Adolescència

Em fa pena haver-me passat tota l'adolescència esperant el que no va arribar mai mentre va durar l'esmentada adolescència...esperar l'amor...ja sabeu...la meva obsessió.
Sortien uns adolescents a la tele i jo em recordava a la seva edat i només tinc records del nen que m'agradava: que si hi  era, que si no, que si on era...els bons records són d'ell. Bé, poser tots no però els primers que em venen a la ment quan penso en l'institut, diguessim només són d'ell: dl q feia, dl q deixava de fer, quina roba portava, com es posava...Tinc la sensació q vaig viure la seva adolescència en lloc de la meva i total...per res. Perquè el meu màxim fos que al final de tot, quan ja m'agradava un altre...acabessim tenint un cert "bon rotllo" i ens saludessim amb naturalitat...Brutal. Etfelicitofill.
M'hostiaria si m'enganxés als 15 anys...
Potser tothom té la mateixa sensació de la seva pròpia adolescència? D'haver perdut el temps??
De vegades em sento VIEJA (llegeixi's amb e oberta...). I total, encara no he assolit el q buscava des q tinc 10 anys...i no he parat de buscar-ho, voler-ho, intentar-ho...em sento bastant inútil ara mateix...