5/4/10

Heus ací el que sento

Mentre bufa un vent molt fort, mig d'hivern mig de primavera i els arbres encara estan pelats però perlejant, penso en com estimar-te. M'il.lusiono i em desil.lusiono alhora. Em bull el cervell d'idees, de mètodes i estratègies per estimar-te, perquè el teu cor perlejant també despunti a la primavera; d'idees per regar-te i adobar-te, d'idees per protegir-te i respectar-te. I alhora mantenir-me, cuidar-me, sentir-me estimada si és que m'estimes...sentir-me forta, sentir-me a prop teu. Vull que construim alguna cosa, que construim un futur; sí, sí que vull envellir amb tu i rejovenir i infantilitzar-nos i viure i viure i viure...cada dia, cada primavera i cada hivern. I que aquest vent s'endugui totes les cabòries i ens deixi un cel blau on reflectir-nos. Tu i jo. Nosaltres. Perquè si penso en mi sóc jo. Si penso en tu ets tu. Però existeix un nosalatres. Oi?

I potser no.

Cap comentari:

Publica un comentari