Bé, finalment no ho vaig poder resistir i li vaig enviar el correu confessor o sigui que ara totes ja sabem què hi ha.
I m'ha contestat, tot molt ben dit, que sí, que tinc raó.
La gent per què necessita lligar-se't per fer-se amiga teva??
Jo no puc evitar penjar-me de la gent però és que us ho dic seriosament, que no hi caben més carbasses al meu cervell, que estic al límit del colapse.
Que si comences a comptar des que tenia 14 anys, en dec tenir centenars acumulades.
Doncs què voleu que us digui, jo no em veig tan malament. No puc entendre per què no agrado mai a ningú.
Potser tinc un atac de supèrbia però és que no ho puc entendre.
Amb les calamitats de persones que tenen parella i ja no només físicament sinó també com a persona, que no tenen cap gràcia i em miro a mi i no entenc res.
Què cony faig malament??? És que és estadisticament inversemblant, no pot ser!!
Estic molt emprenyada.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Noia, continuo pensant que escrius explicant la meva historia. Ànims, ja trobaràs algu que et sàpiga veure com amiga i com a dona. :)
ResponEliminaNo te les facis ara aquestes preguntes.Deixa passar el temps.Posa espai entre la teva i la seva vida.Busca coses noves per entretenir-te i conèixer gent nova.Riu i plora quan etvingui de gust i sobretot,sobretot no miris enrera.Una abraçada bonica.
ResponEliminaUna abraçada, S.N., si et serveix de consol, la parella perfecte no existeix i un no sap mai on és la sort! Ànims!
ResponEliminaet vas sentir millor, alliberada, en dir-li tot? espero que fos així.
ResponEliminaI em passa com diu l'Edurne, sembla que escriguis la meva història!!!!
ànims, espero que aviat surti el sol