Veient avui a l'Adorada Profe de dansa he reflexionat sobre el tema següent: m'agradaria realment estar amb algú que m'agradés TANT?? Que em produís aquestes ganes infinites de mirar-la i contemplar-la fins a morir? No seria massa dolorós? És realment possible? O aquest estat d'embadaliment extrem condueix invariablement al fracàs? Realment pot ser correspost? Que tu et sentis així per algú i aquest algú es senti AIXÍ per tu?? Sé que aquest estat no duraria per sempre però...em moro de ganes i de por de sentir això i d'estar amb algú que m'ho faci sentir. Vull i temo extremament enamorar-me. Ho vull però ho temo i ho vull però ho temo i ho vull però ho temo i ho supervull i alhora estic cagada...
L'haurieu de veure, és la pera. Em cau la bava i em peto de riure amb ella. En alguns moments penso que voldria tocar-la només una vegada. Tocar-la, ja m'enteneu...tampoc em refereixo a fotre-li mà però...no sé, fer-li un petó, un de sol. Un petó com el final de polseres vermelles. I concentrar en aquell sol moment tot el que em provoca. Con lo que me provocas yo me conformo....
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Ho vols però ho tems... És la por de guanyar, de conservar el més preuat... La por a perdre alló estimat comença fins i tot abans de tenir-ho o d'acariciar-ho...
ResponEliminapetons*