha provat, quan ja s'ha tirat la canya...ja estar, ja no és cosa nostra...i sí, encara q faci mal, quan saps segur que NO és com alliberar-te...
ResponEliminade l'altre manera sempre estàs pensant...i si li dic això...i si faig allò...i si em diu no sé què...i és el conte q mai s'acaba!
És ben cert que si t'agrada algú acabis fent coses que normalment no fas. Acabis tenint ment psicòpata o apareguin imatges seves a tot moment. Per això mateix, jo de tu valoraria l'opció de llençar-te, així acabaries amb la incertesa aquesta.
ResponEliminaMai he estat partidària de llençar-me, de fet sempre s'hi han llençat ells, excepte un cop... Que veia que la cosa s'allargava massa i allò no podia ser... Vaig creuar el dits i m'hi vaig tirar de cap!
M'alegro de no ser l'única psicopata jejeje. A més, Ipon, ara ja m'he llençat, no em puc llençar més i no ha funcionat així que...a otra cosa mariposa. És fantàstic q es llencin els altres...uf.
ResponEliminaGràcies a totes 2!!