20/6/11

Record

Fa gairebé un any vaig parlar d'un  ANGELET que havia conegut.
Diumenge al matí vaig veure-la, tota vestida de blanc com a bon àngel que és. Era igual de preciosa i em produia el mateix embadalient profund i infinit.
El millor va ser, però, quan diumenge a la tarda a la plaça catalunya...recordeu?? Gairebé no hi havia ningú, no?? Ah sí, potser una manifestació super-multitudinària. Doncs la gernació es va obrir com les aigues davant de Moisès i qui va aparèixer aguantant una pancarta davant dels meus nassos?? Sí, l'angelet meu.
Al matí no havia pogut parlar-hi però clar, va anar tot rodat li vaig parlar del matí i vam parlar una estoneta, ella sempre tan a prop (és d'aquell tipus de persones que se t'acosten molt quan hi parles i la resta del món deixa com d'existir...a part de que et quedis exatasiada mirant els seus ulls). És preciosa, m'entren ganes de dir-li directament "et vols casar amb mi?". Però res, vam parlar del matí i d'un barret que s'havia posat perquè s'havia deixat el "bo" al cotxe i del recorregut de la manifestació. Quan vaig marxar em va fer una carícia a l'espatlla, així, com per dir adéu i jo no vaig gosar tocar-la, potser m'hi quedava enganxada.
Per què ha de ser tan dolça?? I tan inabastable??
M'agradaria fer com el meu amic que es va casar l'altre dia: que es va passar un any trucant a la seva arajaesposa un cop a la setmana com un campió. Però jo no sé què dir-li a l'angelet.
Fins que ens tornem a veure. Avui somiaré una mica amb ella i la seva veu tan suau, dolça, propera, melosa, vellutada, sexy...amb aquelles esses i aquelles dents que adoro...

Cap comentari:

Publica un comentari