Aviam, una mica d'aire fresc q em canso de sempre les mateixes històries i tot sempre igual.
Conec un noi que fa música amb mi i sé que hi ha com una química entre nosaltres...sabeu? Ens mirem als ulls més estona de la políticament correcta...
Però té parella. Ooooooh direu...doncs no! Jo estic contentíssima d q això sigui així perquè, recordeu el meu diagnòstic?? M'estresso quan hi ha possibilitats i com que amb aquest no n'hi ha, no m'estresso gens.
I tot és fàcil i fluïd.
He decidit aplicar aquesta tècnica a partir d'ara: pensar que és impossible, bé, que no hi ha possibilitats, diguessim...que hi ha algun impediment.
Però l'altre dia ens vam tornar a veure i feia mooooooooolts dies q no perquè estava malalt i després no teniem classe i blablabla i no sé, no podiem parar de mirar-nos i somriure, ens tenim molt de carinyu i això q només ens veiem a classe però...és genial pensar que sé que li agrado però que clar, com q té parella doncs no pot ser i m'és igual perquè me'l vull seguir "lligant" però amb tota la naturalitat del món per saber com és i com es fa per aplicar-ho quan sí que n'hi hagi, de possibilitats tot i que, ja sabeu, jo pensaré que no perquè així estaré tranquil.la.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
De menuda, ma tia m'ensenyà a creure en els impossibles i cada vegada que volia una cosa desitjava amb totes les meves forces que passara el contrari. Funcionava, però era perquè jo no deixava que m'importés massa i li restava importància al que venia després de formular el meu desig. Realment vaig arribar a estimar eixos desitjos.
ResponEliminaRespecte a aquest noi fes el que cregues, però no deixes que et tracte com un segon plat ni et faces massa il·lusions i ves amb compte amb la novia.
Un bes! :D
Q va, tranqui, si no ha passat res...ni passarà...No he acabat d'entendre lo dels desitjos contraris...
ResponElimina