Adormida

Després del post d'ahir vam estar parlant pel xat tot el vespre i avui tota la tarda i no podríem estar més bé...
Sento els sentiments (ejem) adormits. Però no només els sentiments cap a ella...sinó en general, tot ho sento com amb la sordina posada.
Estic bé, contenta i tal però estic com "adormida". Com si això d'estar "bé" no fos normal...
Ja hem quedat pel cap de setmana...i estic molt contenta!! O sigui, sé que estic contenta però no ho noto...és molt raro, estic anestesiada.
Jo crec que és per la CATARSI que vaig fer la setmana passada, és q no podia parar de plorar, ho vaig treure TOT i ara és com si no tingués res a dins...
Com que he decidit no pensar, no em preocupa però sospito que és transitori i q ja tornaré a estar normal.
De moment me'n vaig a dormir amb la meva "normalitat"...

Passo

Després d'analitzar què fa, com està, com em sento, què vull, què crec...etc...ha sigut molt graciós obrir un word i començar a posar paraules una darrera l'altra. Quina teràpia.
Total, que al final amb la meva pròpia teràpia he arribat a la conclusió que del que realment tinc ganes és de passar d'ella perquè em sento que l'estic perseguint i que corro sota la pluja...i que com més faig jo, més freda i distant està ella. D'acord, doncs no faig res.
No li penso dir res fins que no m'ho digui ella. Però després què? Tornem-hi?
En fi, me'n vaig a dansa...

Por

És q no trobo una altra paraula per descriure el meu estat: estic cagada.
O...no sé...
És q no sé...quedem així tipo d'estar bé, de fer-nos abraçadetes i anar de la maneta...tipo "cita" i nar al cine i això...i em diu q està normal.
Què vol dir normal? Normal tipo bé? Normal tipo com quan quedes amb la teva mare??
És que tinc la sensació que hi estic posant molt d'esforç en "estar bé". Com perquè tot vagi bé...
I clar q no estic ultraemocionada perquè és q tinc massa por!! Jo també podria dir q estic "normal" perquè no em vull flipar però em "fixo" en q ens ho hem passat molt b i en q hem tingut moments d voler-nos abraçar...no sé...
És com si ens passés el mateix però ens fes sentir diferent.
Tinc la sensació estranya q estic...o estem..."ofegant" els sentiments com per no voler-los sentir o com per parlar-ne tant o com per tan definir-los o jo què sé.
També li he dit abans: no cal que estiguem analitzant a cada moment com ens sentim, no?
Bueno, diu q està normal tipo d nar fent. I q nem fent i q aviam què...
Una mica el mateix de sempre: amigues amb mimitus.
Jo estic com espantada perquè és q sento q així estic bé, també...i potser tinc por d sentir més o de sentir menys o jo què sé...però és q ja no penso en ningú més. Però és q tampoc estic frisant per tenir més ni res...
No sé, que raro és tot...

Confiança

M'agradaria tenir confiança. Però mira, és com si les 2 siguessim ultra-desconfiades...perquè per 3 quarts d'hora q vaig estar sense contestar-li un missatge ja es va posar rabiosa...i quan li dic que no llavors que sí i quan li dic que sí llavors que no...uf...però jo...inside...és com si no em cregués res de lo bo del que em diu i sempre pensés q està  a punt de canviar d'opinió cap a malament. Perquè clar, com que el seu comportament no acompanya, de vegades.
Però és que miro totes les dades i m'adono que em quedo amb coses que em fan estar insegura i no gaudeixo de les bones.
Ahir vam quedar, vam estar com superbé. No es va mostrar gens distant corporalment, estàvem com així: molt a prop. I ens miràvem als ulls i rèiem i no sé però ella continuava amb els seus comentaris nosé...com...de que "així ja estem bé" o...no sé.
Vaig marxar molt ràpid perquè venia l'autobús i ens vam fer una abraçada ràpida i quan vaig arribar a casa li vaig enviar un missatge de facebook de "ostres, quina despedida més ràpida" i em diu "sí, jo no estava gens efusiva"...ja però si no és això!! A més, si tampoc ho està mai, ves quina novetat.
No m'agrada que em vagi dient en cada moment com NO està amb mi perquè és que em sento malameeeent!!! És com si em repetís a cada moment com un mantra: no m'agrades, no m'agrades, no m'agrades, no m'agrades. Però quan jo li dic val, doncs adéu, llavors em ve al darrera de que no pot estar sense mi.
Estic confusa. Tinc ganes com de "passar d'ella". Ai doncs mira, ho faré, tu. Ja vindrà. Però aquesta no és la meva manera de ser...ai no sé.
És com si jo estigués contenta quan estic amb ella i ella quan no està amb mi, tot i que després és la que no pot parar de quedar amb mi...NO L'ENTEEEEEEENC!!

Aviam

Hem tornat a canviar d'opinió.
És raro perquè normalment no em costa però aquest capítol no sé ben bé com explicar-lo...
En realitat la situació no difereix gaire d'abans però ahir em va dir q siusplau, si podíem quedar un moment, q s'ho havia pensat molt abans d demanar-m'ho i q si la tornava a cagar no em molestaria més...
Clar vaig quedar tenint claríssim q així "amigues" jo no seguir perquè no podia.
Em va començar a dir més o menys el mateix però amb un altre llenguatge. Que tenia uns sentiments, que tenia una emoció molt gran a dins seu i q no sabia per què tenia aquest bloqueig físic quan estava amb mi i es sentia malament d'aquesta manera. Que tenia uns sentiments d'AMOR q no tenia abans de conèixe'm.
Uf...fa cinquanta hores q estic escrivint el post i és q no puc...
Total, que sembla que per fi està clar claríssim que hi ha ALGUNA COSA i que el que cal és anar a poc a poc perquè tenim aquí aquest bloqueig o jo què sé què és però el que NO ÉS és que "sigui amistat". I que necessita quedar amb mi i que li encanto JO.
És que no sé...és tan real i irreal alhora...
Després d'haver-me passat 3 dies plorant i haver-ho tret TOT, crec que ara podré "anar a poc a poc" de veritat i, no sé...és que em va dir coses tan boniques!
Nosé, fillsmeus...és perquè no us avorriu tu...
Però ara estic contenta!

Pena

En realitat, el que m'acaba fent més pena més pena més pena...és que ja no hi ha solució. Que ja està tot fet i això és el final.
Punt i principi de viure sense tu.
Perquè s'ha espatllat tot i ara ja res existeix.
I ara digui el que digui i faci el que faci ja s'ha acabat. Ja no hi ha volta de full. És tan desesperant...
Una amiga meva diu que potser és tan senzill com que ha vist que la relació sexual no funcionava i que per ella sigui molt important.
Mai hauria pensat que es podria espatllar per culpa del sexe. A vegades penso que no li dono prou importància...
En realitat l'hauria d'haver parat. Jo no volia que anés com va anar però no veia la manera de parar-la! Hauria d'haver imposat el q jo volia. Bueno imposat...manifestar-ho. No és que em violés perquè jo també volia però no estava preparada i no volia que anés així, no volia això. Però ara tan és...perquè com he dit, ja és massa tard...i tot s'ha acabat.

tristesa

Noia Balladora

Canviant de tema radicalment...
Se suma a la meva tristesa immunda (tinc els músculs de les galtes hipotònics, curiosa observació) el que em va dir la Noia Balladora divendres en un mail: Està malalta.
Ja ho havia estat dues vegades i ara ha de tornar a passar pel procés: per proves, per l'hospital...
Ha enviat un mail comú perquè diu que així no ha d'estar donant explicacions a tothom qui es troba...
Això és un motiu de tristor real...bé, l'altre també és real però aquest és com més...no sé, és una tristesa diferent...
Ja ho ha passat prou malament i tot i així és una persona super vital i que vol ser feliç i viure la vida. Això és una de les coses que m'encanta d'ella.
En el mail ens deia que les hores se li fan molt llargues i que estarà encantada de compartir qualsevol activitat.
Esclar, enmig del meu drama li vaig escriure d'immediat per dir-li que quedàvem. De fet, feia dies que pensava en la possibilitat i en les ganes que tenia d'explicar-li la història de la C. aviam si m'il.luminava...i sobretot per treure ferro a la nostra història (vull dir a la de la Noia Balladora i meva), ara que em sento diferent respecte a ella. Suposo que també a causa de la C.
Ahir vaig repassar tots els meus posts que en parlaven, de la Noia Balladora, i ho percebia com a passat.  Ja no em sento igual.
Ara me l'estimo molt i ho he notat també amb això de la seva malaltia. M'importava un rave si em feia mal veure-la i si la C. deia missa (en el sentit q no tenia res a veure una cosa amb l'altra). Volia córrer a fer-li companyia i a donar-li el que necessiti de mi. Vull fer-ho.
Però no té res a veure amb voler "estar amb ella" tot i que la trobo preciosa i m'atrau...no sé, ja no tremolo quan la veig, ja no espero res, ja no vull res en aquest aspecte.
Només vull que es posi bona i que ho passi al mínim de malament. I fer el que sigui per col.laborar.
Sé que m'aprecia i que sóc important per a ella (com a amiga). Puc i vull acceptar-ho. Vull que es posi bona...no s'ho mereix! Bé, ningú s'ho mereix...