Imaginació...

He imaginat que dilluns li comprava un llibre i li deixava a l'estoreta de casa seva amb una nota dient: he pensat que t'agradaria. Fins i tot he imaginat dir-li el que sentia...però aleshores m'ha assaltat el dubte: què sento? Què vull realment?
Jo no és que estigui enamorada d'ell ni em mori d'amor ni em passi els dies pensant en ell i dibuixant cors. Només tinc ganes i no se'm passen...de conèixe'l millor i estar més a prop seu. Quina declaració d'amor més galdosa que faria amb això, no? XD
El veig al xat i penso: digues-li algo! però penso: pa qué? Perquè em contesti "allò que li he dit" i prou?  Ja he intentat acostar-m'hi i res...o m'ha contestat literalment o directament no m'ha contestat.
A més penso allò de: procura que el futur que desitges s'assembli al present que construeixes. I és llavors quan penso que no m'interessa perquè jo no vull estar amb algú empanat a qui sempre li hagi d'anar al darrera. I m'és igual q sigui moníssim i em caigui la bava quan el veig i vulgui atxutxar-lo malgrat q pensi q no és gens guapo ni res.
La qüestió no és el q jo opini d'ell sinó el q ell opini de mi i com q no sabem què és i només ens podem basar en el q expressa, arribarem fàcilment a la conclusió que ni tan sols opina res de mi: directament li importo un rave.
Ahir ens vàrem trobar a l'escala: vam sortir alhora cadascun d'una banda del replà (és el q té ser veïns). De seguida va encetar una conversa "d'ascensor" (d'escala, perquè no tenim ascensor) tot nerviós com sempre...és q ell és així i mira, quan vam arribar a baix adéu adéu, sempre fugint. No no, no vull estar amb ningú així, he d buscar algú altre a la de JA.
Però....ha d ser necessàriament tan mono? Quina tortura...
Al vespre vaig anar a la presentació del seu llibre, hi havia un munt de gent i va parlar tot nerviós equivocant-se i entrebancant-se un munt de vegades. Moníssim, per morir-se. Però suposo q ni em va veure. Allò que dèiem...
Algun dia se'm passarà...