No sé per què sóc tan ànsies…
El facebook i el xat fan molt de mal perquè el veus allà connectat i voldries parlar-hi tota l’estona. Però esclar, tampoc vull fer-me pesada ni avorrida. A més, aquella vanitat que fa que vulgui que em saludi ell a mi…
Que dur és ser orgullós i ansiós alhora…podria ser o una cosa o l’altra, no? Les dues coses combinades són molt males d’aguantar.
I en canvi després quan li obro jo el xat està contentíssim i mai em fa sentir com si fos pesada o estigués tip de mi. Sóc jo que m’hi sento… O potser no és tant que em senti pesada sinó simplement el que he dit abans: que m’agradaria que m’obrís ell el xat i quan ho faig jo em sento com que he “sucumbit” o…no sé quina paraula hauria de fer servir…com que he PERDUT.
No sé si són tonteries i hauria de passar de mi mateixa o és una protecció contra relacions en què em sento inferior i manipulada i a la mercè de l’altra persona que actua segons com bufa el vent. Les meves relacions amb “boges” m’han fet molt de mal…
Llavors penso: potser simplement es tracta de voler una cosa i anar a buscar-la, tan senzill com això.
Finalment agafo i el saludo, res, només dir-li bona nit i em diu que espera que demà tornem a parlar…
Tinc ganes de començar les classes de dansa la setmana que ve per tenir altres coses al cap i deixar d’estar tan pendent d’ell (tot i q ell no se n’adoni…)
Us penjaré la foto de LA POLSERA…per posar-hi emoció, au…
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada