Ell/a

Bé, de fet són ell i ella com per casualitat, podrien ser ella i l'altra ella però llavors seria més difícil d'entendre, no?
D'una banda encara em sento malament perquè el dijous ella em digués de quedar i jo li digués que no. Perquè en realitat sí que hi vull quedar però no així i sé que em farà més mal i no vull però sí que vull i per això em sento malament és com si tingués mal de panxa mental.
D'altra banda em faig gràcia a mi mateixa perquè quan tens il.lusió per veure a algú (en aquest cas ell) i desitjaries que et trobés atractiva fas coses com depilar-te, comprar-te roba, pensar què et posaràs quan el vegis...i això en realitat et beneficia a tu mateixa perquè estàs millor i tothom et veu més bé encara que al final no aconsegueixis l'objectiu. Potser ell no em troba gens atractiva i després et frustres més perquè has intentat estar al màxim d'atractiva i resulta que l'altre no t'hi troba (bé o sí però jo crec que en aquest cas no). És la contradicció del flirteig o del coqueteig o digues-li "hatxe". Fins que no saps segur que l'altra part també juga...buf. Em fa ilu i mandra alhora. I por perquè realment encara no sé si vull res amb ell.
Estic una mica tocada del bolet, oi?

Tard

Avui ella ha penjat una foto seva i l'he vist i m'he omplert de tendresa. L'acariciaria, la miraria durant hores...però tinc la sensació que és massa tard, que realment no vull res amb ella, que s'ha acabat, que ja no n'espero res ni puc oferir-li res. Això també m'entristeix. M'agradaria tenir il.lusió per ella encara (en part) però no en tinc. Se m'ha acabat, me l'ha gastat. Ara no en queda, per molt que vulguis xarrupar. No en queda. Em sento buida, i és un buit que em fa mal. És com la "nada". Un agujero seria algo...no quedó nada.

I si...

Finalment no vaig veure cap dels dos. Millor, quin descans, quina alegria, quin relax.
Però tinc un pensament en que hi entra ell: "ah, li preguntaré que taliqual" i m'entra la vergonya i penso...què tinc, 12 anys?? Perquè em torna la por de isiemfaigpesada, isipassademi, isialfinalnovull, isi....però ho faré, i tant que li diré. Ja tinc una llista tan llarga de coses per dir-li quan el vegi que no sé si finalment enviar-li un sms per dir-li alguna d'elles...pq tenia també aquell pensament infantil de "si ja li he dit, quan el vegi no sabré què dir-li...". Que pava estic, no?
Dissabte que vé el veuré al 99% segur. Estic com nerviosa.
Sí, crec que li enviaré un sms un dia d'aquests.
Avui he estat fent teràpia a una amiga perque passi a l'acció dient-li que realment només aprenem les coses que vivim corporalment. Bueno, només potser no però sí, molt principalment i més profundament. Que el que pensem està bé però el que és real és el que vivim, experimentem, palpem, fem...m'aplico el "cuentu", va.

Desconcert

Tard o d'hora havia d'arribar aquest dia i una part de mi se n'alegra, està satisfeta.
Avui ha estat el dia en que m'ha trucat i m'ha dit si volia anar a casa seva. Així, per cap raó, diguessim. Bueno....Ella, ésclar.
Sort que no podia i ni tan sols ho he hagut de decidir però és que igualment...què? Quedem avui com si res? Parlem com si res? Ens n'anem al llit com si res? O no? No hem aclarit res! Jo no vull una relació així, i ja li he dit, jo vull una relació DE PARELLA. No sé, tampoc és tan difícil d'entendre, no? No puc tenir un altre tipus de relació amb ella, no puc liar-nos un dia i el pròxim dia fer que som amigues. No vull fer això i encara que volgués no em sortiria.
Quan he acabat de parlar amb ella sí, estava trista, contrariada i em sentia malament per mi, per ella, decebuda. Em fa mal que ella vulgui veure'm i que no em tingui perquè me l'estimo i vull que estigui bé, que tingui el que vol...però no pot ser.
Li he parlat de l'esdeveniment de demà. Potser l'hi trobo. Potser duc els gomets al bolso. Potser quan la veig tinc ganes de plorar. O de fugir. O potser no la veig.

Gomet

M'ha demanat gomets. Com els q li vaig donar aquella nit mentre rèiem enganxant-los al cap de la gata...per què?
Ella i els seus poders: he rebut un missatge; he agafat el mòbil i he pensat "mira, el gomet en forma de lluna que vaig enganxar aquí com ella al seu mòbil"; giro el mòbil i veig el seu missatge "necessito més gomets!". I prou. Li he respost que encara estan aquí els que van quedar. I ja està, no m'ha dit res més.
No tinc ganes de pensar per què m'ho ha dit ni amb quina finalitat i quina intenció...potser és perquè divendres molt probablement anirem al mateix esdeveniment (jo, ella i ell...o potser no. Jo sí!) i potser duré els gomets al bolso per donar-li si la veig. O potser no.
Perquè encara no entenc res i seria impossible ficar-se dins del seu cervell i entendre'l.
I encara voldria un dibuix dels seus pintats amb plastidecor.
Per què no m'estima?? Sort que la meva nena del cole sí.

Tendresa

O reflexió sobre què entenem per amor??
Una nena de l'escola (3 anys) m'ha preguntat per Ella, perquè els n'havia parlat i els havia ensenyat una foto del mòbil així en petit comité, dient que era "meva". I avui agafa i em pregunta "y tu "ella"??"...ejem...espera nena, que penso com t'ho explico.
- És que ella ja no m'estima- li he dit finalment.
La nena m'ha mirat
- Yo sí- m'ha dit.
- Jo també- li he contestat.
I ens hem abraçat.

Tristesa 4.513

Ja no me'n recordo de per quin número anava...
Aquest cap de setmana he pensat massa, MALAMENT! Perquè ara estic trista una altra vegada per ella...per tot com va anar, perquè va tornar a enamorar-me per tornar-me a despreciar i per fer-me sentir que no valc la pena, com sempre.
Ja sé, ja sé, el meu cervell ja sap que això és cosa de l'autoestima i realment jo crec que sí que valc la pena però de vegades necessitem saber i pensar i creure'ns que els altres també ho creuen!! Com a mínim algú altre, com a mínim algú que per nosaltres sí que ho val tot, algú a qui estimem i a qui estem disposats a donar-li tot i li donem...i ho agafa i en fa una bola i ho llença, ho trepitja i ni tan sols se n'adona...