Revolució

L'altre dia vaig tenir un flaix. Una cosa que mai hauria pensat que pensaria/imaginaria/em vindria al cap.
Va ser divendres, després de l'intent de desallotjament dels mossos a la plaça catalunya quan em moria de ganes d'anar-hi i no podia perquè tenia un compromís (incís: defenso la revolució per tenir una millor vida i per tant, sempre passo la vida per davant de la revolució).
Vaig veure al facebook d'una meva ex, la primera a qui vaig deixar; algú de qui pràcticament no vull saber res (bé, que està bé i prou) de qui vaig acabar fins més amunt del monyo i amb qui vaig tenir molts dubtes sobre si m'agradava, si no, per què estava amb ella...i a vegades tinc remordiments com d'haver-me'n aprofitat tot i que en realitat és ella qui es va passar un ou amb mi. Però era jo la que sempre vaig estar dubtosa en la "relació" (de tot se'n diu relació, també...).
Bé, doncs vaig veure en el seu facebook aquell dia i altres dies anteriors que se n'hi anava, que estava com super motivada, super revolucionària. No sé, em va venir aquest flash de trobar-me-la allà i sentir com alguna cosa, com tenir ganes d'estar amb ella per un moment, per la revolució, perquè hi havia algo que ens unia en aquell moment. Vaig sentir això per primer cop en dos anys (el temps que fa que ho vam deixar).
Ella sempre deia que lo nostre no tenia futur perquè no teniem res en comú (aquesta negativitat era una de les coses per la qual la vaig deixar) i ara, per un instant, sentia que sí. En la "pel.lícula mental" que tots tenim...va...no ens enganyem...va passar ella per primer cop en moooooooooolt de temps.
No vol dir res perquè òbviament no tornarem ni res que s'hi assembli però no sé, va ser curiós i vaig pensar que realment el que importa de les persones és la ment, la vida que duen, la ideologia, l'actitud...aquestes coses que són les bàsiques i les que ens identifiquen...
Visca la revolució!