3/5/10

Ella de nou

He parlat amb ella i vaja...res de nou perquè continua anant a lo seu, vivint en el seu món en què ningú més que ella té el més mínim protagonisme si no és per al seu interès.
Així li va.
I en el seu món imaginari en què tot canviarà un dia. En què el present no existeix, només és un tràmit per arribar al futur anelhat (o com s'escrigui). I mira, sí, ja que hi som, passem els dies de la millor manera possible però...tinc la sensació que no construeix res, que només van passant. Parlant amb ella avui tinc la sensació q no ha passat res entre nosaltres, que res ha PASSAT realment per ella...que la vida li passa de llarg...i sí, m'he posat trista però també contenta perquè realment no vull estar amb una persona així que em xucla l'energia i a sobre per a no res.
Potser em serviex per adonar-me que per mi és important la construcció de la vida. Ja sé que cada dia no és transcendental però és un petit nus de tot el macramé. Per mi és així, és com ho veig. I ella no, tot i que mai hem parlat d'això.
Continua dient el mateix des de fa anys, des que la conec: que serà, que farà...i el que fa en realitat és amargar-se la vida a ella i a tothom qui se li acosta.
Digueu-me si no és trist...

1 comentari:

  1. Doncs si que és trist, o potser és millor dir impotent, veure com algú esqueda encallat i no abança i no trobem la manera de fer res per donar-li l'empenta necessària... però no ens podem fer responsables de les decisions dels altres... el que si hem de tenir clar són els nostres límits i no deixar-nos arrastrar...

    ResponSuprimeix