Net i clar

Si em dius adéu vull que el dia sigui net i clar.

Avui feia un dia net i clar. Molt.

I ahir la noia balladora em va dir adéu per segona vegada. Carbasses al quadrat.

Jo no volia treure el tema i de fet, ella tampoc però el vam treure suposo que perquè la cosa estava confosa (per culpa seva, tot i que d’això no vam parlar) i em va dir que no valia la pena que pensés en ella i que hi ha moltes dones (com si m’importessin, bé, ja m’enteneu) i que no en parlessim més.  Doncs molt bé, home. No em deixeu tornar-me a il.lusionar amb ella, siusplau. No vull saber-ne res, en aquest sentit.

Ahir quan la vaig veure quasi caic a terra. No és broma, em vaig posar a tremolar com una fulla. Sort que tenia l’excusa de que tenia fred…que també era veritat.

No entenc per què m’afecta tant…per què sempre m’acaben dient el mateix? Que no val la pena. Com si els meus sentiments no valguessin per res. A mi, si a algú li agrado no se m’acudeix dir-li que no val la pena que li agradi jo, què vol dir això?? D’on surt? És que no entenc res. Quin és el procés mental que porta a dir aquesta frase? És que me l’han dit tantes vegades que no us ho podeu imaginar. Només me la diuen a mi o és que és habitual? Què vol dir? Algú m ‘ho explica? Hi ha algun llibre que en parli. Sispli…

Vull que el dia sigui net i clar…que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant. Mai havia plorat perquè el dia era net i clar fins aquest matí…