Fons de pantalla

En realitat és tan horrible quan no pots parar d’imaginar situacions amoroses amb algú, quan ets l’Ally McBeal…


Qualsevol cosa que faig, anar en cotxe, per exemple, me la imagino amb ella al costat, seria tan preciós…només somio el contacte de la seva pell.

Uf, quanta cursileria…no vull estar així per algú a qui no li agrado, que no pensa en mi en aquest sentit i no hi pensa GENS. És que és tan trist, no trobeu? És com una peli d’amor però només a mitges. A les pelis sempre pensa l’un en l’altre i l’altre en l’un. O al final és així. A la vida real no.

I hi ha escenes que sembla que vulguin dir coses però després no volen dir res. Com per exemple el fet que se’n vagi i em digui adéu fins demà i es quedi enganxada amb la mirada a mi I torni enrera per donar-me la mà i deixar-la anar a poc a poc amb una carícia preciosa que se’m queda impregnada a la pell.

Ho sento, no em serveix l’argument de que ella és així. Què vol dir això? Com “s’és” quan es fa això?? Perquè conec molta gent que és molt sobona i no em fa aquestes coses. Ja sé que jo me la miro amb uns ulls impregnats de desig però igualment, tampoc vaig néixer ahir, sabeu? Sé interpretar el llenguatge corporal i el seu em diu unes coses que després no confirmen les seves accions ni les seves paraules.

Aquí passa alguna cosa, perdoneu però algú ho havia de dir.