26/1/19

Quant de temps!

Buf
Fa molt que estic pensant en tornar a escriure però...
Esclar...
Quan escrivia el blog estava absolutament convençuda que ningú de qui parlava ho llegiria mai i, si algun dia passava, doncs mira, què passa, tu.
Però ara és diferent.
Al final, no recordo si ho vaig dir però la C. (sí, la meva dona actualment) va trobar casualment per internet el bloc i em va reconèixer.
En realitat va anar molt bé perquè va com veure des de fora tot com estava anant  i li va fer com una empenteta endavant.
Però si ara escric sobre el que sento i ella ho llegís...Vaja, no sé, que si ho escric aquí semi-anònim és perquè no l'hi vull dir (el que sigui, eh?) perquè si no, potser no necessitaria escriure-ho.
O sigui, m'explico: en part trobo que està bé que jo tingui la meva pròpia vida interior i pensaments i sentiments que no vulgui compartir amb la persona amb qui convisc però potser sí que ho vull compartir així en general amb el món.
Que moltes coses les comparteixo amb les amigues (beneïdes amigues) però altres tampoc.
Sembla absurd dir que algunes coses són com tan privades que només les puc escriure aquí. Dit així ho és.
Però no sé, tinc com coses a dir que no vull dir a ningú amb qui comparteixi el dia a dia ni res. Que ho vull dir al món, al vent, a l'aire...que en paraules del segle XXI seria a internet. Contradiccions de la vida moderna, què voleu que us digui!?
Què faig? Posar-ho arriscant-me a que algun dia ho llegeixi qui no vull que ho llegeixi?
Quedar-m'ho a dins?
Vaja, tampoc penseu que són coses tan transcendentals. En la línia del blog: collonades i reflexions tontes de les meves.
De moment ho deixo aquí davant del dubte, ves.

2 comentaris:

  1. Bentornada!
    Interessant reflexió. Penso que tots els canals de comunicació són bons i no tot ho comparteixes amb la parella. I això no vol dir que hi hagi millor o pitjor relació.
    El meu company sap que tinc blog (tot i que hi passo molt poc) i potser el mira. Sap que és part de la meva vida, que em relaciono amb gent per internet. També sap que tinc un diari i allà hi escric el més íntim, el que potser em fa més mal. Un dia, li vaig dir una frase que havia rellegit del diari, un pensament que havia tingut i que li volia compartir. I em va dir que el què escric al diari és meu, és la meva intimitat i que no hi havia de fer res, del què escric al diari. Ho vaig trobar preciós, perquè em va venir a dir el que demanes, que hi ha pensaments que no cal compartir amb la parella, que potser no li vols dir i que l'altre ho ha d'entendre.

    ResponSuprimeix
  2. Tens raó, gràcies! És xulo aquest grau de confiança

    ResponSuprimeix