Amor...

De cop, estic allà i apareix la noia balladora.
M'agafa desprevinguda i en una situació emocional intensa, en un lloc on tens les emocions (i les hormones) a flor de pell.
És preciosa.
La saludo amb vergonya.
M'adono que l'adoro.
Que el que sento per ella és molt intens. Que adoro que estigui allà i que alguna cosa en el meu pit s'eixampla i alhora s'encongeix.
El món canvia quan ella hi és. Quan la miro, quan em mira i em somriu.
I li voldria dir. Dir-li que m'agrada de veritat. Que l'estimo...uf.
Que sento que els nostres cossos es busquen i es troben i encaixen perfectament. Que encara ho sento. Que hi ha feeling i ella no ho sap.
No puc oblidar l'abraçada que em va fer just quan marxava i em deia "m'encanta aquesta cançó" i jo vaig arrepenjar el cap a la seva espatlla mentre ella em rodejava la cintura. ...
Una amiga meva veient-nos, es pensava que ens haviem liat perquè diu que ens veia tan juntetes i la veia tan a sobre meu.
Però bé, demà continuo amb l'analisi...