Dilema

Ara tinc un dilema de consciència.

Sé que estar a prop de la Noia Balladora em fa mal. Però alhora és l’instint qui m’empeny a estar a prop seu.

Sé que tard o d’hora la tornaré  a trobar, per tant, estar lluny d’ella per sempre és impossible. Partint d’aquesta base, té sentit esquivar-la? Té sentit no voler-li dir res i fer-me l’antipàtica i la distant? A què treu cap? Què hi guanyaré? Uns dies més de tranquilitat sense saber-ne res però tampoc guanyaré realment distància.

Abans de la carbassa renovada, li vaig dir que vingués a veure una cosa al meu poble i em va dir que li agradaria molt però que l’avisés perquè potser se n’oblidava de la data i tal i li vaig dir que ok.  L’altre dia vaig dir amb les amigues que ara l’hauria d’avisar i em van tirar la cavalleria per sobre, que on anava avisant-la!! Que li havia de deixar clar que no volia ser la seva “amiga”.  També tenen raó però…jo continuo pensant que li agradarà molt i m’agradaria que vingués a veure-ho.

Aleshores per una banda tinc ganes de dir-li i recordar-li i dir-li que em fa il.lusió que vingui perquè és cert i per l’altra penso que, com he dit al principi, em farà mal veure-la perquè sempre m’en fa. En fi, no arribo a cap conclusió. Vull i no vull alhora. Allò que se’n diu que vols i dols.

Suposo que en el fons continuo sense entendre ni acceptar que pugui agradar-li sota-zero ni gens ni mica ni gota ni un bocinet petit o una ombra de dubte…no ho entenc encara.