Rara

Em sento molt molt rara però no sé exactament per què!
És que no ho sé dir, no ho sé gens.
Vull estar contenta però no ho estic. O sigui, estic contenta en general: estic normal.
Però si penso en la C. no estic contenta. Per què? Si tot va bé, no? representa? Bueno no...perquè és sí però no i és "això era i no era". I no em puc relaxar. Però és que tampoc sé què sento jo ja...en sèrio...
Només voldria abraçar-la i ja està. Ni pensar ni parlar ni fer res. Tinc ganes de plorar, tinc ganes d'abraçar-la...però no podem quedar fins dijous...i tinc la sensació que ja ens va bé...no sé...què ens passa??
Què em passa??

Escolteu AQUESTA cançó. Em sento així.

Analitzar

Això era i no era..
Des de dijous passat fins avui hem estat ultra-enganxades i molt bé.
Ara mateix no sé què dir...perquè penso q no vull analitzar el q està passant així dia per dia...vull viure-ho i prou. Si jo vull estar amb ella i ella amb mi, doncs fem-ho, no hi ha cap mal, no? Quan hi hagi un conflicte...ja veurem què fem. Aix, no ho sé pas.
El q penso és en la diferència entre quan no saps si hi ha alguna cosa amb algú i quan ja saps que sí i llavors et poses a viure-la. No sé si mai havia pogut arribar a aquesta fase.
Em sento tan "petita" en aquest sentit...i ella també, així visquem-ho juntes i no sé, gaudim tant com puguem, no? Vull que aquest sigui el meu lema.
Quan estic amb ella sento una pau interior...com si tot estigués al seu lloc, com dient aaaaaaara. I això fa q penso q vull estar amb ella tot el rato i ja està. Fa 3 nits q dormim juntes i tinc la sensació com quan el meu pare no tancava la porta amb clau quan no érem tots a casa.
Potser és absurd el que diré però tinc la sensació que el nostre lloc és juntes.
Mamapor.

El mateix

Avui ha estat rareta, clar, sense dir-me res en tot el dia fins a la nit i després hem parlat una mica i clar, m'ha tornat a dir el mateix: que ella vol estar amb mi i abraçar-me molt I JA ESTÀ.
I jolin, ja li he dit que això del "ja està" em talla el rotllo, no sé, què vol dir que ja està?? Li he dit clarament: q jo tenia ganes de fer-li petons. Aviam ara no ens liem (bueno, ella diu q no però clar, el cap de setmana passat ens vam liar o sigui que...) però diu q li encanta estar amb mi i abraçar-me i fer-me carícies.
Li he dit que aprofitem el que ens agrada fer i ho fem al màxim. I que si un dia té ganes de fer-me petons doncs que ja me'ls farà. Ja sap el que jo sento. I que si mai arriba aquest moment doncs...jo què sé...
Insisteix en que estem diferents i que estem diferents. Ella suposo q sent q no està "enamorada" però jo no vaig a casa de la gent a dormir enganxada a ella com una paparra...no sé com en diu d'això però esclar...
Aix, ara l'enyoro més i la vull abraçar molt...m'hauré de posar més dura perquè quan m'estovo...uf, és fatal.
Som dimarts i penso en quant falta per dissabte q hem quedat...i em fooooonc....estic tooooova!!!
Per què no pot ser tot més normal? Aix...sempre igual...

Por.

Com deia la Trinca: Mama, por!
Ahir finalment vam quedar i simplement ha anat molt bé. Quan ens vam veure se li va passar la rallamenta i ens vam mirar i ens vam abraçar i tornàvem a ser nosaltres i tot era fàcil i fluid, tot era normal i maco...
I aquest matí hem estat parlant i aquí és on ve el GINYE perquè semblava que tot anava bé...que hem parlat de ser parella i tot...però no les tinc totes, tinc la sensació que encara s'ha de girar moltes vegades juajua (m'ho prenc amb humor...).
Ara tinc com la sensació que és la meva NÒVIA. És horrible, quin pànic...més que res per no dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat!!
Però, òbviament, estic CONTENTÍSSIMA.

Rallamenta

....la seva, esclar.
Jo li dic: quedem? I sí, vol quedar, em diu que sí, que ok, q vagi a sopar i a dormir a casa seva però que necessita parlar de com es sent. Es sent que "vol això i ja està" però si també és el que jo vull...Bé, no, però jo li dic: quedem? sí o no? I no tinc ganes de rallar-me! És que anem per torns: es ralla ella, em rallo jo...però en el fons el problema és d'ella perquè jo l'únic que vull és estar normal.
Jo el que vull és estar el màxim de bé el màxim de temps i si tinc ganes d'estar amb ella i ella d'estar amb mi, doncs quedem, no?
No em vull rallar, vull estar contenta i bé. Doncs ho faig.

Malson

Com que estic cansada de dir el mateix...de que ara sí ara no ara sí ara no...blablablablabla...només explicaré una cosa que encara no sé ben bé si és real...crec que sí.
Aquesta nit hem dormit juntes (això és real) i a mitja nit m'he despertat angoixadíssima perquè havia tingut un malson, com un nen petit i m'he llençat a sobre seu per abraçar-la despertant-la...pobre...i m'ha abraçat i m'he sentit com...no sé...com mai m'havia sentit perquè no recordo mai despertar-me d'un malson i abraçar algú, ni a la meva mare...
M'ha demanat si el malson era culpa seva...li he respost "culpa?"...però no ho era. El malson anava de la incomunicació...jo volia dir-li alguna cosa i ella no m'entenia, jo li donava voltes i voltes i explicacions i explicacions i ella entenia el que no era i s'enfadava o no sé...que tenia mal rotllo...i alhora hi havia MOLTA gent al nostre voltant i tot era molt atabalant i jo al final li deia a algú que hi havia per allà: "com li puc fer entendre!!? Mira, li vull transmetre el missatge de que "tal-tal-tal"-no sé ni què era el que li volia dir- però no m'entén, no m'entén!!" .
Hosti, ha sigut horrible i he trigat molta estona en relaxar-me i estava suant i la meva C. abraçant-me i consolant-me i fent-me carícies...preciós, no??
Però bueno, al matí s'ha tornat a rallar per lo de sempre i ara està rallada. Diu que passi d'ella. Doncs és el que penso fer i el que estic fent. Vaig pensant en les meves coses, en el que faré demà, divendres, dissabte, diumenge, blablablabla...i quan vulgui ja dirà. Ahir vam quedar perquè ella ho va dir i llavors ve i es gira...diu que és un desastre, que se sent malament...ai...he dit que no volia tornar a parlar del mateix. Doncs ja està.

Flors i violes

El cap de setmana ha anat millor impossible i tot semblen ser flors i violes.
Però no se m'oblida tot el que em va dir la setmana passada...ara es veu que ja li torno a agradar...però noto que encara tinc com una distància...que tanmateix em va bé perquè em permet seguir anant a la meva bola...millor q continuï així...
És q és tan fàcil quan no ens estem rallant per res en realitat!
Millor continuem sent de sucre.