Lluna

No pot ser homeeeee. No em puc penjar.
Però, us adoneu q no conec una altra manera de relacionar-me? Bueno, en aquest sentit. És q sempre e´s el mateix perquè és totalment irreflexiu. És algo q no porta enlloc i q en realitat no sé si realment voldria que passés però tot i així vull parlar-hi, vull preguntar-li tot, vull veure'l i miro el xat compulsivament i quan hi és no sé què fer, em poso nerviosa. i quan me l'obre ell somric tontament.
I aquelles contradiccions que em diu que no sap si la seva mare el deixa sortir. Que fort, no? Sembla el guió d'una peli.
Potser simplement em penjo d'una fantasia o d'algo que "t'imagines que fos?", com qui diu "t'imagines anar a la lluna?". I en realitat saps d sobres q mai no hi aniràs però hi penses i t'hi trobes; ho vius, d'alguna manera.
Hi ha una part del meu cervell q sempre està anant a la lluna amb algú i mai para. I quan decideixo "triar" algú per ocupar el lloc d'acompanyant a la lluna em quedo fixada allà fins que mira, o és MASSA evident que no hi aniré mai amb aquesta persona o decideixo anar-hi amb una altra.
Estaré així per sempre?? O aniré algun dia realment a la lluna?? Potser és distret però no és gaire constructiu...què he de canviar?
El meu altre amic de 18 anys jejeje...diu que m'he de deixar anar i diu q em farà teràpia perquè el pròxim dia que sortim lligui juajua. Si sabés q vull lligar amb el seu amic...ara diu que no sap si vindrà el dia que hem quedat :( En fi. Si no, un altre dia, això rai.
No sé, estic com super tranquil.la, no pateixo per res i suposo q per això tb em mola tant pq tot és tan fàcil.