20/9/11

Adorable

Just acabar d’escriure el post anterior, estic feliçment al facebook i penso, bah, avui no li diré res al Nenet perquè sempre tinc aquesta paranoia de “fer-me pesada” (això també mereix un altre post…).


I va i m’obre ell el xat per dir-me que m’estima, que sóc molt especial per ell i que gràcies per aparèixer a la seva vida en el millor moment.

Pot ser real que sigui tan adorable??

Encara tinc activada la neurona de “això no vol dir res” perquè de fet en aquesta història no tinc clar què vol dir res de res i per tant no trec cap conclusió de res.

El que sé és que no tot és físic ni mental: també és sentimental.

Fa temps que vaig dir, i repeteixo, que m’encanten les històries quan em sorprenen i em deixen d’interessar quan deixen de fer-ho.

De moment…demano carta!

3 comentaris:

  1. ostres!!!! no fem volar coloms, xò té bona pinta!

    ResponSuprimeix
  2. Ai, rits, moltes gràcies però sóc jo que ho explico amb tant d'entusiasme que sempre sembla el guió d'una peli i a l'hora de la veritat...res de res...aix...

    ResponSuprimeix
  3. Bona senyal!Ara tot és mirar endavant i deixa estar el passat.^-^

    ResponSuprimeix