Única

Caminant pels inescrutables camins de la gelosia….


Jo no tinc pas ganes de fer-li cas només a ell però en canvi voldria que ell només em volgués fer cas a mi. Ser ÚNICA.

Penso: l’atenció, interès i estimació dedicats als altres no resten; no resten pas l’atenció, l’interès, l’estimació o els mimos que m’ha dedicat a mi. Per què, doncs, em sento com si no existís, com si ja no li interessés gens? I necessito que torni a mi i em faci sentir especial, única i MÉS IMPORTANT que els altres??

Fa dies vaig postejar que no m’agradava competir i sembla que des que ho vaig dir em senti més competitiva que mai a la meva vida, que vulgui guanyar, que em senti guanyadora quan em fa cas A MI.

Fins i tot, així psicoanalitzant-me, crec que volia la polsera com a trofeu. Ah, i visca el fetitxisme…no me la puc treure, és com si m’arrenqués una part del cos…

Em sorpren, m’encanta, m’espanta analitzar el q sento i per què. Penso: estava gelosa quan era petita i va néixer el meu germà i vaig deixar de sentir-me única i em sentia inexistent? I em surt ara? Tot ho arreglem un moment o altra de la vida; bé, si podem. Espero que aquesta gelosia extrema per TOT sigui passatgera perquè és molt cansat estar gelosa…

Però alhora em sentia activa, és com un repte. Aviam, desenganyem-nos, el meu futur no és amb ell i això li rebaixa “importància vital”. M’ho prenc com un joc i vull jugar.