Cara i creu

La cara és una conversa amb el Nenet que m'ha fet canviar força el punt de vista perquè diu que em penjo massa ràpid i que llavors deixo de ser com sóc i per això em surt malament. M'alegro que algú em digui què faig malament i no, senzillament que els altres estan bojos perquè llavors  el q faria malament, simplement seria triar.
B, la qüestió és q he estat tot el dia donant-hi voltes i crec que té tota la raó del  món. No treu cap a res anar amb aquest estrés perquè no hi ha res. He d'esperar i confiar. Uf...
La creu és encara la mateixa actitud de que vull que les coses siguin JA i que no puc esperar perquè en realitat no confio, no anticipo que anirà bé o passarà algo. O sigui puc esperar perquè de paciència en tinc molta però no és una espera profitosa. A més, tinc la sensació permanent de  que quan realment ho vaig fer així va ser amb la Noia Balladora...ho veia super clar, estava tranquilíssima i volia anar super a poc a poc. I mira com ha acabat: amb dues carbasses com catedrals i que a la tercera vegada que ens vam veure quan jo ESPERAVA I CONFIAVA va aparèixer amb una altra.
Necessito teràpia per tornar a esperar i a confiar. Confiar vol dir estar segur que passarà. Jo confio en els meus alumnes que assoliran els seus màxims i que reeixiran en tots els seus reptes...hi confio i passa. Potser és el mateix. Però com hi confio d veritat?? Si tinc més possibilitats que sigui que no, que no pas q sigui q sí.
Intentaré actuar normal i COM SI TINGUÉS CONFIANÇA.