Carta

Ahir vaig escriure-li una carta (que no li enviaré, evidentment). Avui han dit a la tele que tots ens tornem poetes quan ens toca l'amor (ara em vé al cap la cançó "si em tira l'amor i em toca, si em toca bé em tocarà"). M'agrada la poesia, potser una mena de gen poètic em fa enamorar-me i patir l'amor. Però voldria gaudir-lo per una vegada...
Us enganxo un tros de la carta...la postdata, quan ja havia signat i no podia parar d'escriure-li. Tinc un nus a l'estómac. És ell. L'hi tinc cargolat.
El final de la carta deia..."No sé,-----, què puc fer?"
Aquí vaig posar la data i la signatura. I vaig continuar a baix.

"Se m'omple la boca, l'ànima, el cor quan dic el teu nom. M'omple tota (i aquí hi ha el seu nom omplidor en majúscules i subratllat). Em sembla tan bonic. Ets preciós i mira que m'ha costat anys descobrir-ho...i no sé per què ho he hagut de fer si tu mai em faràs cas.
Mai m'hauria imaginat que em sentiria així per tu. Ni boja ho hauria dit. I ara no estic boja. Només mig enamorada.
Dues setmanes (una mi mitja ja) i potser ens trobem a ----...el lloc més bonic de tots els que he visitat...I si pogués tornar a veure aquella mirada en els teus ulls. La que ara esquivem. Tu també.
No sé què vau parlar amb el (l'amic comú) perquè ho vegi tan absolutametn impossible però igual com jo veig clarament impossible (altres coses, diguéssim...q algú altre faci cas a algú altre). Simplement ho sé. Si et pogués captivar. Aviam com diu al guineu que es fa?
- S'ha de ser molt pacient. Per començar t'asseuràs una mica lluny de mi, així, a l'herba. Jo et miraré de reüll i tu no diràs res. El llenguatge és una font de malentesos. Però cada dia et podràs asseure una mica més a prop...-
M'és igual que després em toqui plorar. Llora ahora y rie luego...o al revés.
Per avui ja he plorat prou."