1r amor

Endreçant he trobat un dels meus diaris de fa deu anys...parlava de la meva primera relació. Justament de quan es va acabar.
Mare meva, quant de patiment! Estic completament segura q mai he tornat a sentir el mateix i molt menys durant tant de temps. El temps se'm feia llarg i feixuc només de llegir-ho!
Potser és cert que encara no ho he paït i mai ho pairé del tot...potser sí que em van ferir massa i a partir de llavors ja estava tot trencat i tot va malament per culpa de la repetició d'esquemes i perquè tot em recorda massa a aquell amor.
M'he quedat tota trista de veure'm tan trista en aquells temps. Evidentment ara ja no penso en ella però encara he de passar ràpid les fotos del facebook on surt amb la seva parella o fins i tot els comentaris d'aquesta.
Encara trobo q no és just res del q va passar i sí: encara em posa trista la història.
Com em deia ahir una amiga (q  a vegades em fa una mica de ràbia perquè va de sobrada i de que ella ja ho ha superat tot i estic segura de que és mentida...) tinc com el dipòsit plè i ja no hi cap res més, tot és la gota que fa vessar el vas i està vessant permanentment de no ser que no el toquis. Potser l'hauria de buidar però...com?
Potser hauria d'oblidar, superar, assumir, assimilar, canviar alguna cosa...com es buida tan de dolor?? Potser no eren suficients els 10 anys que em donava de marge en el diari (posava: segur q d'aquí a 10 anys no estaré així). Evidentment que no estic "així"...però és evident que no estic bé amb el tema amors.
És que l'amor era allò, mecagu'n....