Estic melancòlica perquè, tot i que encara me'n queden dos, ja enyoro els dies de treballar mitja jornada i tenir temps de sobres.
Estic melancòlica perquè, amb la finestra oberta de bat a bat, enyoro ja els dies que ho podré fer i l'hauré de tancar perquè farà fred i serà fosc.
Estic melancòlica perquè cada vegada s'escurça més el dia i es fa fosc més depressa.
Però no estic melancòlica de ningú ni de cap temps passat. Només tinc ganes de mirar endavant, de ser feliç, de riure, de ballar, d'aprendre...però no ho puc evitar, enyoro les pessigolles a la panxa i tenir algú present sempre al meu cap. Enyoro els petons però no de ningú en concret. Al contrari, no vull els petons de qui me n'ha fet per després fer-me mal. Jo sé que no hi ha ningú perfecte i ho accepto però, no tothom serà tan desastre com les dones amb qui he estat, no?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Tot és adaptar-se.
ResponEliminaSi ens acostuméssim a la vida de la felicitat plena quan la tinguéssim al davant no la sabríem valorar.
Sóc molt dolenta donant consells però saps que et dic en aquesta etapa pren-t'ho com un descobriment a coses noves!Molts ànims!
si, és una sensació que potser d'entrada una mica contradictòria o estranya... aquest està bé, ser feliç i disfrutar del present i alhora enyorar aquest hipotètic algú, que no ningú concret... però ben real... i millor que poguem gaudir de les coses bones...
ResponEliminai partint del clar exemple que ni tu ni jo no som un desastre... està clar que no som casos únics al món... per tant: EXISTEIX!!
No sé què és pitjor, està acompanyada i patir o estar sola i malenconiosa. Potser sí que ho sé, i estic segura que tu també ho saps. En el moment menys pensat et toparàs amb algú que et tornarà a fer pessigolles. Mentre, sigues lliure, i riu, i balla, i aprèn, i aferra't a la teva pròpia felicitat i força. Carpe Diem!!!
ResponEliminaUps, m'acabo d'adonar de la falta d'ortografia del títol del post: és malenconia i no pas melanconia! Perdó!!
ResponElimina