De vegades tinc la sensació que l'amor és com els pisos de protecció oficial. Saps del cert que existeixien i fins i tot coneixes gent que en té però et sembla impossible tenir-ne un tu.
Estic com desanimada (i en aquest cas no és perquè arribi la tardor). Tinc ganes de "lligar" però vull que vagi bé. Abans pensava: encara que vagi malament! Però ara no.
Segur que és possible que algú t'estimi i no deixi de fer-ho al cap de dues setmanes o que no t'estimi un dia sí i un no. O que t'estimi i es noti! Segur que és possible però tinc aquesta sensació que hauré de fer la sol.licitud i aviam si em toca i és com quasi impossible...
I mira que estic molt bé, no estic trista ni melancòlica ni res, al revés, estic alegre com unes castanyoles. M'hauré resignat a ser una "solterona"?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
no, no t'hi resignis... però disfruta d'aquesta alegria d'ara... ja arribarà sense pensar-hi... ;-)
ResponEliminaEstar enamorat d'estar viu, de respirar, de restar obert allò que de bo que pugui venir.
ResponEliminaPotser l'amor mai no és posseïx del tot, encara que tinguem parella estable. Potser, l'amor és un estat de l'esperit i de la ment.
Segur que trobaràs allò que necessites per ser feliç quan menys ho esperis. Serà allà, en el lloc adequat, esperant-te.
;)