Aviam

Hem tornat a canviar d'opinió.
És raro perquè normalment no em costa però aquest capítol no sé ben bé com explicar-lo...
En realitat la situació no difereix gaire d'abans però ahir em va dir q siusplau, si podíem quedar un moment, q s'ho havia pensat molt abans d demanar-m'ho i q si la tornava a cagar no em molestaria més...
Clar vaig quedar tenint claríssim q així "amigues" jo no seguir perquè no podia.
Em va començar a dir més o menys el mateix però amb un altre llenguatge. Que tenia uns sentiments, que tenia una emoció molt gran a dins seu i q no sabia per què tenia aquest bloqueig físic quan estava amb mi i es sentia malament d'aquesta manera. Que tenia uns sentiments d'AMOR q no tenia abans de conèixe'm.
Uf...fa cinquanta hores q estic escrivint el post i és q no puc...
Total, que sembla que per fi està clar claríssim que hi ha ALGUNA COSA i que el que cal és anar a poc a poc perquè tenim aquí aquest bloqueig o jo què sé què és però el que NO ÉS és que "sigui amistat". I que necessita quedar amb mi i que li encanto JO.
És que no sé...és tan real i irreal alhora...
Després d'haver-me passat 3 dies plorant i haver-ho tret TOT, crec que ara podré "anar a poc a poc" de veritat i, no sé...és que em va dir coses tan boniques!
Nosé, fillsmeus...és perquè no us avorriu tu...
Però ara estic contenta!