Trist?

És tan bonic, tan trist, tan emocionant...tan tonto!! No sé, tan!! Que tinc ganes de plorar i si a sobre escolto Manel...
Ah sí: el què?? Doncs res.
Que és a l'altra banda del celobert i sense voler l'he vist mentre plegava roba supermono i l'he espiat una mica i ell no em veia.
I ell no em dirà res perquè és L'HOME ESTÀTIC i jo no li diré res perquè no goso i perquè no se m'acudeix res ara mateix per dir-li i qualsevol cosa seria forçada i no vull. Tinc coses a dir-li però ja li diré, ara no és el moment. No sé per què ho penso però ho penso. Suposo que perquè ell no reacciona i no em vull fer pesada.
I estic trista perquè marxarà i no em dirà res perquè sortirà amb els seus amics i no se li acudirà convidar-me, clar...perquè no pot estar sol amb mi perquè ha de fugir corrents. Clar, no puc dir si abans ja ho feia perquè no me'n recordo però sé que ARA HO FA.
I també estic trista perquè jo tampoc faig res i m'agradaria ser la senyora tímida dins del somni i que tot fos fàcil i fluïd i tenir una gran vida amorosa.La senyora tímida
Però aquí estic, aquesta nit em moriria per anar amb ell a algun lloc, encara que no passés res. Però cap dels dos ho proposarà. No és trist?? I tot això només amb un celobert pel mig...
És l'angoixa d'esperar. Disminuïda per la PASIFLORA, gran herba germana meva últimament...per no posar-me nerviosa del espíritu.
Els dissabtes són el pitjor, sembla que sigui quan ha de passar tot i una aquí a casa volent sortir però sense plan. Buf...