30/9/12

Hipertrista

Bé, no us devíeu pensar que s'havia acabat, no? Doncs ara sí.
Vam torrnaaaaaaar a parlar i els seus sentiments van enrere desbocats. Tan desbocats com van anar endavant a principi de setmana. I tan desbocats com van els meus endavant...així, en direcció contrària no podem estar.
Ahir ja no volia ni abraçar-me ni res. O sigui, pobreta, em va abraçar tant i tant i tant que crec que no m'he sentit mai tan estimada en aquest sentit de preocupar-se per mi i voler el meu bé de veritat...
Però no sent res. Be sí, amistat. Però jo ja he tastat sa mel i és normal ara me falta. Ja no puc estar normal perquè quan estic al seu costat només puc pensar en "abraça'mabraça'mabraça'mabraça'mabraça'mabraça'm..." com una psicòpata...i clar així a part de que em sento fatal, tampoc no puc fer res amb ella: ni anar enlloc ni res perquè no ho disfruto, no ho visc! I a sobre tinc la sensació de pressionar-la molt i em sento fatal (II).
Ara no podem quedar ni res. És així. I aquest és un dels motius pels quals també estic tan trista.
Ho estic perquè no vol estar amb mi, perquè jo no puc estar amb ella en aquestes condicions, perquè és tan bonic que això ho fa el doble de trist i que fins i tot "trencar" ha sigut tan bonic...i perquè la trobaré tan a faltar i sé q ella a mi, i perquè quan m'ho passi molt bé voldré explicar-li i voldria que ella també ho hagués pogut viure però no podrà ser perquè no sentim el mateix.

2 comentaris:

  1. Em sap molt de greu. No semblava pas que anés en aquesta direcció.

    Molts i molts ànims. Si no havia de ser, en part millor quan abans. Encara que això ara et faci molt mal.

    Un petó ben gran!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ja...però sí que hi anava. Més ben dit, no...però ara sí...

      Suprimeix