Noia Balladora

Canviant de tema radicalment...
Se suma a la meva tristesa immunda (tinc els músculs de les galtes hipotònics, curiosa observació) el que em va dir la Noia Balladora divendres en un mail: Està malalta.
Ja ho havia estat dues vegades i ara ha de tornar a passar pel procés: per proves, per l'hospital...
Ha enviat un mail comú perquè diu que així no ha d'estar donant explicacions a tothom qui es troba...
Això és un motiu de tristor real...bé, l'altre també és real però aquest és com més...no sé, és una tristesa diferent...
Ja ho ha passat prou malament i tot i així és una persona super vital i que vol ser feliç i viure la vida. Això és una de les coses que m'encanta d'ella.
En el mail ens deia que les hores se li fan molt llargues i que estarà encantada de compartir qualsevol activitat.
Esclar, enmig del meu drama li vaig escriure d'immediat per dir-li que quedàvem. De fet, feia dies que pensava en la possibilitat i en les ganes que tenia d'explicar-li la història de la C. aviam si m'il.luminava...i sobretot per treure ferro a la nostra història (vull dir a la de la Noia Balladora i meva), ara que em sento diferent respecte a ella. Suposo que també a causa de la C.
Ahir vaig repassar tots els meus posts que en parlaven, de la Noia Balladora, i ho percebia com a passat.  Ja no em sento igual.
Ara me l'estimo molt i ho he notat també amb això de la seva malaltia. M'importava un rave si em feia mal veure-la i si la C. deia missa (en el sentit q no tenia res a veure una cosa amb l'altra). Volia córrer a fer-li companyia i a donar-li el que necessiti de mi. Vull fer-ho.
Però no té res a veure amb voler "estar amb ella" tot i que la trobo preciosa i m'atrau...no sé, ja no tremolo quan la veig, ja no espero res, ja no vull res en aquest aspecte.
Només vull que es posi bona i que ho passi al mínim de malament. I fer el que sigui per col.laborar.
Sé que m'aprecia i que sóc important per a ella (com a amiga). Puc i vull acceptar-ho. Vull que es posi bona...no s'ho mereix! Bé, ningú s'ho mereix...