Capítol

Bé.
Abans d'ahir, dimarts, vaig estar tota la tarda enfilant-me per les parets i total, no vaig veure llum a casa seva fins al vespre. Aleshores el vaig veure al xat i per trist que sigui (estant al costat) però de seguida vam plegar perquè estava treballant i em va dir q seguia treballant.
Ahir, dimecres, el vaig veure un moment pel celobert però em va saludar amb el cap super sèrio i després es va girar. Pf, em vaig ofendre molt: de què va?? Finalment, com que també estava al xat, li vaig dir si estava enfadat perquè com que l'havia vist amb aquella cara...no em va contestar res perquè no devia estar davant del pc.
Aquest matí tenia la resposta. M'ha dit que no, que està molt enfeinat i que tenia un mal dia. I que una abraçada.
Avui aniré a dir-li si vol anar demà a un concert. En persona.
Tot i que, com sempre, tinc la sensació que es refreda...tot i q sovint, la primera vegada q ho penso es rebifa però ja està...sempre igual
En el ciiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiclo sin fiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiin!!! Em podeu dir com trencar-lo? És que em sento com atrapada sempre en la mateixa història amb petites variacions.
No vull, com alguna gent diu "no il.lusionar-me" el q vull és il.lusionar-me però amb algo real...