6/2/11

Família

Avui he tingut un dinar familiar (d'aquells amb tiets i cosins, etc.) i he pensat que, no sé, que m'agradaria experimentar el fet de poder-la compartir (la família) amb una parella i que en pogués formar part. No sé si mai ho podré aconseguir. I no sé,m'he posat entre il.lusionada i trista. Perquè per una banda em fa molta mandra el procés fins a ser parella estable (i a més, penso: amb qui??) però per l'altra penso: si és el que vull, per què no lluitar per aconseguir-ho? No sé, és que ho trobo impossible. Seré una solterona. Snif.
Publicat per a

4 comentaris:

  1. maria6 de febrer del 2011, a les 20:29

    Si vius i no hi penses n'estic convençuda que et sortiran un munt de parelles.^-^

    ResponElimina
  2. rits6 de febrer del 2011, a les 22:37

    jo tb sempre ho he pensat. Però pensar en estar en un dinar familiar amb parella sempre em provoca el mateix nervi que pensar en anar-hi sola.

    no pensis en això de ser solterona, només ens fem mal nosaltres mateixes pensant-ho.

    ResponElimina
  3. S.N.8 de febrer del 2011, a les 23:51

    maria, m'agradaria ser tan optimista com tu...
    rits, a mi els dinars de família m'encanten. Sóc fan de la meva família jejeje (ésclar que, segons una amiga meva sóc fan de tot...) però mai una parella ha arribat a ser de la família. No sé si ningú ha arribat a "parella" realment.

    ResponElimina
  4. coses210 de febrer del 2011, a les 19:41

    Jo també hi pensava. Després vaig deixar-ho estar i pataplaf em va caure una parella. Però t'adverteixo: els meus dinars familiars segueixen sent igual d'insoportables...

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)