Esperar...

De fet, ahir pensava que ho vaig fer bé.
Recordava la meva primera relació, aquella que suposo que a tots ens marca tant...I recordava com em vaig entregar, com ho volia compartir tot amb ella i que em conegués tal com era i conèixer-la en la profunditat.
Fins ara pensava que era un error haver-ho volgut compartir tot amb ella i creia que a partir d'ara no ho hauria de fer, que m'hauria de reservar, no sé, ser "egoïsta"...no sé com explicar-ho ben bé.
Però ahir de cop no sé què vaig pensar i em vaig com "convèncer" que en realitat, el q voldria és una relació en què ho poguessim compartir tot. Jo sóc força extrovertida, i amb la gent més propera a mi ho comparteixo...no tot...però sí molt bona part; amb la qual cosa, amb la parella hauria de compartir encara més, no? Si no, per què serveix "estar" amb algú? Per res.
Mira, potser el meu destí és no tenir parella, però si en tinc, la vull tenir bé i no vull estar patint per aviam si dic algo que l'ofèn o que fa  que de cop em tingui mania (com tinc la sensació que ha passat de vegades).
Suposo que em poso tan histèrica quan penso que potser passarà alguna cosa perquè quan ha passat, després s'ha torçat de tal manera que semblava mentida i sempre acabava pensant que millor no hagués passat.
Però el llibre que m'estic llegint (El nom del vent) té un passatge que parla de...mmm...de no esperar sempre els mateixos resultats, d'aprendre a realment poder esperar que passi algo que no esperes que passi...D'acord, no s'entén gaire però m'ha fet refleixonar...