:D

Ara més que mai faig honor al títol del bloc...en dues setmanes m'he enamorat del món, de la vida, de tothom, de mi mateixa...estic molt feliç i he acomplert tots els objectius: deixar-me dur, deixar-me sorprendre, desconnectar, ordenar les emocions (bueno, s'han ordenat soles) deixar anar llast...i omplir-me els pulmons de gent que m'ha fet sentir GENIAL. M'he sentit molt estimada!!
Un consell petit: balleu!!!
Gràcies pels comentaris, m'ha fet molta ilu llegir-los avui després del que a mi m'han semblat mil anys...us he fet cas sense haver-vos llegit, quina compenetració...jejeje.
Demà us explico detalls, moments, sensacions, emocions...buf, són tantes...en resum: AMOR (del de veritat, de l'universal).

Estiu

Bé, amb les coses així, una mica tristes però no dramàtiques, marxo de vacances. Tinc ganes de desconnectar, de no pensar en res, de vegetar i que les idees i les emocions s'ordenin. Han sigut moltes últimament. Massa.
No us he explicat q li vaig enviar un missatge a Ella...de bon rotllo, pq em sentia bé i em venia de gust dir-li algo i s'ho va prendre fatal i em va clavar un moc que encara estic flipant ara. Em va fer molt de mal i ho tinc aquí, al pit, present. Però vaja, tampoc no hi vull donar més voltes.
Quan torni, ja veurem.
Ah, i una cosa bona: ahir vaig trobar una persona que em va fer molta il.lusió, q feia molt q no veia i q havia sigut important per mi i vaig recordar-me a mi mateixa: què hi ha d'allò de deixar-se sorprendre?? :)
Bon estiu i fins aviat!!

Carta

Ahir vaig escriure-li una carta (que no li enviaré, evidentment). Avui han dit a la tele que tots ens tornem poetes quan ens toca l'amor (ara em vé al cap la cançó "si em tira l'amor i em toca, si em toca bé em tocarà"). M'agrada la poesia, potser una mena de gen poètic em fa enamorar-me i patir l'amor. Però voldria gaudir-lo per una vegada...
Us enganxo un tros de la carta...la postdata, quan ja havia signat i no podia parar d'escriure-li. Tinc un nus a l'estómac. És ell. L'hi tinc cargolat.
El final de la carta deia..."No sé,-----, què puc fer?"
Aquí vaig posar la data i la signatura. I vaig continuar a baix.

"Se m'omple la boca, l'ànima, el cor quan dic el teu nom. M'omple tota (i aquí hi ha el seu nom omplidor en majúscules i subratllat). Em sembla tan bonic. Ets preciós i mira que m'ha costat anys descobrir-ho...i no sé per què ho he hagut de fer si tu mai em faràs cas.
Mai m'hauria imaginat que em sentiria així per tu. Ni boja ho hauria dit. I ara no estic boja. Només mig enamorada.
Dues setmanes (una mi mitja ja) i potser ens trobem a ----...el lloc més bonic de tots els que he visitat...I si pogués tornar a veure aquella mirada en els teus ulls. La que ara esquivem. Tu també.
No sé què vau parlar amb el (l'amic comú) perquè ho vegi tan absolutametn impossible però igual com jo veig clarament impossible (altres coses, diguéssim...q algú altre faci cas a algú altre). Simplement ho sé. Si et pogués captivar. Aviam com diu al guineu que es fa?
- S'ha de ser molt pacient. Per començar t'asseuràs una mica lluny de mi, així, a l'herba. Jo et miraré de reüll i tu no diràs res. El llenguatge és una font de malentesos. Però cada dia et podràs asseure una mica més a prop...-
M'és igual que després em toqui plorar. Llora ahora y rie luego...o al revés.
Per avui ja he plorat prou."

Evidències

Quan estic de mal humor...i estar trista em posa de mal humor...odio q la gent em digui coses evidents com:

- És normal el que et passa
- Ens passa a tots
- El temps ho cura tot
- Te l'has de treure del cap
- Deu ser que no és per tu
- Trobaràs algú altre millor
- El mar és plè de peixos

Tot això JA HO SÉ PERRRRRFECTAMENT!!! Penso: per dir això millor calla. Encara em posa de més mal humor...penso...us penseu que sóc tonta o que tinc 15 anys o què??
I potser jo també responc això en algunes ocasions i algú també m'odia.

Tristesa 05613784

Estic trista perquè és tan absolutament mono i no li puc dir perquè sé que si li dic es produirà l'efecte rebot i encara voldrà allunyar-se més de mi.
I em fa molt de mal que qui a mi m'interessa com a "ligue" no s'interessi per mi en aquest sentit. Em fa sentir petita, tonta, il.lusa, no sé, com si no veiés la realitat, em fa sentir imbècil com si una veu em digués: "però què fas volent algo amb aquesta persona, que no ho veus que mai et correspondrà o què?". No sé, tindrà això algo que veure amb el complex d'Edip o d'Electra?
No vull, no vull, no vull ODIO enamorar-me d'algú impossible, és que és el que em fa sentir pitjor del món i no paro de fer-ho. Intento temptejar el terreny abans de fer-me il.lusions però com que m'enamoro fins de les pedres...em falta no res per penjar-me com una burra.
I el q més trista em posa és això: q no li puc dir.
I no, vale, la meva intenció no era fer-me la seva col.lega però és clar, amb el tipus de "relació" q tenim ara (jo vaig als seus concerts i ens veiem allà i xerrem 5 minuts. I bueno, no és q vagi als seus concerts només per ell, fa molt temps q hi vaig) mai no farem res de bo perquè ell em veu com una "fan" entre cent mil d'altres. Així no el puc captivar.

"Per mi, de moment només ets un nen igual que cent mil altres nens. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. Per tu només sóc una guineu igual que cent mil altres guineus. Però, si em captives, ens necessitarem l'un a l'altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món..."

Desacords

He estat parlant amb les meves amigues sobre el que ha passat...bé, com sempre faig (moriria sense elles) i opinen coses diferents.
Algunes opinen com jo: que és un soso i q ell s'ho perd.
Altres opinen que m'hauria de resignar: no sempre agradem a qui ens agrada i hi ha gustos per tot. És clar q ténen raó, en ténen, però penso que no enténen el que vull dir (en ténen però no entenen...que bo, no?). Jo no vull dir que li hagi d'agradar per força perquè sóc la millor, simplement dic que podria haver mostrat un pèl més d'interès, si més no, podriem ser col.legues o compartir bones estones, converses, concerts, cervesetes...això no té res a veure amb si li agrado "com a parella" o no.
Doncs no hi ha manera de fer-los entrar això a la mollera i ara semblo una egocènctrica creguda. Simplement dic q ell és tonto per no haver-me fet gens ni mica de cas i haver-me parat els peus tan radicalment quan jo no li he parlat de res "amorós", simplement m'hi he acostat com a amiga. Penso q és tancat de mires per no deixar que les coses que passen al seu voltant es filtrin a la seva vida i l'alterin. Val, és així, doncs molt bé, hi té tot el dret. Però és tonto. I a qualsevol li diria el mateix, no és perquè sigui ell q hagi passat absolutament de mi. És un pensament q puc aplicar a molta altra gent.
Ahir ens vam veure i va ser tot molt fred. Definitivament ja no em sorpren gens. O sigui que està clar que s'ha acabat del tot. Per mi la primera. Ara ell ja no m'interessa a mi tampoc. Avui ens tornem a veure...però em fa hasta mandra.

Carbassa

Mira, ara feia temps que no afegia una carbassa com aquesta a la meva col.lecció...
Finalment el meu amic ha parlat amb ell...i bueno, van parlar de mi perquè diu que se n'havia adonat (tampoc fa falta ser molt llest, que no dissimulo gaire). Diu el meu amic que no tinc res a fer.
Doncs si no tinc res a fer no faig res. S'ha acabat. Fue bonito mientras duró...però sincerament us ho dic, no ho dic per suggestionar-me, penso sincerament que ELL s'ho perd!! I que és un soso sense haver intentat res de res, ni quedar alguna vegada tipo aviam què passava, sabeu? No sé, penso: malament no li caic, tampoc só tan lletja (normaleta), la gent no pot posar una mica de ganes i d'il.lusió a la vida?? Simplement intueixes que a algú li agrades i decideixes a l'instant que no. Doncs molt bé home, pitjor per ell, que es qeudi a casa seva amuermat que jo me'n vaig a buscar un/a altre/a que hi posi més emoció. Bon vent!!