Evolució

Bueno bueno, no sé quin dia vaig escriure però des de llavors he estat pensant, parlant, canviant, evolucionant i he arribat a unes quantes conclusions.
- La pròxima vegada que pensi q hi ha algo amb algú, em prohibiré dir-li res durant una setmana perquè em torno histèrica perduda i semblo imbècil.
- El meu veí és un TOIA i no em fa el més mínim cas, o sigui que passo de fer res més.
- Després de veure la peli "QUÉ LES PASA A LOS HOMBRES" he de pensar que si passa de mi, simplement vol dir que passa de mi. Si no em diu res és que no em vol dir res i si em talla és perquè no té ganes de parlar amb mi o li és igual. Jo no sóc una peli ni una excepció: sóc la NORMA.
- Aquesta és una conclusió imaginada però que m'agrada pensar-hi com un joc i actuar en conseqüència: el meu veí està totalment boig per mi. Tant que està super tallat i per això no em diu res i passa de mi del tot. Jajajajja
- Ara que he començat, no vull parar de morrejar. Proposit del 2012: morrejar molt. O sigui que es preparin...Ara s'han despertat les hormones i és l'atac de l'hormona desbocada...

Cara i creu

La cara és una conversa amb el Nenet que m'ha fet canviar força el punt de vista perquè diu que em penjo massa ràpid i que llavors deixo de ser com sóc i per això em surt malament. M'alegro que algú em digui què faig malament i no, senzillament que els altres estan bojos perquè llavors  el q faria malament, simplement seria triar.
B, la qüestió és q he estat tot el dia donant-hi voltes i crec que té tota la raó del  món. No treu cap a res anar amb aquest estrés perquè no hi ha res. He d'esperar i confiar. Uf...
La creu és encara la mateixa actitud de que vull que les coses siguin JA i que no puc esperar perquè en realitat no confio, no anticipo que anirà bé o passarà algo. O sigui puc esperar perquè de paciència en tinc molta però no és una espera profitosa. A més, tinc la sensació permanent de  que quan realment ho vaig fer així va ser amb la Noia Balladora...ho veia super clar, estava tranquilíssima i volia anar super a poc a poc. I mira com ha acabat: amb dues carbasses com catedrals i que a la tercera vegada que ens vam veure quan jo ESPERAVA I CONFIAVA va aparèixer amb una altra.
Necessito teràpia per tornar a esperar i a confiar. Confiar vol dir estar segur que passarà. Jo confio en els meus alumnes que assoliran els seus màxims i que reeixiran en tots els seus reptes...hi confio i passa. Potser és el mateix. Però com hi confio d veritat?? Si tinc més possibilitats que sigui que no, que no pas q sigui q sí.
Intentaré actuar normal i COM SI TINGUÉS CONFIANÇA.

Capítol

Bé.
Abans d'ahir, dimarts, vaig estar tota la tarda enfilant-me per les parets i total, no vaig veure llum a casa seva fins al vespre. Aleshores el vaig veure al xat i per trist que sigui (estant al costat) però de seguida vam plegar perquè estava treballant i em va dir q seguia treballant.
Ahir, dimecres, el vaig veure un moment pel celobert però em va saludar amb el cap super sèrio i després es va girar. Pf, em vaig ofendre molt: de què va?? Finalment, com que també estava al xat, li vaig dir si estava enfadat perquè com que l'havia vist amb aquella cara...no em va contestar res perquè no devia estar davant del pc.
Aquest matí tenia la resposta. M'ha dit que no, que està molt enfeinat i que tenia un mal dia. I que una abraçada.
Avui aniré a dir-li si vol anar demà a un concert. En persona.
Tot i que, com sempre, tinc la sensació que es refreda...tot i q sovint, la primera vegada q ho penso es rebifa però ja està...sempre igual
En el ciiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiclo sin fiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiin!!! Em podeu dir com trencar-lo? És que em sento com atrapada sempre en la mateixa història amb petites variacions.
No vull, com alguna gent diu "no il.lusionar-me" el q vull és il.lusionar-me però amb algo real...

Noves

Ahir va venir a portar-me el jersey que m'havia deixat a casa seva.
B, és q clar, com q la profe de dansa és veïna meva, resulta que ell també, veí del davant! Molt heavy.
Jo estava amb una amiga i res, va entrar un moment a saludar-la (q tb la coneix) i no sé, jo vaig estar com molt pava i no em vaig adonar de res perquè va ser molt curt i de seguida va marxar.
Però em vaig quedar encara més atontada que abans. I dormo com fatal i no entenc res!!
Ara voldria anar i dir-li: bueno què? Què hem de fer? Perquè no tinc ganes de fer més tonteries.
Però alhora penso que no sé ni què contestaria jo mateixa a aquesta pregunta.
No sé, en realiatt només tinc ganes de fer-li més petons

Cada cop

Cual quinceañera...rememorant el vespre d'ahir.
Explicar-ho és una mica com reviure-ho. Doncs us explico q una de les proves del joc de quinceañeros...era seure a la falda durant un minut. I res, ja ens tens allà abraçadets (és quan els altres van marxar) mentre sonava aquesta cançó...Tens raó onatges, la música sempre hi és!!!

Oioioioioi...

Uf, mare de déu, són les 4:20 de la matinada i acabo de tornar.
No sé quin titular posaria si fos una notícia del diari però potser el resum o el q més m'ha impressionat és que m'he morrejat amb el germà de la profe de dansa...
Com a notícies accessòries diria que he anat a un sopar a casa seva (som col.legues, no amics amics però sí coneguts i mira, ha anat així) i tot d'amics seus que jo coneixia molt poc. Dada important perquè m'ha permès estar com molt alliberda, lluny de totes les tensions que, vulguis o no, tens quan estàs amb els teus amics de sempre.
Hem començat a jugar a un joc d'aquells de fer coses (marededéu...què tenim, 15 anys??) de fer petons al coll o als llavis i coses vàries, segons deia sempre ell: sense traspassar els límits i penso q és cert perquè m'he sentit molt bé en tot moment i gens pressionada ni res.
Total, que ens ha tocat una prova en q ell m'havia d fer un petó on volgués i llavors m'ha morrejat. Bueno, ell a mi i jo a ell perquè diria que el pitjor és QUE M'HA AGRADAT  i potser fins i tot afegiria que en tenia ganes.
He de confessar que em dóna cert morbo que sigui el germà d'ella. No s'assemblen però...ho sé.
Després ho hem fet més vegades i hem estat abraçats molta estona i ens hem fet petons i llepades al coll.
A més a partir del primer morreig, diguessim, ja hi havia el catxondeo general de tothom i de nosaltres també de que voliem que ens toquessin les proves junts i fins i tot ens ha tocat una prova i tothom ha marxat i ens han apagat el llum.
És el primer cop que em morrejo amb un home...a la meva edat...ja em val.
Ostres, és que estic com a quadres (amb els ulls a quadres, com diu una q conec). No reacciono.
Per una banda tinc la sensació de joc perquè també he morrejat a més gent i també m'ha agradat jajaja. Bé, però no amb tothom: amb algú m'ha agradat però amb algú altre m'he quedat igual.
Però per una altra, entre tot plegat, i ell després dient que jo feia molt bé els petons...tinc com la sensació q ens hem liat també.
No sé, no crec que per part seva tingui gens de futur i per part meva, no en tinc ni idea però ja sabeu que jo em penjo més fàcilment que un mico de la selva...però és raro perquè en realitat no és que m'agradi. O potser és q està canviant el meu concepte d'agradar.
Uf, no sé, vaig a dormir i a consultar-ho amb el coixí. Jo que demà em volia llevar d'hora...

Molo

Estava mirant el meu perfil del facebook...i, sabeu allò q t surten unes quantes fotos a la part de dalt on t'han etiquetat? Doncs he vist q eren molt guais i molt variades i he pensat que em molo molt.
Em mola com sóc i com és la meva vida...i justament per això em posa tan trista no compartir-la. Ja he parlat d'això, oi?? A sobre de solterona ja repapiejo...siésque...
És q no sé, cotillejant pel facebook tb, he vist les fotos del perfil d'una ex-companya de feina amb la seva parella i la família i tot. Tot i q és una persona que m'és igual i amb qui quasi no tracto he pensat: mira, ella així amb una vida familiar tan completeta i jo aquí solterona i hidalga per sempre (com diu ma germana) i estic TIPA!!!! Molt tipa, en sèrio.
Quan era petita vaig escriure al meu diari que volia ser gran per tenir nòvio. Pobre de mi, em pensava que això venia, que era així de fàcil, que era com créixer, que passava sol: et feies gran i trobaves parella de la manera més romàntica, fàcil i tonta, com la Sissí que fan als migdies ara a tv3...tan fàcil, tan bonic, tan lògic...tan IRREAL (per a mi).
Per nadal és horrorós ser una solterona hidalga....