No sé, em sento com quan era adolescent, sento el que feia molt temps que no sentia, sento que la NECESSITO. Tinc un pes al pit que no se me’n va en cap moment del dia, com un nus a la boca de l’estómac.
I sé que no puc fer-hi res, només esperar que se’m passi. Vull estar un altre cop al seu costat i veure-la i tocar-la i escoltar coses de la seva vida i sentir-la riure i tocar els seus cabells que és com posar els dits dins d’un sac de llenties. Voldria ser invisible i estar al seu costat tota l’estona i mirar-la i mirar-la. Feia molts anys que no em sentia així, què collons em passa?
Però sé que ella no sent absolutament res per mi i això em fa molt de mal. No em puc creure que uns sentiments tan intensos es quedin en no res. No m’entra al cervell que tingui tan claríssim que no vol res amb mi. Bueno, al cervell sí però al cor no, hi ha una paret que fa que aquesta “idea” no hi pugui entrar. Ja sé que les idees no entren al cor però bueno, ja m’enteneu. És aquest nus q no la deixa passar. Sé que la primera fase del dol és la negació. Hi dec estar passant. Buf, és cansadíssim.
Justament ara?
Fa 1 setmana
molts ànims! no se m'acut dir gaire més. És molt cansat i trist, xò senyal que l'estimaves, l'estimes.
ResponEliminam'agradaria dir-te que passarà, que el temps ho cura tot. I si, ho cura, xò no et negaré que potser moltes d'aquestes preguntes potser te les faràs molt de temps. Crec que fins que no aparegui algú altre, te les aniràs fent. no patiràs tant, xò hi seran dins del cor. Per tant, sols puc dir que ànims i endavant, a esforçar-te a conéixer gent nova, fer coses que se't posin bé,... i així poc a poc anar-te recuperant.