Desarmar

Ahir vaig trobar-me la noia balladora...em desarma totalment.
La miro i tot el q penso, planifico, crec, opino...vaja, tot allò que és racional, deixa de tenir sentit, se m'oblida totalment i només puc mirar els seus ullets i escoltar la seva veu i pensar que voldria abraçar-la per sempre...però quan recupero el raciocini i puc tornar a pensar penso que no és el tipus de persona amb qui vull estar perquè la seva vida vagareja i no sap on va i res mai no la satisfà i sempre sembla que estigui buscant alguna cosa que no troba...jo no vull algú així a la meva vida perquè massa dosi d'indecisions que he patit.
A vegades m'agradaria que trobés una llum, un nord...que la trobés en mi, clar i aleshores potser en podriem parlar...però esclar, això tampoc és el q ella vol i com que tampoc sap el q vol...en fi, q ja he recuperat el raciocini i penso que és la seva vida, que ja s'ho fotrà perquè jo penso segir el meu camí SENSE ella, ves quin remei.